Dins de la meva esquerda (continuació)

4. II:Paaaa I papapapa. I papapapa. I papapapa. I papapa papapa I papapa paaaa:II

He trobat un pal i estic intentar transcriure, a la sorra del terra, una musiqueta que tinc al cap, no recordo quin grup la toca... si em pogués connectar amb el senyor “Google” li preguntaria, però dóna igual, la melodia és aquesta -o això em sembla-. Algú la sabrà llegir? Ho he fet bé? M`he passat una bona estona repetint i cantant cada pa pa pa -al principi era na na na, però la p m`ha semblat més contundent!- i no sé si ja està ben transcrit, em sembla que faltarien alguns silencis... Pfff, no sé! La veritat és que em començo a avorrir una mica... i m`he distret una estona amb aquest intent musical meu -que ni jo mateixa entenc massa-; em pregunto què es pensarà que significa qualsevol humà que s`ho pugui trobar! Si ho hagués dibuixat a la roca les futures generacions es trobarien amb els meus “papapa”, i es preguntarien quina mena de missatge secret intenten transmetre aquestes lletres. Em diverteix pensar això! Futurs arqueòlegs analitzant el significat d`uns símbols que poden contenir la clau per entendre com vivien els seus avantpassats! O, ja posats, imaginar que uns visitants alienígenes per fi, després de tant temps anunciat, arriben al nostre planeta i volen esbrinar quin tipus de vida intel•ligent l`habita, i per saber-ho es basen en totes les “p” i totes les “a” dibuixades a una roca d`una profunda escletxa vertical, i després de tot un seguit d`anàlisis arriben a la conclusió que -ejem- tal com ells es pensaven... els humans són una mica limitats!! Aquest darrer pensament també em fa gràcia! Segurament perquè estic extremadament avorrida... sinó pfff, ni fu ni fa, són el tipus de tonteries que només poden copsar amb tota la seva magnitud els qui han inhalat algun tipus de substància -diguem-ne- “no convencional”. Mare meva! Començo a entendre millor les especificacions que estaven escrites a la butlleta d`accés a aquest abisme, sobretot la que mencionava que era vàlid fins que el client s`afarti per pur avorriment! A l`inici d`aquest viatge no m`imaginava que això m`arribés a passar, ingènua de mi! Jo, tan madura, tan conscient, tan segura de les meves decisions -aparentment-, tan tant, i ara... tan avorrida!! Com vaig poder pensar que trobaria quelcom dins de la vacuïtat? Qui em va manar buscar el que no hi ha? Què faig ara??

De moment m`assec al terra i, damunt d`aquesta catifa empolsegada, m`abraço a les meves cames arraulides i recolzo la meva galta dreta sobre els meus genolls. I ara faig un lleuger sospir, i després un altre de més tremend. Estic en procés d`entrar en estat de tragèdia melodramàtica, si faig un tercer sospir això esdevindrà una hecatombe! I aquí, a part de mi, no hi ha més bestiar per sacrificar!! “No, no i no, -em dic a mi mateixa- guarda`t l`aire i expulsa`l amb suavitat, sent com corre per la teva caixa toràcica i arriba al teu abdomen, i retent-lo dins teu, deixa que reposi i a poc a poc fes-lo pujar, amunt, desfent el camí d`entrada, i permet-lo marxar amb calma, sense pressa...” Això és el que ensenyen per relaxar-nos no? Bé, si no és ben bé així serà semblant. No és que estigui nerviosa, ni inquieta, crec que més aviat estic una mica decebuda. I és que a la vida, de vegades, es presenten oportunitats que “a priori” semblen tan bones i plausibles, no a la força fàcils però tampoc impossibles, que obren dins nostre una porta a través de la qual es percep un nou espai, un nou món ple de misteris i tresors per descobrir i assaborir. Però la decepció arriba quan, un cop has posat els peus dins d`aquest nou univers, les teves passes no deixen cap empremta i tampoc trobes altres peus caminant-hi, i els tresors que veies des del llindar de la porta han desaparegut com per art de màgia. I un mateix es dóna compte que ha iniciat un viatge vers una terra estèril, i que tots els fruits anhelats no són res més que tota la pols i les pedres acumulades en una vall morta, àrida de vida i buida d`essència... Aisss, que trist em sona tot això... allà va, ja arriba... sííí... nooo!... el tercer sospir ja està aquí!! Ja és un fet... em declaro, pública i oficialment, en hecatombe! Per a què negar-ho? La tristesa m`ha envaït. Primer de tot ha estat un avorriment que se m`ha endut cap al desànim i aquest darrer, amb la seva pròpia identitat desoladora, ha atret a la pena. I la pena truca al drama, i el drama necessita escopir la seva història que brama dins seu, i busca una boca a través de la qual poder narrar la seva intrínseca història. I arribats a aquest punt ja no tinc més remei que, aquí, asseguda sobre aquest terra polsós, obrir la meva boca i amb tot l`ímpetu de qui és a punt de ser sacrificat, començar a entonar amb to tràgic –potser més tragicòmic que tràgic- la següent oda a la tristesa: “Oh, tristesa! Tu, que invisible navegues per les clavegueres de l`esperança, cobrint amb el teu mant tota joia, tot el goig ara ferit per ta cruel llança! Oh, miserable d`entre tots els miserables! Fuig lluny d`aquí i marxa, no tinguis tan delit de cultivar ermes terres, no cobreixis tots els frondosos camps dels planys obtinguts per les teves guerres! Oh,...” Ai!! Ostres, quin mal! Què ha estat això? Em toco el meu front, alguna cosa ha impactat contra ell. Tinc una mica de sang, la prova la tinc al dit índex de la meva mà dreta tenyit de vermell. Però què coi...? Haurà estat una pedreta d`aquestes... però com ho haurà pogut fer per autopropulsar-se i atacar-me? Aquesta escletxa està resultant ser molt misteriosa! No entenc res... primer un soroll, ara pedres que tenen vida pròpia, què vindrà després?

“Psss, psss."

Miro a dreta i esquerra, no en tinc cap dubte, ho he sentit! Sí, segur, he escoltat a algú fent psss psss! M`alço de terra, ja dreta dirigeixo la meva mirada cap a totes bandes, per davant i per darrere, i amb un to de veu entretallat, no massa segur de si mateix, dic en veu alta:

- Ehh, qui hi ha? Que hi ha algú?

- Ehhh tu! Penes! Què fas aquí? –em respon una veu amb un timbre amorf, impossible de distingir si és masculí o femení.

- Però qui ets? –li pregunto amb la meva veu tota tremolosa.

- Jo sóc jo, de tota la vida, sempre ho he estat i sempre ho seré. El que jo no sé és qui ets tu!

Mig al•lucinada i, perquè negar-ho, força molesta per l`estupidesa de tal resposta, li responc: - Doncs mira tu quina casualitat! Jo també sóc jo, des dels temps dels temps! I si jo sóc jo tu has de ser algú diferent, per tant em dius qui coi ets i què fas a la meva esquerda?

- A la primera pregunta et dic que em dóna igual qui siguis tu, jo sé que jo sóc jo i punt! I perdona però no, jo no estic a la teva esquerda, tu estàs a la meva!!

- Què? Però quina bajaneria dius? Aquest lloc és meu, per si no ho sabies me`l vaig inventar jo, i a més, tinc un bitllet d`entrada! Tu en tens de bitllet??

- A mi no em calen entrades per estar-me a casa meva, quina bestiesa tan grossa que dius! Ets una penes!

- Eps, tu, sense faltar ehh!

- Ei, que no em dic tu, em dic Jo! Quants cops t`ho hauré de repetir? I sí, ets un drama amb potes, que ho sàpigues. Qui sinó una penes començaria a cridar al mig d`una escletxa: “Ohhhh tristesaaaa, ohhhhh quina penaaaaaa”, si no fos tan carregós escoltar-te faria riure i tot!!!

- Escolta tu... –i no puc continuar la frase perquè m`interromp.

- Que ja t`he dit que no em dic tu! Em dic Jo!!

- Ehh, mmm –ostres, em començo a preocupar una mica, em sembla que aquesta persona no té en masses bones condicions el seu terrat, penso que millor li segueixi una mica la veta...- Sí, ejem, això... Escolta tu, ai perdona –uff, em costa- vull dir Jo! però jo no ehh, em refereixo a tu Jo, m`entens? O sigui Jo jo no, Jo tu... –redéu que és difícil això!.

- Sí, i és clar que t`entenc. No sóc pas tan beneït com per no saber entendre el meu nom! Per cert, saps que no has dit res d`interessant fins el moment? Tan sols repeteixes el meu nom i el teu contínuament. No tindràs algun problema de cap oi? No passa res si és així, jo no tinc pas prejudicis, tan sols ho vull saber perquè si cal ja adequaré el meu llenguatge al teu nivell, no tinc cap problema, sóc molt comprensiu jo!

No puc, de veritat que no tinc paraules per descriure lo surrealista d`aquest moment. Tinc molt per dir i parlar però tot és tan caòtic que no sé per on començar! Agafo una bona alenada d`aire, d`aquestes que m`ajuden a situar-me i no perdre el nord, i aclucant els ulls uns segons em sereno i començo a anar per pams...

- Primer de tot, escolta Jo-tu, vull dir-te que estic molt sorpresa de trobar-me amb algú aquí dins, no m`ho esperava. Segon, no sé perquè ets tan impertinent, jo pensava estar aquí sola i pensava que podria esplaiar-me tant com volgués i permetre`m el luxe de desvariar tot el que em vingués de gust, si arribo a saber que m`observes segurament em ves mesurat i m`hagués mostrat més serena. Per tant, no et facis un judici de la meva persona tan sols pel que acabes de veure de mi, hauries d`esperar a conèixer-me millor per saber si el meu cap està o no està bé.

Bé, bé, ho he fet i dit molt bé -em dic a mi mateixa- he usat un seguit de paraules serenes, consensuades i molt ben entonades! Crec que ara començarem a entendre`ns una mica millor...

- Pffff, escolta Tu-jo, m`estàs dient que quan estàs a soles ets d`una manera però que si algú t`observa et comportes diferent, més serena, més centrada, bla bla bla... O sigui que a part d`estar una mica trastocada ets una falsa? Això és el que m`acabes de dir! Que ho sàpigues!

Ostres, ostres, ostres... Doncs em sembla que aquest té raó... El que he dit és això... Estic tan confusa! Qui és? Per què em burxa tant? I per què em molesta tant? I jo, per què de cop i volta em sento tan... insegura? Ah, per cert, parlant-hi he notat que la seva veu no és tan amorfa, estic segura que és aquest i no aquesta! Però qui serà? Estic molt intrigada, i molt molesta!! Però més intrigada que molesta...

(...)