Pits plans

No era pas la primera vegada que s'hi arribava. O sigui, que la tenia vista.

Un carrer de voreres anormalment amples i sota l'ombra acollidora d'aquells arbres gruixuts i nuosos, era un paisatge, si més no agradable, per on l'Eugènia -sense alçar la mirada i seguint línies imaginàries- caminava amb lleugeresa evident.

Amb una introversió gens migrada, els seus ulls ridículament minúsculs -confluència vital d'incomptables arrugues- detectaren la presència d'aquell mur immens de pedres d'una fermesa i d'una notorietat naturals. Aquell edifici gegantí, que en el seu interior allotjava un formigueig de dones de prominent presència, només era accessible per l'entrada del carrer dels Magraners.

Una porta de ferro forjat, flanquejada per dos mosses captives d'una aparent rigidesa de voluptuositat congènita, fan aturar l'Eugènia abans de disposar a aventurar-se, de nou, en aquell emblemàtic monument de la ciutat, destinat a resoldre gestions sensibles a les necessitats ciutadanes.

Per aquest motiu, l'Eugènia s'havia llevat inusualment d'hora, quan la virginal claror estival d'aquell divendres no tingué més remei que profanar aquella estança polsinosa feu de ferums impossibles de ventilar. Es col·locà barroerament les seves arnades sabatilles que afavorien el creixement fúngic més rudimentari, i topant primer amb el llit i després amb l'armari farcit de màcules d'impotència pueril, féu cap a la cambra de bany.

El mirall, que per a la majoria d'éssers humans, resultaria inútil, li oferia una zona central reduïda i escandalosament esquifida, rodejada de floridura, per on intentar mirar-se. Les parpelles, especialment la de l'ull esquerre, cada vegada s'assemblaven més a unes masses impàvides de lava bruta a punt d'envair definitivament els iris indolents de la noia. L'Eugènia s'enretirà i al mateix temps es posar de puntetes per donar un cop d'ull, d'una revolada, a aquell cosset esllanguit en forma de pera lloca. Fóra una temeritat esperar, a aquestes alçades, cap canvi substancial en aquesta planúria insensible al pas del temps. Una fust autètica que no conjuminava, ni tan sols amb l'agrumollament impertinent que patien les seves cames. Això, sí, degudament depilades.

Tenia cita a les dotze i seria víctima, com gairebé sempre, d'una irrisòria -però inexusable- tardança; la qual cosa, per cert, era objecte descomunal de recriminació a la feina.
Es pentinà aquells cabells que ella sempre havia volgut mantenir gairebé a mitja esquena. Després d'eliminar el manyoc grisenc diari, d'aquells que quedaven atrapats al seu raspall, i obviant altres activitats que també ens omplirien d'una insospitada estupefacció; l'Eugènia tornava a ser a la seva habitació anguniosa.

Ara tocava vestir-se.

Va fer el cor fort, això, en aquests casos, és de fàcil comprovació; i tancant els ulls quan li revenien els records de joventut, va triar una samarreta escaient. L'únic requisit que havia de complir és que fos de color fosc i això, es podia fer sense mirar, perquè totes les peces ho complien. Naturalment, en tenir un calaix buit inicialment (avantatge que no disposa qualsevol dona) el ventall, com a mínim, era onerós en aquest àmbit.

Les dues mosses la deixaren entrar amb una displicència venusiana reforçada per l'uniforme corresponent. Travessà un petit ermot de ravenisses blanques, amb algunes escardasses i després pujà aquelles escales sempre desertes.

Al fons d'una sala de dimensions catedralícies amb uns finestrals aureolars que necessitaven de poderoses peces de sostentació, l'Eugènia hi va veure el que cercava: un taulell. Allà un noia d'una delicadesa encomiable li preguntà, sense mirar-se-la directament, si la podia ajudar en alguna cosa.

L'Eugènia, sense moure els llavis, per no delatar les conseqüències i els efectes de la desenfrenada feina dels seus bacteris bucals, va obrir una carpeta de color canyella i hi va treure els informes circumscrits a la confidencialitat més rigorosa, i els lliurà a aquella noia d'una formositat exuberant i connatural.

Al cap d'una estona de revisar l'informe ella mateixa, amb una amabilitat que denotava una certa complicitat, la Caterina, que és com es deia aquella noia que l'atenia; va fer unes anotacions en un full de color també canyella, el va segellar, va donar-li un número i va demanar-li que s'esperés en aquella sala.

Esperant, només hi havia una altra persona: en Joan.

No es van intercanviar cap paraula, ni cap mirada, ni res de res, us ho ben asseguro. Primer van cridar en Joan.
En poca estona sortia. Vermell com un perdigot. Però en sortia. Fins i tot va dir adéu. Ara, no sé si m'ho deia a mi o deia a la aquella noia. Sí: l'Eugènia.

He de suposar que se m'adreçava a mi. No és necessària una clarividència superlativa per endevinar-ho. O sigui, que ja ho veieu. Bé, què heu de veure!

Després hi va entrar ella. Va trigar més estona. Jo m'hi vaig fixar. En aquestes coses estic al cas. Us ho prometo. Per què us penseu que ocupo aquest càrrec sensible?.
Ella també va sortir vermella com un perdigot.

Jo no ho entenc, cada dia veig casos més extraordinaris.
Ara: el d'aquella noia, l'Eugènia, que em féu un petó i tot, perquè l'havien exclòs de fer la Prestació Social Obligatòria al·legant pits plans em va deixar glaçada.
On anirem a parar!


Pits plans és una crítica, en clau d'humor, a les ments més obscenament carregades de perjudicis inútils.