Fantasia alliberadora

Ve d`un temps que se li ha escapat d`entre les mans, d`un passat d`arrels ferides a força de sotragades, mal empassades i poc digerides. Està anant per un temps d`adult llepant-se les ferides d`aquell petit marrec que només volia ser lliure. Lliure per riure i per somniar en misteriosos móns amagats dins d`universos paral•lels, al bell mig de la terra o a l`altre costat dels estels, ves a saber. Què més donava a on estaven si l`únic que importava era imaginar que hi eren?
Però no, no el van deixar il•lusionar-se, ni creure en la màgia...

“...En la fantasia aclaparadora d`una realitat en la que els tarongers regalimaven suc de taronja, on dels troncs hi sobresortien unes palletes per xuclar i xuclar fins que el suc et sortia per les orelles. I ni parlar d`aquells núvols de pluja dolça on les gotes d`aigua estaven farcides de xocolata! Mmm!! Només t`havies d`ajaure sobre la branca més alta del taronger que et donava suc de taronja i obrir la boca ben oberta, com si et volguessis menjar tot el planeta!, tastant la llaminadura celestial fins quedar ben embafat i inflat... Tan inflat i tip quedaves que ara la teva panxa era rodona com una pilota, i et podies deixar caure de l`arbre per anar rebotant i rodolant vessant avall, com si fossis de goma, saltironejant per una mar d`herba fresca i tova fins que, per mala sort, frenaves bruscament xocant contra una maleïda roca que et feia petar la panxa plena de xocolata! Així, per culpa d`aquesta inesperada pedra, qual globus desinflant-se, sorties disparat cap amunt, ben amunt!, més amunt dels núvols que regalimaven pluges de xocolata! I allà dalt, surant enmig del blau del cel, ho miraves tot amb el teu rostre bocabadat per la immensitat grandiosa que veies a baix: magnífiques valls, rierols, muntanyes de pics nevats! Tan absort i abduït et quedaves, per la suposada ingravidesa del teu nou estat, que feies anar amunt i avall els teus braços perquè volies volar i mirar què hi havia més enllà del mar. Però notaves que els teus bracets no eren prou aerodinàmics i, com si algú et volgués manllevar el teu nou poder de levitació, sense poder-ho evitar observaves com el teu cos s`inclinava en diagonal, caient veloçment com un meteorit embogit provinent d`una galàxia interestel•lar i tu, amb el cap avall i els bracets ara arrapats al cos, et deixaves endur imaginant-te cometa, imaginant-te coet sideral a punt d`impactar contra una terra verge, salvatge i inhòspita, plena de misteris per descobrir! I quan, a punt d`aterrar, et tornaves a sentir en perill per la possibilitat de sortir-ne malparat restant esclafat fet tot un nyap, sabies que no passaria res perquè l`únic que havies de fer era tancar els ulls i confiar, segur en sortiries ben parat! Ja que al cap i a la fi... no eres el protagonista d`aquest relat? Doncs sí! I així, amb els ulls tancats, seguies el teu descens dels cels a la terra armat amb la teva fe cega fins que et senties topar amb quelcom suau, calent, palpitant, viu! Eres viu, sí! I això amb que havies topat també era viu! Extasiat gosaves obrir els ulls per comprovar d`on provenia aquella escalfor tan agradable i, entusiasmat, te n`adonaves que havies quedat amorrat a lloms d`un cavall alat, tot platejat, amb la cua i la crinera de foc espatarrant. I no! No et cremaves perquè tot tu eres fet de matèria ignífuga, tot tu eres màgia, força, energia en estat pur! Sí! Ho sabies, sens dubte ho sabies! Eres invencible, el món era a les teves mans i el destí estava de la teva part! Amb aquest pensament agafaves fortament les regnes del cavall i t`endinsaves en un llarg viatge, prenent rumb vers una nova aventura més enllà de l`horitzó del mar...”

...Sí, ve d`un temps que se li ha escapat d`entre les mans, sense màgia, sense fe, sense poders súper còsmics ni siderals, sense haver somniat prou i sense haver pogut creure del tot. Tant de bo mentre vagi al temps a on va, mentre es llepa les ferides, tingui alguna estoneta per recuperar el temps i poder somniar lliure...