Cercador
Poema en La menor
Un relat de: srta_squitx- Compartir:
Encara ara, batega el cor al pensar-te,
sí, ara encara, espurneja una guspira a l`estança
indomable, rebel•lant-se en oblidar-te,
deixant marca, la cicatriu és l`enyorança.
Si fos per mi me la quedaria,
la seva companyia és el que de tu em resta,
també és el que de tu m`asfixia,
solitària melodia
que amb greus ecos anuncia
el declivi de la festa.
Que melangiós se`m fa a voltes,
com en la menor,
el crepuscle de l`esplendor...
sí, ara encara, espurneja una guspira a l`estança
indomable, rebel•lant-se en oblidar-te,
deixant marca, la cicatriu és l`enyorança.
Si fos per mi me la quedaria,
la seva companyia és el que de tu em resta,
també és el que de tu m`asfixia,
solitària melodia
que amb greus ecos anuncia
el declivi de la festa.
Que melangiós se`m fa a voltes,
com en la menor,
el crepuscle de l`esplendor...
Comentaris
-
punxada [Ofensiu]Jordi Abellán Deu | 28-03-2015 | Valoració: 10
Punxada dolorosa és de vegades el record. Més és el que de vegades ens resta d'allò viscut. Viure amb ell i no amb l'origen del record és el que ens cal aprendre per seguir endavant i a l'hora ser feliços.
Un meravellós poema Squitx.
Jordi
P.D. de La menor a La major només canvia una nota en l'acord.
-
L'enyorança sentida[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 22-03-2015 | Valoració: 10
Com ens quedem amb l'enyorança rondant per les venes? Crec que el teu poema ho expressa prou bé. I crec, també, que amb la bellesa que ho descrius aquesta esdevé positiva, com el regust d'un bon bombó de xocolata. Ara, espero que l'enyorança desaparegui i torni l'escalfor. Una abraçada.
Aleix
l´Autor
59 Relats
60 Comentaris
35598 Lectures
Valoració de l'autor: 9.63
Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.
P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.