Dins de la meva esquerda (continuació)

Un relat de: srta_squitx
"Dins de la meva esquerda"

1. Quieta

Em sento a gust aquí, asseguda, recolzant la meva esquena contra aquesta paret vertical de pedra. La fredor em fa sentir viva. Estiro les cames fins que les nues plantes dels meus peus s`emmotllen a la roca del meu davant. A simple vista semblaria que sóc jo qui està retenint la força d`ambdues parets, dos tsunamis de pura roca que s`afanen en avançar i xocar una contra l`altra i jo, al mig, sostenint les forces de la natura amb l`energia del meu cos. Però no, aquesta no és la veritat, no estic fent cap esforç per retenir ni sostenir res. L`aparença d`una caiguda al buit, d`un captiveri accidental dins de l`abisme no és certa. Si algú em veiés des de dalt podria pensar que estic en perill, que la meva seguretat està en joc, la meva vida en risc. Si tingués ganes de parlar-li li diria al de dalt que no es preocupés, que estigui tranquil i s`oblidi que m`hi ha vist; sincerament li diria: - Eps, em pots deixar una estoneta en pau, si us plau? - Perquè per molt estrany que pugui semblar no he patit cap accident. Sí, és veritat, he caigut per una escletxa que ha esberlat la terra per on caminava, i sí, és veritat, el forat m`ha engolit i he rodolat fent tombarelles pel tobogan de pedra mentre hi queia, però ¿qui diu que la caiguda ha estat accidental?

Miro a dreta i esquerra, no veig res perquè és un pèl fosc però a poc a poc els meus fotoreceptors fan la seva feina i comencen a adaptar-se, fent minvar la foscor. La veritat és que tampoc hi ha massa res a veure però, si més no, el que ja percebo és que la meva escletxa sembla ser més llarga del que preveia. No passa res... ¿Més extensa? Sí ¿Infinita? No. Simplement em donarà una mica més de feina sortir-ne quan en tingui ganes. Ara mateix no penso pas en marxar, més aviat m`agradaria començar a inspeccionar aquest entorn tan lleig i inhòspit, aparentment tan monòton i insuls. Vull comprovar si dins d`aquesta aparent vacuïtat hi ha algun matís que se m`escapa. Què hi puc fer a aquestes alçades de la meva vida? Sempre he estat a la capdavantera pel que fa a buscar el que no hi ha, creient que el que no hi és potser no hi és simplement perquè no s`ha sabut buscar... Em sembla que podré passar una bona temporada aquí a baix, tota sola amb la companyia dels meus pensaments, elucubrant sobre el significat del no res que alhora és, ara per ara, el meu tot que aquí m`envolta.

2. En moviment

Decideixo començar a bellugar-me, ara el dilema és cap a on. Només tinc dos camins per escollir, si tingués una moneda potser deixaria que la sort m`indiqués quina direcció prendre. Però com que mai he cregut en la sort per se i, a més, com que no tinc ni una trista moneda doncs vaig preveure que el viatge a l`abisme no em suposaria cap despesa, decideixo que sigui el meu instint qui em marqui el camí. D`aquest sí que m`en refio, tot i que molts cops no li faig gaire cas. Per sort aquí dins, sense res a perdre, em puc permetre el luxe que em faci de guia. Em diu que vagi cap a l`esquerra perquè el camí de la dreta és massa curt i per tant més fàcil, la qual cosa el meu instint ja sap que vull evitar. Li faré cas, com li puc dir que no si ja sap com m`agrada el fet de complicar-me la vida. Doncs apa, dit i fet, o més aviat inspirat i sentit, cap a l`esquerra hi falta gent.

Moc una mica el meu tors arrossegant el cul per terra, alhora que també faig lliscar cap a un costat el meu peu esquerre, mentre el dret roman quiet ancorat sobre la paret de pedra. En aquest punt paro, m`observo, i em dono compte que no vaig gaire bé. Espatarrada amb les cames obertes em fa la impressió que m`estigui oferint amb delit a aquesta enorme roca freda. Amb celeritat moc el meu peu dret per posar-lo al costat del seu company esquerre, constrenyent les meves cuixes bloquejant l`entrada a qualsevol tipus de mineral obscè que, amb un rodolar frenètic, pogués prendre rumb vers un altre dels forats dins d`aquest gran forat, que és la meva escletxa. Tot aquest frenesí de bellugueig m`està ocupant força estona... i només m`he mogut uns centímetres!! Evidentment que complicar-me la vida m`agrada però en tot hi ha d`haver moderació, un just equilibri i, com no, un cert grau de practicitat. Pensar en penetracions “rocoïdes” crec que ja és anar un pèl més enllà de la rocambolesca experiència de divagar i filosofar sobre la base del no res. Per tant decideixo desancorar els meus peus del mur de pedra i recolzar-los a terra, enlairant el meu cos disposant-lo verticalment a punt per continuar, o més ben dit començar, una marxa més destra. Resumint: he decidit posar-me dreta.

Ja iniciada la marxa vaig resseguint amb les gemmes dels meus dits les dues parets que em custodien. La sensació és d`aspresa i alhora suavitat, és curiós com una mateixa font pot aportar sensacions tan contràries. Suposo que molts fenòmens de la vida tenen aquest mateix caire contraposat. La nit i el dia, la pluja i la sequera, la felicitat i la tristesa... Ai, sí, com més s`aprecia i es dóna les gràcies per ser feliç és després d`haver estat trist. Això em fa pensar en la mala fama d`aquest sentiment tan bonic que tenim els humans, i no, no estic pensant en la felicitat. Considero que estar trist està molt devaluat avui en dia i trobo que aquest dogma és una llàstima. Crec que les persones haurien de fer manifestacions a favor del dret de sentir i expressar lliurement la seva pena. No sé si ho sap la gent però la tristesa és una de les emocions que més atrau l`atenció dels demés, fent que ens apropem els uns als altres. Remou la compassió, l`empatia, la solidaritat, l`afecte, la tendresa, i podria continuar enumerant un munt de sublims qualitats que realment són les que podem dir que ens fan humans. El problema és que molts, en comptes de demostrar la tristesa, mal anomenada feblesa, la camuflen en sentiments d`enuig, de ràbia i/o d`indiferència. També hi ha els qui, amb l`ànsia de l`addicte, cerquen afanosament contínues monodosis de felicitat efímera, per així omplir cadascuna de les vint-i-quatre hores que diuen que té un dia. En part per això he volgut visitar aquesta escletxa, perquè he decidit que en comptes de fer un petit vol pels aires i així distreure`m, faria una passejadeta per les profunditats, pels abismes de la meva existència. Tampoc és tan catastròfic, potser perquè sé que tinc un bitllet de tornada i, perquè sé, que aquest tipus de viatge és només per passar-hi petites temporades. Aquestes escapades són cent per cent recomanables però, això sí, qui les vulgui fer que sigui amb coneixement de causa i amb una bona assegurança, que si cal un rescat d`urgència algú pugui venir a l`auxili amb la màxima diligència.

3. Algú?

Enmig d`aquest seguit de disquisicions m`aturo. No sé si serà la bogeria d`estar aquí tota sola, immersa en aquest aïllament sensorial, però diria que he escoltat alguna cosa. El so prové d`algun punt equidistant dins de la foscor que, davant meu, em refrega la cara. Estic una mica estranyada, dins d`aquesta esquerda només tinc dret a estar-hi jo. Aquestes eren les condicions del viatge: “Passatge per un sol viatger en una estança austera disponible per a fer-ne ús individual fins que el client s`afarti, ja sia per pur avorriment, completa desesperació o absoluta satisfacció.” Quina indignació si m`han enganyat!! Però, abans de començar a encendre`m, crec que millor m`asseguri que aquest soroll no hagi estat una mena de projecció cinematogràfica retransmesa en directe per la meva ment pel•liculera. Aquí dins sé que no em puc refiar ni de la meva ombra.

Decideixo aguantar la respiració un moment i, mig aclucant els ulls, obligo a les meves orelles a funcionar a la seva màxima potència. Resto a l`aguait tot estirant una mica el coll, orientant la meva oïda esquerra cap a la direcció d`on m`ha semblat escoltar quelcom. No percebo res... Deixo anar l`aire retingut dins dels meus pulmons, torno a fer una bona alenada per reomplir-los i ho torno a intentar. Aquest cop giro el cap i oriento la meva orella dreta vers la negror, resto una bona estona així. Res de res. Només silenci, silenci trencat per les meves estrepitoses esbufegades per recuperar l`aire perdut. Recolzo el braç dret a la paret mentre recupero les forces que, sincerament, no sé ben bé perquè he perdut. Crec que no som conscients de la quantitat de combustible que necessita el nostre cos per funcionar. Tanta empenta i ganes he posat per tal que el meu òrgan auditiu funcioni a ple rendiment, que em sento com si aquest sobreesforç hagués xuclat les reserves energètiques del meu organisme. O més aviat serà que he estat tant de temps aguantant la respiració que d`un pèl m`hi va la vida? Em pregunto si algú haurà estat capaç algun cop de suïcidar-se deixant de respirar... Acabar amb la pròpia vida és tan trist, quina pena em fa pensar que algú senti que la vida no li pot aportar res, sentir que un mateix ja no pot aportar res a la vida. Trist, molt trist. Però bé, a veure, millor em torni a situar i portar els pensaments a lo que ara m`intriga: saber si algú o alguna cosa està amb mi dins d`aquesta escletxa. Un altre moment ja reprendré el tema dels suïcidis per auto asfixia voluntària, em sembla que ho afegiré a la llista junt a les imatges de roques violadores que fa una estona m`han passat pel cap... De ben segur que algun que altre psicoanalista farà l`agost amb mi!

Amb les mans a banda i banda dels meus malucs, qual Peter Pan emmurriat, resto palplantada observant el fosc corredor. No hi pot haver res ni ningú, em dic a mi mateixa. Qui seria tan beneit per anar a un lloc inventat, que no té res d`especial i a on, a més, no ha estat convidat? Decideixo resetejar els meus pensaments per restablir-los a l`estat on es trobaven i continuar amb la meva marxa. Així ho faig i torno a avançar lentament i a les palpentes, amb els braços oberts resseguint les parets amb els meus dits per orientar-me. Pas a pas vaig endinsant-me més i més dins d`aquest món buit, assaborint la lividesa del silenci i de la manca de qualsevol tipus d`estimulació. Ben mirat això és el que busca qualsevol practicant de meditació, deixar de banda la realitat immediata del món circumdant i endinsar-se a... uff, no sé què pensar, endinsar-se ben bé a on? Al no res? Al tot? A la veritat? Sincerament no en tinc ni idea, el que sé per pròpia experiència és que el que es troba meditant és bo, vingui d`on vingui i sigui d`on sigui. I pensant sobre aquest tema em ve al cap que sempre he cregut que fer-se monjo budista és fer com trampa... Per a mi, com per a la majoria, el difícil de meditar és deixar les preocupacions quotidianes de banda, els desigs, els problemes, les il•lusions, etc. Per tant, si ets monjo budista, o yogui, ja no tens el mèrit de deixar a un costat tot aquest seguit de neguits perquè la teva fi és renunciar-hi. Clar, i per fer-ho és més fàcil si vius al temple més recòndit del planeta, ben lluny de la quotidianitat del món mundà, valgui aquí la redundància del terme. Que em perdoni qualsevol admirador d`aquestes pràctiques però per a mi això és fer com trampa, tal com he pensat abans... Guaita tu que fàcil renunciar als plaers i desitjos mundans a un lloc on no n`hi han! El complicat és trobar aquest estat transcendental immers en el món dels sentits, sense renunciar als anhels, al gaudi, a l`amor en tota la seva varietat més terrenal. L`amor espiritual ja és una altra història... aquest sí, aquest apareix més nítidament aïllant els sentits i obrint una mena de canal intern que, no sé com, et connecta a no sé què que et fa estimar tot i tothom no sé perquè. Aconseguir això és sublim, i si ho pots fer sense renunciar a l`amor de les relacions personals, uau! Millor!! De totes formes cadascú busca el sentit de la seva vida per diferents camins. O sigui que si un monjo budista està en pau sent-ho em mereix la meva més gran admiració i respecte, inclosos aquells yoguis, els Nagas crec que són, que adoren els seus penis, adornant-los amb tot tipus de quincalles i exercitant-los de tal manera que són capaços d`aixecar enormes pesos amb els seus membres virils. Doncs això, tots els meus respectes per a ells també, tot i que jo prefereixo altres camins per trobar el meu sentit... per sort meva! Perquè si volgués ser Naga, què podria fer jo amb la meva vagina?? Mmm, el psicoanalista estarà content quan li tregui aquest tema... Ja m`hi veig:
-Doctor, doctor.
-Sí, diga`m.
-Vull ser Naga!
-Aha, Naga? És semblant a gana, no?
-Però què diu? Jo no tinc gana, si de cas tinc ganes de ser Naga.
- Naga, gana, ganes...
-Pfff, sí! Ganes de ser Naga perquè em dóna la gana! Sap que és una mica fatigós vostè?
-Mmm, et fatigo?
-Sí, se`n va de l`essència, de lo important, del perquè vull ser Naga!
-Explica`m...
-Vull ser una yogui que va pel món despullada i tota plena de cendres, vull trobar-me a mi mateixa.
-Aha, mmm, i despullada plena de cendres ho aconseguiràs?
-No doctor! Aquí està l`arrel del meu drama! Un Naga adora el seu penis... i jo no tinc penis, tinc vagina, per tant no podré ser mai un Naga!
-Mmmm, clar, entenc...
-Sí? M`entén de veritat? Què hi puc fer?
-Mmmm, els meus honoraris són noranta euros setmanals, crec que per començar estaria bé que ens veiessim dos cops a la setmana... res, una temporada d`uns mesos només, fins que aclarim certes coses dels Nagas, la gana, les ganes i els penis... Després amb una sessió setmanal n`hi haurà prou, això si no apareixen noves complicacions... Per tant si tot va bé en uns tres o quatre anys ho tindràs tot més clar!
-Però que és boig vostè? Quatre anys? I què carai faig durant aquest temps?
-A veure, fem números... noranta euros a la setmana durant mínim tres anys, comptant que seran cent vuitanta euros setmanals durant els primers sis mesos, això si tot va bé... Mmm, què pots fer durant aquest temps? Jo et recomanaria treballar, i molt! Ah, per cert... Saps que a la paraula vagina hi ha dues a, una g i una n?
-Ehh? Què? Però perquè coi em parla ara d`una vagina??
-Una g... una n... dues a... formen la paraula GANA. Que té gana la teva vagina?
-Arggggg ((resposta censurada))...

Ostres!! No pot ser. Em casum l`ou... Ja ho he tornat a fer! Divagar i divagar mentalment sense rumb ni destinació sobre qualsevol tonteria que em passa pel cap. Me`n vaig de l`essència, de lo important... Em passa tan sovint això! No he baixat aquí a baix perquè sí, he vingut per alguna cosa concreta i la meva missió és trobar-la, malgrat desconegui què és, però sé que quan ho trobi ho sabré. I com que no serà algú, perquè aquí dins no hi pot haver ningú, em torna a venir al cap una cosa... què haurà estat el soroll que he escoltat abans?

(...)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

19637 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.