El meu racó secret

Un relat de: srta_squitx
Avui hi he anat, de tant en tant necessito escapar de mi i hi vaig. Sí, he dit bé, escapar de mi, no de ningú ni d`alguna situació desbordant, sinó del meu jo que de vegades es col•lapsa i es bloqueja de tal forma que comença a oblidar qui és i com és. I així, quan em vull retrobar perquè em començo a trobar a faltar, em calço les esportives i vinc aquí.
No penseu pas que és un lloc massa especial. Als ulls de molts segur que simplement serà un lloc com tants d`altres. No els critico ni m`importa, en part és millor que ningú percebi aquest indret tal com jo ho faig. Si així fos perdria part del seu encant doncs tothom hi voldria venir, i farien cua per ocupar les dues petites pedres que em serveixen de banc, i enraonarien uns amb els altres tota l`estona comentant la bellesa d`aquest paratge, i farien fotografies amb els seus mòbils i les penjarien de seguida a les xarxes socials, i s`escoltaria tota l`estona el titil•lant so feixuc i cansí de cada valoració que opinaria sobre aquest lloc, des de ves a saber on, sense poder apreciar la frescor que emana per entremig de les branques dels arbres i et refrega el cos fins embolcallar-te en una lleugera abraçada... Si no estiguessin tan ocupats buscant la foto més popular crec que encara els agradaria més aquest lloc! Però per altra banda, potser si es convertís en un indret virtualment viral després deixaria de venir tanta gent, doncs per a què anar a un lloc que ja es pensen conèixer de tant valorar-lo positivament? A veure, ho aclariré, jo estaria completament d`acord amb el positivisme de tota aquesta gent però, ai no... no cal parlar-ne tant! No cal!! Que no veieu que així perdeu l`essència?? Tu, o qualsevol altre capaç de percebre aquest espai tal com jo el percebo sap que és especial perquè ho nota i ho sent, ho experimenta, ho respira i sospira, però no li caldrà dir-ne res perquè hi ha coses que no es poden descriure amb paraules, i si algú no hi està d`acord proposo em respongui a aquesta pregunta: Com definiries l`èter? I no! No em valen definicions del diccionari perquè ens trobem amb el mateix problema: concreció i objectivitat. Igualment reptaria a molts a que em facin una definició de l`amor, de la pau, de la felicitat..., intenteu concretar i ser objectius i veureu com, sense adonar-vos, trobant les respostes us allunyareu més i més de les possibles veritats, i les veritats estaran en plural perquè n`hi haurà tantes com les que es puguin arribar a experimentar.
Però tornant a aquest indret, a aquest espai que jo percebo especial de tan lliure, tan fidel a si mateix i als seus orígens, i quan més es percep tot això és en el silenci de la contemplació. En aquest estat d`encanteri és quan comencen a passar les més grans meravelles, com ara mateix que acabo de rebre visita!! Un petit ésser vestit amb un pelatge negre m`ha vingut a observar, durant uns segons ens hem quedat mirant fixament als ulls fins que, a corre i a cuita, ha fugit. Crec que no li he agradat gaire! Segurament si pogués parlar em diria que tinc una aparença massa estranya... Per part meva li diria tot el contrari: Li diria que és la criatura més bella que corre per aquestes contrades, i que el somriure de la meva boca no és sinó el reflex genuí de qui té la sensació d`haver rebut un obsequi molt valuós, de forma fortuïta i accidental sí, però això encara ho fa més grandiós i fabulós per lo inesperat de l`ocasió. I ara, rememorant aquest bell instant em ve al cap un altre moment preuat, un altre present sublim trobat al meu racó secret. I tot i semblar un poti-poti, em dóna igual, rememoraré aquest moment com si l`acabés de viure, com si encara circulés per les mes venes l`emoció i l`èxtasis viscuts molts i molts mesos, anys, enllà...

Flashback: ”El cérvol”
Quin moment tan sublim vaig viure. El cor em bategava amb tantíssima força que semblava que m`hagués d`esclatar. Vaig viure un moment màgic, no en tinc cap dubte! Quan el vaig veure allà davant meu, mirant-me fixament al bell mig de les aigües del riu, veient-lo moure`s amb aquella gracilitat i saltar el marge per marxar, el món es va aturar, només existíem ell i jo, sublim... Una felicitat immensa em va envair, tenia ganes de riure, de plorar, això sí que va ser felicitat en estat pur! Crec que no havia viscut un moment màgic com aquest des de feia molt temps. Em sento tan afortunada d`haver viscut un moment així! Impregnant, ple de força i energia. Com m`agradaria poder estar a prop del cérvol... no sé perquè però el vull olorar, vull sentir el seu tacte, sentir-lo a prop. Tant de bo algun dia em deixi apropar-m`hi... Tinc una sensació curiosa amb aquest animal, com si ell decidís aparèixer quan vol i marxar quan vol, però amb una intenció! No com un animal salvatge que pastura per aquí i per allà, sinó com un animal que va a on ha d`anar i que vol ser vist en el moment que ell considera oportú. És estrany això però no puc evitar sentir-ho així, escapa de tot raonament lògic -ho sé- només em guia la meva intuïció, la meva percepció. També sento que veure`l significa quelcom, és com una mena de senyal d`alguna cosa que passa dins meu. Sé que és completament positiu, la felicitat que m`aporta així ho confirma, però no sé què és realment. No vull pensar massa ni analitzar fins a quin punt és màgic o no, o dit d`una altra manera, fins a quin punt té a veure amb un poder energètic que està una mica més enllà de lo quotidià. He llegit sobre els animals de poder, sobre la seva manifestació, sobre el seu significat, i ara mateix no vull preocupar-me en l`existència de poders xamànics tot i haver-me passat pel cap. No vull i punt, sense més, no vull que em minvi la humilitat... i no perquè jo vagi amb aires de grandesa pel món! No és això... sinó que més aviat sento com si hagués de continuar amb una gran humilitat, amb una percepció de mi mateixa com a persona que li falta molt per treballar i evolucionar, i millorar, i aprendre... Si no ho faig així em dóna la sensació que em puc estancar, i no ho vull això! No vull viure en l`eternitat d`un repetitiu i únic moment, en vull molts més, en vull molts de diferents, vull deixar enrere els passats, guardar-los en un arxivador per no oblidar-los i rebre amb els braços oberts les noves oportunitats. Vull avançar, a poc a poc, pas a pas, però vull avançar!

... Sí! Ho confirmo, he avançat! Però per sort no he acabat i encara em queda molt i molt camí per recórrer. Crec que mai s`acabarà això, i des de les meves entranyes així ho espero i desitjo. Caminar, caminar i caminar, sempre caminar, ara fent passa més curta ara més llarga, ara agafant un trencacames ara fent més volta, però sempre seguir fent camí. Oh! Em ve al cap una cosa... i em tornarà a desviar de nou del tema però dóna igual, després de tant caminar també ve de gust fer una aturadeta per descansar!
Sí, vaig dir que una estoneta hi pensaria, ho vaig dir a algú que també passeja per aquestes contrades. El camí que s`ha de seguir, el camí que s`ha de fer, el que s`ha de transitar... i d`on surt aquest camí? Qui el posa? Qui el marca? Qui el manté en bones condicions? Serà veritat que el camí som nosaltres? Sóc jo? No sé si seria un bon camí, no sé si ja ho sóc. Potser a moments sí i a moments no. Potser per alguns sóc destinació i per altres via de trànsit. El que sí sento és que, de vegades, més que camí sóc pont que enllaça camins truncats pel solc d`un riu agitat. I alguns em transiten momentàniament, sostenint-se en mi, recolzant-se en les meves baranes per creuar l`abisme que els impedeix la marxa. I quan han travessat i s`allunyen, uns amb pas feble, d`altres amb fermesa, els dic adéu fent cruixir cada tauló de fusta que han trepitjat al creuar-me, celebrant amb aquest cant la seva victòria. Després sempre esborro les petjades per deixar espai a les noves però, de tant en tant, hi ha un parell de peus que em travessen que percebo diferents... Això m`intriga i amb aquests sí, quan s`allunyen i veig la silueta del seu propietari difuminant-se en la distància del seu camí particular, m`envaeix una melangia i enyoro les seves sabates, la pressió del seu cos sobre el meu, i enyoro tant que per això em fa por esborrar les seves petjades i oblidar! Perquè les necessito per recordar com és el sentir de tal manera que sembla que la meva ànima desbordarà per cada porus del meu ésser, perquè de tant que s`expandeix sembla no cabre en el minúscul recipient que l`empara i sembla que ha de fugir buscant nous espais més grans i amples per així créixer més, i més, i més, fins abocar-se i emmotllar-se a un altre cos, arrossegant el meu cos vers l`altre, que és com un iman, com una peça d`un engranatge especial que s`acobla a la perfecció amb el meu, i la màquina que semblava no tenir utilitat de cop i volta comença a funcionar amb tota la seva intensitat, ànima amb ànima, cos amb cos, il•luminant els camins amb més força que una sola llum... Mmm, sí, per això aquestes petjades no les vull esborrar. No vull oblidar mai aquesta manera de sentir, perquè així sempre recordaré que és possible. I seguiré fent camí, i intentaré tornar a trobar el seu rastre, desitjant trobar de nou aquesta silueta portadora d`aquestes petjades, i si en aquest cas no sóc pont, si resulta que sóc camí, m`allargaré i correré, correré molt per atrapar-la i convidar-la a caminar-me, i qui sap... potser sorprendre`m i acabar sent destinació.

Bé... no passa res, he fet una aturadeta i m`he deixat endur per l`emoció. No hi ha cap problema, tal com deia abans no m`agraden les definicions concretes i objectives, no tinc fusta de diccionari jo! He marxat un moment, tot i estar al meu racó preferit he gaudit una estona d`altres espais i d`altres pensaments. Sort que tinc tota una vida per endavant per seguir caminant! Sempre un pas més, sempre. Però... i no ho puc evitar... sempre tornaré una mica enrere per venir al meu racó, no hi puc fer més, és especial i no vull esborrar les seves petjades per si llavors no hi sé tornar.
Per tant, fins molt aviat racó.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

20022 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.