Ordesa i Mont Perdut

Aquestes muntanyes dels Pirineus aragonesos són el món vertical. Sempre mires amunt o avall. O el blanc de la neu permanent o el verd de les pastures un xic més avall. A principis de juliol vaig ser-hi, vaig gaudir i ho recordaré sempre. Una forta abraçada.

Aleix

Amb aquets escrit he recordat quan fa anys vaig pujar al Sumderamon, i ens varem acostar i veure de lluny la Bretxa de Rolando. Els meus amics no varen voler anar al Mont Perdut, Jo vaig passar molta por quan veia aquells estimballs..
Varem baixar a Ordesa pet les "Clavijas de Cotatuero" amb la motxila a l'esquena. Sense lligar, sense cordes.. Quan hi penso.. Erem uns exixalabrats i jo una ingènua. Ara no crec que fora pas capaç de repetir.

Gràcies pel teu consell deixat en el meu relat...Ací et deixo: apropiant-me del teu escrit aquest graciós transformisme prenent com a plantilla les teves boniques paraules:
La sauna exigeix saber per on vas, i fa respecte. De seguida la naturalesa et pot deixar fora de combat. Però tot i així estem parlant d’una aventura: endinsar-se en el quarto fosc, refugi d'homes (al carrer Espolsa-sacs ) bo i planejant uns quants minuts des de la estació de tren de la Plaça de Catalunya, per on passa el metro. Mentre hi vas, tens a la vista els carrers de ciutat Vella. O anar des del mateix punt inicial fins a la Plaça de la Catedral. I ha aire acondicionat. Mentre et mous amb tots els hi ha dins, tens una agradable sensació de companyonia, pots parlar o estar callat, sense que ningú s’ofengui. Moments que després rememores eternament. Aquells moments d’incertesa, de cert perill d’equivocar-te, d’alleujament en trobar el plaer, com a la vida mateixa.

Jo vinc de pagesos i sempre he estat vinculat professionalment, fins fa un any, al món de de la jardineria i no gensmenys no tic tirada a anar cap a la muntanya. Sóc persona de la plana i les Urbs....Serà perquè trobo més companyia humana en aquests llocs. El mar des de el sorramoll estant sempre ha estat una constant en mà vida, mar endins ja és una altra cosa..., em fa por! Llegint el teu bell i profund escrit em sento que m'estic perdent espectaculars tresors de la natura. La teva manera solemne i brillant de fer dansar els mots l'enlluerna als ulls dels que mai han experimentat aquestes caminades que fas tu. Bon dia!, Nil.

Per les teves imatges que em transporten allà on ja no puc pujar!

Amb total cordialitat

Llegint el teu poema, m'he sentit pujant la muntanya, veient el paisatge, apreciant la flora i la fauna i, sobretot, he sentit aquest esforç que sí, hi ha moments que pensem en fer la volta, però no ho fem, perquè val la pena seguir endavant i esborronar-se amb la bellesa de la natura, mentre el cor ens batega que sembla que s'hagi de desmuntar.

Hola, bona vesprada Aleshores: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema "La motocicleta vespa".
Em dius que he posat "Castaño de robledo", són ganes de portar la contrària! Doncs, no. És el poble on treballava mon pare de secretari d'Ajuntament. A veure si el tens un poc més clar.
Gràcies. Cordialment.

Disculpa Aleshores, que per fer-te l'aclariment del meu relat,ni tan sols t'he donat les gràcies pel teu comentari, que per cert em serveix de molt.

Agraïda de veritat.

Rosa.

Entre Ordesa i Mont Perdut. Sí, ho he vist en el Google i és una experiència molt interessant, on es veu Ordesa i Mont Perdut, que serà una meravella anar a veure aquest paisatge.
Molt ben descrit, Aleshores.
Cordialment.

Tot i ser més de mitja muntanya, m’he sentit transportat per la màgia de les teves descripcions.

En el meu relat Bon dia amor, no era la meva intenció transmetre l'amor entre dues persones, Parlo de l'amor en tots els seus contextos, com a motor de la vida, de viure des de l'amor , amb visió d'amor en general, Em sap greu si no ho sabut exposar d'una manera més clara.

Cordialment.

Rosa.

Tu escrius des de dalt i jo he escrit des de baix mirant la muntanya. M'agrada aquesta observació dels ocells i la flora. Es nota que estimes el paisatge.

Caminar pels Pirineus és una experiència molt profunda. ÉS un paisatge únic, especialment els Pirineus aragonesos, on et sents petit i gran alhora. M'ha agradat molt la presència de flors i fauna pròpies de l'indret, els companys que ens acompanyen. Magnífic! Potser és per això que visc a Ribes de Freser. Una forta abraçada.

Aleix

Diuen que el que costa, t'omple de valor i satisfacció. Observar i sentir tot el que la vista i els sentits et permeten, seguir el camí gaudint fins el cim on et porti...
Senzillament preciós!.

Cordialment.

Rosa