Ànimes vagabundes

S`arriba al món tan ple i tan buit alhora! Plens de puresa, buits d`experiències... I es van omplint els racons permeables de l`ànima amb teixits no sempre fets a mida. L`ànima primitiva mai desapareix, la puresa sempre resta perquè allò que no es veu, lo intangible, no es pot destruir però, malauradament, sí que es pot oblidar.

Qui té bona ventura vestirà d`experiències d`amor la seva ànima, de llana i seda llustrosa revestirà tot el seu ésser, i així es protegirà de noves experiències més destructives, més dures. Qui no ha tingut la sort de confeccionar un càlid i melós abric per a la seva ànima, corre el risc de vagabundejar per aquest món sense protecció i oblidar què és el que mora a dins del seu ésser; restarà perdut sense saber que s`ha perdut. No buscarà ajuda perquè no percebrà que la necessita o, en el pitjor dels casos, no es creurà digne de rebre-la.

I jo em qüestiono com fer visible lo invisible? Com ajudar a aflorar una llavor que no ha estat ben cultivada? Què fer perquè hom pugui rememorar allò que no sap que existeix, allò que sempre ha oblidat? Doncs des del més profund del meu ésser crec que tots som diferents perquè no vivim les mateixes experiències, però alhora crec que som iguals perquè tots naixem amb la mateixa puresa...