Trencadís

*
Fragment I.

Quan dic que vaig conéixer la Casa Batlló per un poema, tothom creu que em referisc a un seguit de versos amb l'edifici com a leit motiv. Però no. El que vull dir quan ho explique és que el poema era la mateixa casa.
Llavors la gent em mira amb escepticisme perquè no saben què he volgut dir amb això.
El ben cert és que jo, tants anys després, tampoc tinc una representació exacta a la ment dels detalls, sinó més aviat una imatge difusa, de conjunt. Hi ha, però, una memòria que no està feta de paraules, sinó que és més aviat un corrent elèctric per sota de la pell, que ha retingut part d'aquells encontres ara llunyans i també la nebulosa dels escrits.
Jo solia dir-li a Lluís que més que poeta era enginyer o arquitecte, perquè tot allò que escrivia, almenys en aquella època, eren autèntiques obres d'enginyeria com ara l'escrit de la Casa Batlló. I si bé el contingut exacte se m'escapa, ja ho he dit, sí que retinc una certa empremta visual d'aquells ponts de versos en ziga-zaga, dels acròstics ocults entre dracs i espirals dels petits poemes que bastien el poema gran, com els trencadissos, la pedra i les rajoles bastien la façana d'aquella casa sorprenent.

Fragment II.

Anar a Barcelona per a mi era equivalent al que per a altres estudiants i artistes ara anar a París. M'havia criat en un poblet de la Marina on el boom del turisme no havia acabat d'esclatar encara a mitjan dècada dels setanta -ara el terme és una estesa de xalets i cases unifamiliars per a ciutadans alemanys i anglesos, fonamentalment-. Anava de casa a l'escola durant l'hivern i de casa cap a la platja durant l'estiu, i tenia tan a prop l'escola com la platja. Com que dibuixar i pintar se'm donava molt bé, en acabar els estudis secundaris els pares accediren que estudiara Belles Arts. No em podien pagar la carrera a València, em va dir el pare, i Barcelona era l'opció més llunyana, però també la més barata, va afegir la mare. I tot gràcies a la tieta Carme, a la qual jo devia el meu nom, que vivia allà i que estava desvanida per acollir-me i tenir companyia. No, no vaig patir per distanciar-me de la llar familiar. Vaig fer la maleta com quan feia la motxilla per al campament: sabent certa la tornada. A més, Ximo m'acabava de deixar per una noia més gran.

Fragment III.

Cada cop que passege per les voreres del costat Llobregat m'agafa el rampell de quan quedava amb Lluís a boqueta de nit front a la Casa Batlló. Llavors el Passeig de Gràcia estava acabadet de remodelar: s'hi havien eixamplat les voreres mentre que part de l'antiga zona de passeig s'havia destinat com a zona d'aparcament. I jo no em podia permetre comprar res a les botigues, que no n'eren tantes com ara. Avui, en canvi, puc adquirir si em ve de gust gairebé qualsevol article dels establiments de luxe que poblen el passeig a banda i banda. Però com deia Antoni, el meu difunt marit, tinc mentalitat de pobra, amb la qual cosa poca feina tenim allà, la meua Visa i jo. Potser per això ell, abans de morir, estava a punt de deixar-me, entre molts altres inconvenients que amb el temps m'havia anat descobrint com a companya. Un d'ells l'edat: s'havia enamorat d'una dona més jove. Just el contrari d'allò que Ximo va fer temps enrere. Per què l'única pèrdua que he sentit vertaderament va ser la desaparició de Lluís?

Fragment IV.

El vaig trobar davant la casa, amb un quadern de cuquet amb les fulles blanques i un bolígraf verd gargotejant el paper. Tenia al costat una bossa de pana des d'on aguaitava un novíssim exemplar de Confieso que he vivido de Neruda, tan nou que semblava no haver estat encara ni obert.
Inicialment vaig creure que seria també un estudiant de Belles Arts que, com jo, havia vingut a pintar la façana de la Casa Batlló. Com que necessitava una perspectiva semblant a la seua, el vaig saludar i em vaig col·locar just al seu costat. Aviat vaig caure en el compte que el seu quadern era massa petit per a fer un esbós i que un bolígraf verd potser no era l'instrument més adequat per al dibuix. I llavors va ser quan vaig veure de reüll les figures cargolades que representaven les diferents parts de la façana , des de la creu de dalt fins a la planta baixa. Em va somriure i em va mostrar el seu treball, tot explicant-me, com si em coneguera de tota la vida, que investigava l'aplicació de diferents recursos literaris aplicats a la poesia visual. I que recentment havia acabat la carrera de Filosofia i Lletres, i que feia classes d'anglés en un institut, i que pretenia especialitzar-se en... Quan em vaig adonar, havíem fet petar tant la llengua que jo ja no tenia bastant llum per a esbossar la façana de l'edifici. No feia ni un mes que m'havia instal·lat a Barcelona amb la tieta Carme, i el curs feia quinze dies escassos que havia començat. Em va convidar a un refresc i, en dir-li com de nova era jo a la ciutat, es va oferir a explicar-me tots els edificis que m'interessaren del Passeig de Gràcia. Sí, ja sabia que hi havia llibres per a això, però no hi havia res com escoltar una explicació detallada i poder concentrar-se alhora en la contemplació d'allò explicat, aquella era la seua opinió tot i que no volia resultar pesat ni pedant i que si jo no volia... Sí que vaig voler, sí.

Fragment V.

Feia una vesprada freda, aquell dia, quan jo era a punt de baixar de l'autobús que m'havia dut a la seua facultat. Llavors el fum, la gent que corria i l'aldarull general em van fer pressentir que alguna cosa lletja estava passant. Un guàrdia va fer aturar el vehicle a uns cinquanta metres de la zona acotada pels grisos i va advertir el conductor que el mantinguera tancat perquè ningú poguera entrar ni eixir. Des de la distància, vaig veure com pujaven grups de detinguts a les lleteres, que era com hom solia anomenar aquelles furgonetes. De sobte, un grup de joves va trencar el cordó policial i va obrir un pas perquè part dels manifestants pogueren fugir. Els antiavalots van carregar llavors amb les porres contra el grup capdavanter fins que els van reduir, però llavors la feina ja estava feta i desenes i desenes d'estudiants van poder escapar a la fúria dels repressors. Part del grup d'avantguarda havia aconseguit escapar en una cursa esbojarrada durant uns trenta o quaranta metres, de manera que quan els van atènyer per reduir-los eren a ben poca distància de l'autobús. Allà dins, part dels passatgers es tapaven els ulls, i altres cridaven i ploraven. Jo no podia fer altra que mirar el més atentament que podia per si localitzava Lluís entre la massa de gent que corria i que queia per terra, abatuda per les porres o les pilotes de goma. Una de les lleteres es va acostar per carregar els primers detinguts d'aquest grup capdavanter, i llavors el vaig veure, sense les ulleres i amb la sang regalimant-li per una de les comissures del llavi. El duien emmanillat. El van fer pujar a la furgoneta amb unes vuit persones més, i van tancar les portes. Diria que em va mirar.

Fragment VI.

No puc dir que haja tingut una vida dolenta. Tinc la meua galeria d'art, i les meues pintures i escultures es cotitzen a preus que em fan enrojolar. Precisament, va ser amb la versió deconstruïda - jo mai he arribat a abastar del tot el significat d'aquest terme en pintura però així és com ho va batejar la crítica- de les façanes dels edificis més emblemàtics de Gaudí que em vaig donar a conéixer professionalment. Sempre he pensat que amb aquella sèrie d'olis intentava recrear el que li havia vist a Lluís escriure, però ara, quan els mire als catàlegs, no sóc capaç de recuperar amb detall els poemes.
Em vaig casar, irònicament, amb un arquitecte no de paraules, sinó dels que fan cases i edificis públics. Antoni era el germà de la Montse, la meua companya de carrera i durant molts anys la meua millor amiga fins que tots dos van morir en un accident automobilístic. Clar que vaig patir amb aquella doble pèrdua, sobretot la de la Montse. Ella, al capdavall, havia estat una acompanyant molt més constant i lleial que el seu germà, però ja me n'he refet, de la seua absència. Després hi ha el meu fill, que ara és als Estats Units, al qual em trobe tan unida que ni tan sols note la distància. Se n'ha anat a doctorar-se en Literatura Anglosaxona, amb una tesi sobre T. S. Eliot. Aviat vindrà de vacances i ens n'anirem a la Marina, on he tornat cada cop que l'agenda laboral m'ho ha permés.

Fragment VII.

Set anys després, tenies la mateixa llum maragdina als ulls que el primer cop, quan vas aixecar la vista del quadern per mirar-me front a la Casa Batlló. Et vaig trobar just allà, aquest cop amb una bossa de cuiro i els cabells bastant més curts. Em vas tornar a saludar com si m'acabares de veure el dia anterior, excepte per la lleugera tremolor de les mans quan em vas prémer els muscles en una abraçada continguda. Jo no t'ho vaig dir -no hauria pogut amb aquell nuc a la gola-, però cada matí quan feia el recorregut de casa cap a la galeria, feia, i continue fent, una xicoteta volta per aquest costat del Passeig de Gràcia, només amb el desig secret de retrobar-te qualsevol matí allà on la meua memòria ens va deixar. Cap dia, excepte quan havia de viatjar o d'exposar, vaig deixar de fer aquell exercici, fins que va ocórrer.
Em vas contar que per aquells temps que ens vam estar veient, a nou mesos escassos després de l'execució de Puig Antich, estaves posat en la política clandestina fins a les celles. Primer, amb el PSUC, després, amb el PSAN i altres organitzacions assembleàries. També com el dia de la detenció et van dur a la comissaria de la Via Laietana i et van interrogar fins a l'extenuació, com et van apallissar amb la complicitat del forense. I com, després de tres mesos de presó, et van deixar anar sense judici, ni explicacions, ni proves que t'incriminaren en res de man
era concloent. Vas saber aguantar. Llavors vas marxar cap a França amb el passaport fals i vas travessar, no refiant-te del document, la frontera pel País Basc per un pas de contrabandistes ajudat per uns companys euscalduns. Vas fer cap a París, on vas romandre dos anys fent classes d'anglés i d'espanyol, i després, amb la teua situació ja regularitzada, vas marxar als Estats Units on t'hi havies instal·lat. M'havies anat a buscar, en aquell interval, a casa de la tieta Carme, però tant ella com jo havíem deixat de viure allà.
Ens vam veure quasi tots els dies durant el mes que vas romandre a Barcelona. Vaig agafar-me totes les vesprades lliures per tornar a fer amb tu la ronda dels edificis de Gaudí, per transitar per la Rambla, per passejar per la Barceloneta. Era juny, i l'estiu esclatava per tots els cantons o almenys a mi així m'ho semblava. La Nit de Sant Joan et vaig dur al meu estudi perquè férem l'amor. No és que ens ho deguérem, però haguera estat com deixar un compte pendent entre nosaltres. Potser algú podria dir que jo, recent casada amb l'Antoni, no vaig fer ben fet, però no em va quedar cap sensació de culpa. La darrera setmana de juny no vam fer cap altra cosa que estimar-nos. L´últim dia, en anar-te'n cap a l'aeroport, em vas deixar un poema a la bústia de l'estudi. Aquest me'l sé de memòria.

Fragment VIII.

No, la meua no és una història romànticament ensucrada. És una història de renúncia, de creixement lent i dolorós, d'aqueix dolor que forma part del mateix fet de viure, com la joia, la tristesa o l'enyor. Diré de mi que no he sabut viure fins ben entrada la maduresa. Em vaig conformar amb la segona partida de Lluís, vaig acceptar el fet que m'havia de quedar amb el meu marit i que potser fer un canvi de vida haguera apaivagat la màgia entre nosaltres. Però ara sé que tot açò no eren més que mentides neuròtiques.
Ara torne a ésser a l'aeroport, esperant el Pau. Li vaig posar així en honor de l'autor preferit del seu pare, aquell que aguaitava en forma de llibre per una bossa de pana front a una casa que semblava extreta d'un somni. Pau no podia seguir la tradició onomàstica dels homes que s'anomenaven Antoni, ni en va va voler seguir l'ofici, per una raó tan evident per a mi que va resistir totes les pressions familiars en contra. La raó del verd dels seus ulls, aquell verd que ben aviat es va definir nítidament en abandonar les seues pupil·les la blavor difusa que li atorgava l'aliment de la meua llet.
Hi ha un poder misteriós en allò que hem vingut a anomenar les circumstàncies de la vida. Potser, com es diu ara, les famílies, més que institucions, són constel·lacions que tendeixen a agrupar-se independentment de les determinacions d'alguns dels seus membres. Com ara Pau, apassionat des de ben petit per la poesia i decidit a estudiar Literatura Anglesa sense que a casa l'influenciàrem especialment. Em va escriure un correu electrònic la setmana passada on em parlava del seu director de tesi. Deia que era català, mama, quina casualitat, de Barcelona com jo. Se n'havia hagut d'anar d'allà recent acabada la carrera, el darrer any de la dictadura, per una qüestió de seguretat, que estrany, veritat mama, un home d'esquerres als Estats Units, quan tots tendim a creure que allà no hi ha a penes gent d'aquesta ideologia. Hem reservat el mateix vol, arribarem junts, oi que el podem portar amb el cotxe... És un gran poeta, mama, i una gran persona. T'encantarà, n'estic segur...
I heus ací que ara us espere a tots dos asseguda en un banc de l'aeroport mentre vaig redactant, mirant de contenir inútilment l'ansietat, aquests escrits irregulars que són com petits fragments d'un trencadís que no deixarà d'engrandir-se mentre jo visca. Estic inquieta, emocionada, encuriosida per saber què heu descobert l'un de l'altre, i preocupada pel que esdevindrà de tot plegat... Només arribeu, això sí, us duré al Passeig de Gràcia, del costat Llobregat, a l'Illa de la Discòrdia. Just davant de la Casa Batlló.