Cafès onírics

Un relat de: srta_squitx
Obro el porticó de fusta quan el llum del nou dia em reclama,
deixo que l`albada entri per la finestra, és la meva convidada;
l`aroma del cafè acabat de fer també m`acompanya,
me`n serveixo una tassa.

Gasto, perdo i guanyo minuts,
minuts que deixo fluir sense pressa,
són menuts brins temporals als quals venero,
en els quals em delecto i m`hi entrego.

El fumejant escalf de la tassa de cafè
s`ha despertat juganer,
em dibuixa oníriques siluetes, records de Morfeu,
jeroglífics de fum que em repten a rememorar aquest somni meu.

...Ahir, a punt d`anar a dormir, hi vaig voler anar,
vaig voler volar a Cassiopea.
Sense saber si després en voldria tornar,
sense saber què és el que hi trobaria allà a dalt,
sense esperar-ne res més del que ella em pogués donar.
Vaig voler anar vers les estrelles
i submergir-me en la immensitat per formar-ne part d`ella,
per així ser també punt brillant, ser resplendor,
ser un reflex de foc que m`acompanyi en tots els estats,
en tots els meus estats d`ànim que no són pocs!
Que són com esclats, petits “Big Bangs” emocionals
que desmunten i recomponen, infatigables,
el meu univers ple de figures fractals...

I als matins m`agrada observar com els meus somnis
fumegen a la meva tassa de cafè,
i m`agrada delectar-me en el seu sabor
absorbint el foc oníric que protegirà el meu univers d`amor.


("Casiopea"... https://www.youtube.com/watch?v=4ltn5waBptY)

Comentaris

  • Bon poema[Ofensiu]
    lantusset | 23-03-2018 | Valoració: 8

    M'ha semblat un poema excel·lent. M'agradaria llegir més coses teves. És tendre i ric en el llenguatge. Enhorabona per escriure tan bé.

  • Ritual ancestral[Ofensiu]
    srta_squitx | 18-03-2018

    dins la meva curta (llarga) vida el despertar-me aviat, molt abans del que toca, ha estat una mena de ritual per a mi. Els primers minuts del dia quan et lleves del llit però no despertes del tot sempre els he trobat molt especials. Ja amb 17 anys, quan vaig començar a treballar, sempre em llevaba un parell d`hores abans... els pares em deien que estava boja! sobretot la mare, però no ho podia explicar amb paraules, era un plaer per a mi "perdre" una hora d`embadaliment abans de la feina. I aquest despertar precoç s`ha convertit en un hàbit. La realitat sempre la tenim al nostre voltant, aïllar-nos d`ella ADESIARA (m`ha encantat aquesta paraula gràcies per ensenyar-me-la!) és un goig i alhora, en el meu cas, una necessitat. La hipersensibilitat té les seves coses...
    Un plaer i un gust que em comentis! Gràcies

  • Lluminós.[Ofensiu]
    Nil | 18-03-2018 | Valoració: 10

    Amb diferents imatges, però amb la mateixa sensació, jo, també experimento, adesiara, en llevar-me dejorn, aquests volàtils pensaments teus expressats en aquest bell poema: Cafès onírics. Reflexions que tothom, a la seva manera, viu quan el silenci, l'aïllament o la solitud fa aflorar aquesta naturalesa lluminosa que és la nostra. Que un flairós i fumejant cafè de signes jeroglífics t'hagi inspirat aquest poema, no solament vol dir que el cafè t'ha sortit bo de debò, sinó que també palesa que ets una persona hipersensible. Salut, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

21487 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.