BLANC

Un relat de: Barcelona, t'estimo

En el meu descàrrec només puc dir que ho vam fer pels nens. Bé, pels nens i pels animals, és clar. Eren la nostra responsabilitat. I, mira, potser sí que vam enganyar a molta gent. A tot el món, en realitat. I que mentir mai no és una bona solució. Però ara, tants anys després, si giro la vista enrere i penso en aquells dies... ho tornaria a fer, sí. Sense pensar-m'ho ni un instant. Ho tornaria a fer.

* * *

El meu destí, si és que el destí existeix, no era pas ser biòleg. El pare i, abans que ell, l'avi, havien estat químics. S'havien especialitzat en les tintures i s'havien fet una reputació i un patrimoni treballant a les millors fàbriques tèxtils de Sabadell, on encara viu bona part de la família. Per això, quan vaig néixer, es va donar per suposat que seguiria la tradició familiar. I la veritat és que, ja de bon començament, vaig donar mostres que estava especialment dotat per la química. Al pare li encantava dur-me a la fàbrica i ensenyar-me pacientment els processos mitjançant els quals els teixits adquirien una o altra tonalitat. I el primer regal que em van dur els Reis a casa dels avis, quan encara pràcticament no havia après a gatejar, va ser un Quimicefa que l'avi va mantenir precintat fins que el vam poder obrir junts i em va poder a ensenyar els primers rudiments del que ell, pomposament, anomenava, l'art familiar.

Barrejar productes químics per obtenir colors més bells i resistents no em desagradava, no. Però hi havia una altra cosa que m'agradava encara molt més que l'art familiar: els animals. Qualsevol tipus d'animals. Salvatges o domèstics. De sang freda o calenta. Aus, mamífers o rèptils. Fins i tot els insectes m'agradaven. I per sobre de tots, el primats. Tan humans. Tan primaris i, a la vegada, tan semblants a nosaltres que m'emocionaven. Tan perfectes i tan adaptats al seu medi. Quina meravella!

Al pare i a l'avi no els semblava pas malament el meu hobbie. Al contrari. Però no podien ni imaginar que, dins meu, la idea d'invertir els termes - fer del hobbie la meva professió i de l'art familiar el meu hobbie- anés adquirint cada vegada més sentit. Naturalment, quan va arribar el moment, vaig fer la carrera a química als Jesuïtes de Sarrià. I tan bé que em vaig graduar summa cum laude, vull afegir. El pare ja havia parlat amb l'amo de l'empresa on treballava, al marge del sempre magre riu Ripoll, per fer-me entrar d'aprenent. El meu destí semblava segellat. I llavors, aquell estiu de 1965, abans de començar a treballar a la fàbrica de tints, vaig fer una cosa que canviaria la meva vida: vaig agafar els Catalans i em vaig acostar al Zoo de Barcelona amb l´única intenció de passar una tarda diferent.

No sé exactament com va ser. Potser és que se'm veia als ulls. L'únic que recordo és que, mentre em passejava entre les gàbies i els tancats, deixant-me sorprendre i seduir per les diferents espècies d'animals, se'm va apropar l'Altarriba i em va preguntar si m'agradaria treballar allà. Mai no vaig arribar a saber exactament quin càrrec hi tenia l'Altarriba al Zoo. Només sé que durant molts anys si la casa va funcionar va ser, en bona mesura, gràcies a ell. I que ja fos el director, un simple biòleg o el cap dels zeladors, quan l'Altarriba volia que es fes alguna cosa allà dins, es feia. I sempre amb bons resultats, he d'afegir. Bé, també sé una altra cosa de l'Altarriba: sabia jutjar les persones al primer cop d'ull. I no s'equivocava mai. A mi em va calar només veient-me passejar entre els animals. I no vaig ser l'únic.

De manera que aquell setembre, per consternació paterna i vergonya de generacions anteriors, en lloc de baixar cap el Ripoll acompanyant al pare a la fàbrica, vaig agafar el tren fins Plaça Catalunya i, després, la línia groga fins al Parc de la Ciutadella, on l'Altarriba ja m'esperava amb un cubell i una escombra per fer-me començar a netejar les gàbies dels micos. Quan va veure la cara que posava mentre m'entregava els estris, va fer una d'aquelles enormes riallades tan seves i va exclamar: Tranquil, xaval. Tot arribarà. Però, si et sembla, comencem la casa la casa pels fonaments i ja arribarem a la teulada, d'acord? I així ho vam fer.

Com sempre, l'Altarriba va tenir raó en fer-me fer aquella feina. Tres mesos després jo sabia del cert que havia nascut per treballar al Zoo i el cubell i l'escombra havien desaparegut per donar pas a atribucions molt més interessants. Alimentar els animals. Cuidar-los. Estar atent per a si apareixien símptomes de malalties. Era tan feliç amb la meva feina que fins i tot el pare i l'avi em van haver de perdonar per haver traït les seves esperances de que continués la tradició familiar. Fill -em va dir el meu pare amb el to solemne que feia servir quan de veritat volia que l'escoltés- m'hagués fet molta il·lusió que perpetuessis l'art familiar. Però me'n fa molta més veure't tan feliç. I l'avi va assentir amb el cap sense dir res, donant per tancat aquell cisma que havia amenaçat amb trencar la família.

* * *

Poca gent sap que, a mitjans dels anys 60, l'Ajuntament de Barcelona es va plantejar seriosament tancar el Zoo. Aquella era una instal·lació molt cara i deficitària. I l'alcalde Porcioles, un franquista incombustible i obsessionat amb el que llavors s'anomenava desarrollismo urbano, creia que els calés que es destinaven a alimentar a les feres es podien rendibilitzar molt millor fent alguna mena d'obra pública que servís per donar projecció internacional a la ciutat -l'altra seva gran obsessió-. Encara recordo el calfred que em va recórrer l'esquena quan l'Altarriba em va dir, en confiança, que anés buscant-me una altra feina perquè el Zoo tenia les hores contades. Jo no havia estat mai religiós ni havia cregut en res més que no fos la voluntat de l'home i el seu treball per a sortir de tota mena de dificultats. Però recordo que aquell vespre, mentre traspassava les portes del recinte per tornar cap a casa, no vaig poder evitar mirar el cel i demanar, per favor, per favor, per favor, un copet de mà a qui ens els pogués donar.

I llavors ens el van dur.

El seu nom autèntic era Nfumu Ngui i l'havia capturat als afores de la ciutat de Nko -Guinea Equatorial- un caçador, anomenat Benito Mañé, de l'ètnia fang. L'home va explicar que va abatre un goril·la i la seva parella, i que va trobar el petit goril·la blanc abraçat a la seva mare. Sense sospitar el que tenia a les mans, el va vendre per 20.000 pessetes d'aquells temps -una suma respectable però molt inferior al que realment s'hagués arribat a pagar per ell- a un savi amb cognom d'artesà que era el conservador del Centre d'Experimentació Zoològica d'Ikunde. I a aquest, que sí sabia el regal que acabava de fer-li el cel, li va faltar temps per dur-nos-el al Zoo, que era qui, al capdavall, pagava les seves factures.

Aquell petit primat, a qui el seu feliç descobridor es va entossudir en posar-li el nom -un tant curis si voleu la meva opinió- de Floquet de Neu era la nostra salvació! Un exemplar únic al món que convertiria el fins aleshores anodí Zoo de Barcelona en un espai realment singular i que atrauria a milions de visitants que pagarien l'entrada només per veure'l a ell, encara que després, evidentment, aprofitessin el dia. Mentre agafava l'Nfumu per primera vegada entre els meus braços -jo sempre li vaig dir Nfumu- vaig patir una autèntica crisi d'ateisme. El cop de mà que havia estat suplicant s'havia convertit en una autèntica empenta de magnitud 7 en l'escala de Richter.

Suposo que una de les maneres que té la història de construir-se és a base de casualitats felices. De cops de sort. En aquest cas, a la primera coincidència afortunada que ens va posar l'Nfumu a les mans se n'hi va succeir una altra encara més important.

Jo vaig ser qui va descobrir que aquell petit goril·let era, en realitat, tan negre com tota la resta dels seus congèneres.

Va ser l'Altarriba qui em va encarregar personalment rentar-lo i desparasitar-lo, de cara a la seva presentació en societat. I mentre l'estava fregant vaig descobrir una petita clapa negre al llom de l'animal. Tement el pitjor, vaig utilitzar un parell de dissolvents innocus que coneixia gràcies a la meva formació con a químic per fregar el pel i la pell del goril·la i així va ser com vaig descobrir tres veritats indiscutibles:

1)El tal Benito Fañé no s'havia equivocat pas venent aquell animal únic només per 20.000 pessetones.
2)Ja podíem anar pensant en canviar allò de Floquet de neu per alguna cosa més adient, com ara "Bocinet de carbó".
3)Déu no existia... i nosaltres tornàvem a estar despatxats.

Evidentment, el primer a qui li vaig comunicar la terrible notícia va ser a l'Altarriba. Quan vaig acabar d'explicar-li el meu descobriment, va fer una bufada, es va acostar al vell arxivador gris que hi havia a la seva dreta i en va treure una ampolla de Magno i dos gots. Va servir dues generoses racions de licor i me'n va passar una. Es va pimplar la seva d'un sol glop, se'n va servir una altra i va exclamar:

-Despatxats i, a sobre sent la riota de la comunitat científica internacional! No trobarem feina ni com a sexadors de pollastres en una granja del Pallars!

Mentre veia l'Altarriba fer baixar el nivell de l'ampolla perillosament de pressa, el meu cervell treballava a tota velocitat. Com a caçador no sabia què tal era, però estava clar que el tal Benito Fañé era un tintorer de primera qualitat. No només havia trobat un tint pel pèl sorprenentment resistent, sinó que també n'havia desenvolupat un altre per la pell de la cara i les mans encara més destacable. Viatjar a l'Àfrica per demanar-li la fórmula estava descartat. Portaria massa temps i l'animal s'havia de presentar en societat en un parell de setmanes. A més, per bo que fos aquell tint, al final havia començat a descolorir. Qui ens assegurava que allò no tornaria a passar? Si preteníem mantenir l'engany i salvar el Zoo necessitàvem alguna cosa més. Necessitàvem la mare de tots el
s tintes. Necessitàvem una obra d'art .

I llavors hi vaig caure.

L'art familiar.


Li vaig demanar a l'Altarriba quan de temps creia que podríem mantenir l'engany. Em va mirar amb l'expressió perduda, no sé si per manca de fe o per excés de Magno en sang, i al final em va contestar que dues setmanes. Per llavors estava previst presentar-lo a la premsa. Si en quinze dies no reconeixíem que ens havien donat gat per llebre, ja no hi hauria volta enrere. Li vaig suplicar que confiés en mi i li vaig demanar mantenir-ho en secret aquelles dues setmanes.

Ja us he dit que l'Altarriba sabia jutjar les persones. La seva mirada es va asserenar de cop i fins i tot vaig poder veure un llampec d'esperança en el fons del seu esguard. Tretze dies, va dir-me al final molt seriós. Ni una hora més. Jo vaig sortir esperitat per agafar el tren cap a Sabadell.

* * *


No us cansaré ara amb detalls tècnics, no temeu. Només us diré que dues hores després, tres generacions de la meva nissaga ens tancàvem al petit laboratori familiar decidits a demostrar que allò de l'art familiar no era una bravata. En realitat, vam tenir molta sort que l'avi s'hagués passat molts anys experiments amb tints de llarga durada i que buscar noves fórmules per a tenyir la pell i el pèl haguessin estat dos dels seus hobbies secrets. Un altre cop una casualitat afortunada.

Ho vam aconseguir gràcies a una intel·ligentíssima combinació de... Però no. Us he promès que res d'avorrits detalls tècnics. A més, l'art familiar també ha de conservar els seus petits secrets, no us sembla? Només us diré que el dia que feia dotze, un abans del límit que m'havia donat l'Altarriba, l'Nfumu va rebre la seva primera ració de tintura indissoluble de pèl i pell. Un procés que varem repetir a partir de llavors, en la major de les intimitats, un cop per setmana (calia repassar sempre l'arrel del pel que creixia) i que em va permetre convertir-me en el millor amic d'aquell animal singular. Perquè l'Nfumu podia no ser blanc, és cert. Però era intel·ligentíssim. I per sobre d'això, era tota una vedette vocacional. Li encantava ser el centre d'atenció. L'objectiu de totes les mirades. Ben aviat es va adonar que aquell color blanc el convertia en el rei de la festa i des de llavors es va deixar repassar sempre sense posar-me cap pega, ans al contrari.

Gràcies a les investigacions de l'avi, el març de 1967 l'Nfumu va poder ser portada de National Geogràfic i la nostra sort va canviar. En Porcioles estava encantat de tota aquella repercussió internacional i ràpidament va arxivar el seu pla de tancar el Zoo per fer-hi pisos. Aquell batlle franquista va arribar fins i tot a rebre en audiència al seu despatx a l'Nfumu el dia de Sant Josep d'aquell mateix 1967. I si us pregunteu si l'anècdota que explica que el goril·la es va cagar a la seva cadira mentre els fotografiaven és certa, la resposta és que sí. Jo hi era. I ja us he dit que lNfumu era un animal molt, molt llest. També es diu que el savi amb cognom d'artesà que ens el va dur va acabar molest de deure bona part de la seva fama i prestigi a aquell goril·la blanc. La versió oficial és que la fama d'aquell animal en el fons, anecdòtic, ha eclipsat els seus molts i valuosos treballs científics posteriors. Jo, però, sempre he cregut que, en realitat, el que l'anguniava és que un dia no s'acabés descobrint tot el pastís. Però això és només una teoria personal.

El pare i l'avi van estar millorant la formula inicial i en poc temps en van desenvolupar una de permanent i irreversible per a la pell (el pèl no va deixar mai de créixer i la repassada setmanal va seguir sent obligatòria). Però la resta del cos va quedar blanca per sempre con tots l'heu vist a les fotografies. Molts anys després, aquella segona formula va tornar a salvar al Zoo en un moment de crisi. Quan el pare (l'avi ja era al paradís dels químics des de feia anys) la va vendre en secret per una milionada a aquell cantant americà que caminava sense moure's de lloc i que volia ser blanc a tota costa (irònicament, ha quedat comprovat que en aquest cas, el canvi de color va resultat desastrós per a la carrera del pobre xicot. El que és bo per uns no sempre ho és per a uns altres, oi?). En tot cas, el pare va donar tots aquells diners anònimament al Zoo i ens va a tornar a salvar del tancament. Però aquesta és una altra història.

L'Nfumu va viure 37 anys al Zoo. En aquest temps, no us podria dir quantes cares de nens vaig veure brillar d'emoció en veure aquell goril·la blanc, únic al món. Tampoc no us podria dir quantes vegades em va fer emocionar en veure com n'era d'humà, amb totes les seves grandeses i imperfeccions. Ni quan el vaig arribar a estimar. L'Altarriba em va convertir en el seu cuidador principal per raons obvies i vaig conservar el càrrec fins al final. De fet, vaig ser jo mateix qui li va posar la injecció quan el càncer se li va fer insuportable. I qui li va agafar la mà per ajudar-lo a marxar en pau fins al paradís dels primats. Vaig plorar com un nen mentre ho feia. No em fa vergonya reconèixer-ho.


Durant anys, l'Altarriba i jo vam estar jugant amb la possibilitat de fer un segon Nfumu, especialment quan ell va començar a envellir i es va fer patent que no duraria per sempre. Per sort, la fórmula millorada del pare ens va evitar haver de fer-ho. M'agrada pensar en ell com un exemplar únic i irrepetible. Tan especial. Tan llegendari. Tan... blanc.

Comentaris

  • M'ha encantat! Perquè estimava[Ofensiu]
    RATUIX | 09-10-2008 | Valoració: 9

    en aquest gori.la, que va viure una glòria humana que potser no li pertocava. Una història molt ben tramada amb "punts" irònics molt bons.

  • ENTRANYABLE![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 08-10-2008 | Valoració: 10

    Un relat deliciós, humà i animal, molts records i un punt de tristesa, com sempre que hi ha algu que marxa a la família o al voltant. Felicitats per saber-ho relatar.

  • Ens l'envies a tribun@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 08-10-2008 | Valoració: 10

    El trobo deliciós!!!!

    Elt en format word en un arxiu annex a l'email a tribuna@guimera.info

    La imatge; ens cal una imatge, oi ?. També com annex a l'email a tribuna@guimera.info

    PER ENDAVANT GRÀCIES


    tribuna@guimera.info
    Antonio Mora Vergés

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

65687 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO