Cors de plàstic

Un relat de: srta_squitx
Mira aquell aparador, veus la vidriositat en la mirada dels maniquins? Els seus ulls miren vers a l`infinit, com si haguessin quedat enganxats a un record i mirant-lo eternament es mimetitzessin amb ell. Veus la serietat dels seus rostres? Algun cop t`has preguntat per què els maniquins no somriuen? Jo sí, i crec que potser estan ja cansats de sempre i sempre clavar la seva mirada en el mateix perímetre d`existència, esperant que nous rostres s`aturin i els mirin, es fixin en ells. Hieràtics en el seu posat només poden fer això, esperar. Si algun cop et preguntes perquè no somriuen pensa en això... en la seva presó de cristall, en el seu captiveri tan a la vista de tothom i alhora tan ignorat.
Algú es recorda què feien els maniquins abans de ser empresonats? Tu ho saps? No? Sí? Jo no, no ho sé, i necessitaria que algú m`informés... Fa tant de temps que dura el seu estat de reclusió que l`abans ha quedat ofegat dins les ones temporals de l`oblit. I ells, encara que poguessin parlar, tampoc es recordarien de res. Així neixen alguns misteris, amb l`oblit.

M`aturo, la vorera grisa i freda que els meus peus trepitgen se`m fa tan carregosa! Em paro davant d`aquest aparador, i li dic: “Maniquí, mira`m, estic aquí. Surt del teu encanteri, tanca els ulls ja d`un cop! Descansa, dorm, somnia, i després torna i obre els ulls, i mira al teu voltant. Veus tot el que hi ha? Doncs escolta`m, més enllà de la teva dreta i la teva esquerra, més lluny del teu amunt i del teu avall, del teu davant i del teu darrere, hi ha molts més espais a on embadalir-te de nou. Vols descobrir-los i enganxar-te a nous records? Vols ser solament un vestigi del teu passat o un seguit de vestigis dels futurs moments per venir? Perquè, saps?, fa temps que ho penso: som el vestigi dels nostres actes; els que férem, fem i farem... Per tant, vols que el teu àlbum vital s`ompli d`infinitud de fotografies o et conformes només amb la que ja tens? Què prefereixes, vols sortir despullat o vols continuar deixant que d`altres et vesteixin? O potser, potser... vols decidir lliurement quina roba et vestirà?... Maniquí, mira`m, perquè si no em mires no puc saber el que vols!”

Quieta, davant d`aquest aparador, resto una bona estona esperant la seva resposta. Observo fixament els ulls del maniquí a l`aguait de caçar un lleuger i furtiu parpelleig, una espurna de brillantor d`una llàgrima a punt de brotar, un el que sigui, el que sigui menys el buit d`aquesta mirada de vidre tan apagada! Passen les hores, i amb elles els dies, i el maniquí segueix igual, no en vol saber res de les meves històries. I això que li he parlat i parlat, li he explicat els secrets del meu món fora del cristall. Dels secrets de l`altre món, del que m`envolta, no n`hi he pogut dir gran cosa, doncs... què en sé jo? Res, o molt poc, doncs jo visc en una realitat particular immersa dins d`altres realitats que desconec. Per això només li he pogut explicar la meva, és l`única que puc narrar de manera sincera. I no volia enganyar al pobre maniquí, després de tant temps dins del seu cau de vidre es mereix la veritat, i amb la veritat decidir. Però han passat dies i no reacciona, m`haurà escoltat? Estic perdent el temps? Volent convèncer-lo que surti per veure`l com corre, com salta i com dansa, no estaré jo perdent-me el mateix? No m`estaré convertint també en presonera tot i estar fora del cristall?

I ara que ja desisteixo i me`n vaig, passant per davant d`altres aparadors i d`altres maniquins, em torno a aturar, però aquest cop per mirar al meu voltant, i el que veig són els rostres de gent caminant que passen pel meu costat sense ni tan sols mirar-me ni adonar-se que els miro, i em pregunto: “Serà que els maniquins ja fa temps que surten dels seus aparadors de cristall? Serà per això que el meu maniquí no ha volgut escoltar-me? Perquè la presó ja sap que no és ni a dins ni a fora de cap aparador ni espai, sinó a dins de cadascun de nosaltres?”

Potser som més com jo, que vivim realitats no tan diferents, que passegem a través de voreres grises i fredes i ens entristim pels pobres éssers de plàstic, condemnats a mirar a través d`un cristall les gotes de pluja que per ell hi regalimen enterbolint amb un baf de fredor el seu món, el seu petit perímetre d`existència. Vivint gràcies a cors de plàstic que necessitarien de sang roenta per sortir del seu empresonament.

Una esgarrifança em recorre el cos, m`abraço a mi mateixa mentre al meu voltant les masses de plàstic continuen la seva marxa tot esquivant-me; i és que un dubte aclaparador ha passat d`esquitllada per la meva ment...: “Jo ho sabria? Vull dir si jo... si jo també ho fos... si jo també fos un maniquí! Me n`adonaria?...”
Com per abrigar-me d`aquest gèlid pensament segueixo abraçant-me a mi mateixa, però, ara, amb molta més força! i, obligant-me a fugir de la visió dels maniquins de mirada fixa i vidriosa, decideixo tancar els meus ulls...

Comentaris

  • srta_squitx | 16-03-2018

    Doncs m`alegro que el tema del meu relat t`hagi servit d`inspiració per fer un nou poema, jo també volia fer-ne un sobre els maniquins però el tema em va atrapar tant que no podia reduir-ho a quatre versos... segur que tu com a maniquí tenies una mirada més lluminosa!

    Ah, i Bernard Faucon... no té una mica de fixació amb els maniquins dels més menuts?... és una impressió però hi he vist molta pell de plàstic i pell humana bastant jove... no sóc gens però gens puritana però... i ho deixo així, en punts suspensius...

    Salutacions i moltes gràcies per valorar el meu relat!!

  • Maniqui de jardi[Ofensiu]
    Nil | 15-03-2018 | Valoració: 10

    Hola!
    Magnífic, aquest relat teu sobre maniquins. En humanitzar-los has aconseguit treure la matèria plàstica del comportament dels ésser humans i alhora advertir-nos de com podem acab essent en aquest món tecnològic. A mi també m'agrada badar davant d'un aparador de maniquins. Ho faig dissimulant com si mirés la roba o el preu. Però en realitat són en ells amb qui em fixo. Els de dones, si són de botigues de roba elegant o de bon gust, em resulten ullprenedors. I els d'homes, sobretot si son de botigues de roba gals trobo super eròtics. Els dels comerços xinesos, són lletgíssims!
    Mira, m'has donat una idea per fer-ne un poema sobre la meva experiència amb maniquí.Per cert, hi ha un fotògraf, provençal, que fa us d'ells per a crear les seves imatges fotogràfiques, el seu nóm és" Bernard Faucon".

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

22061 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.