Tàcit anhel de vida

Un relat de: srta_squitx
Atrapada,
per fils invisibles relligats dins mes entranyes,
els llaços translúcids les han fet ara esclaves,
transformades en putxinel•li mogut per mans estranyes.

Embadalida,
per l`aroma que desprenen les teves paraules,
pel regust d`un àpat del que sols n`he llepat la flaire
i que potser estic robant a una altra, amb recança...

Enamorada?
Què és l`amor sinó etèria força incommensurable
que impregna les cavitats, les més recòndites,
amb el seu vapor... indomable? L`amor, per a mi, té qualitat de penetrable.
És entitat gasosa que es cola per la meva gola, alimentant-me,
nodrint-me l`esperança amb tàcites substàncies
que assaboreixo amb la meva llengua, imaginant-me
-¿extasiada?- com humitejant tot ho tasta, tot ho ensaliva, tot ho escalfa,
tot ho prepara, delicada i ferotge, ansiosa per degustar i engolir un sòlid àpat,
que no existeix, que només està pintat al llenç d`un quadre,
a un bodegó ple de tàcita vida exposat dins mes entranyes.

Comentaris

  • Passió[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-01-2018 | Valoració: 10

    Renoi, quin poemàs! T'has obert absolutament, esqueixant les teves entranyes, mostrant tots els colors de la passió, totes les olors del sentiment més primitiu. Una magnífica demostració de deixar-se anar. M'ha encantat!Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

19972 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.