Ànimes vagabundes

Un relat de: srta_squitx
S`arriba al món tan ple i tan buit alhora! Plens de puresa, buits d`experiències... I es van omplint els racons permeables de l`ànima amb teixits no sempre fets a mida. L`ànima primitiva mai desapareix, la puresa sempre resta perquè allò que no es veu, lo intangible, no es pot destruir però, malauradament, sí que es pot oblidar.

Qui té bona ventura vestirà d`experiències d`amor la seva ànima, de llana i seda llustrosa revestirà tot el seu ésser, i així es protegirà de noves experiències més destructives, més dures. Qui no ha tingut la sort de confeccionar un càlid i melós abric per a la seva ànima, corre el risc de vagabundejar per aquest món sense protecció i oblidar què és el que mora a dins del seu ésser; restarà perdut sense saber que s`ha perdut. No buscarà ajuda perquè no percebrà que la necessita o, en el pitjor dels casos, no es creurà digne de rebre-la.

I jo em qüestiono com fer visible lo invisible? Com ajudar a aflorar una llavor que no ha estat ben cultivada? Què fer perquè hom pugui rememorar allò que no sap que existeix, allò que sempre ha oblidat? Doncs des del més profund del meu ésser crec que tots som diferents perquè no vivim les mateixes experiències, però alhora crec que som iguals perquè tots naixem amb la mateixa puresa...

Comentaris

  • Maquíssim! [Ofensiu]
    Tinith | 05-01-2018 | Valoració: 7

    M'ha encantat la comparació de l'abric. Reflexió delicada y preciosa!

  • molt bó![Ofensiu]
    Olga Núria | 18-12-2017

    M'ha agradat molt!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

19637 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.