Matèria primera

Un relat de: Barcelona, t'estimo

L'Oriol surt de casa seva i comença a baixar les escales; necessita ordenar les idees que bullen al seu cap. Entre el primer pis i la planta baixa es troba una veïna. Va carregada de bosses del supermercat i puja lentament, amb aturades constants per poder respirar uns instants.

- Deixi'm que l'ajudi.

- No, noi, no cal. Ja hi arribaré algun dia, no tinc cap pressa.

- No se'n parli més. A quin pis viu vostè?

- Al tercer primera. Moltes gràcies i que Déu t'ho pagui.

Agafa les bosses de la dona i puja els graons de dos en dos. Les deixa davant la porta i se'n torna cap avall. Al replà del primer topa de nou amb la veïna.

- Ja està fet. Ho veu? Només era un moment.

- Moltíssimes gràcies, noi. Tu ets el nou veí, oi? El del quart segona.

- Sí. No fa gaire que m'hi he instal·lat.

- Ja va bé que hi vingui gent jove a aquesta escala. Com pots veure, si és que has conegut els altres veïns, som un grapat de vells, tret de la del primer primera, però aquella és un cas perdut com no n'hi ha cap altre. De fet, el barri sencer està ple de vells. És normal, la gran majoria vam venir a mitjans dels cinquanta. Ara però, de mica en mica es va regenerant. És llei de vida, com s'acostuma a dir. Per cert, com et dius, noi?

- Oriol. Vostè és la senyora Mallofré, oi?

- Carai, ara sí que m'has sorprès! No em passa cada dia que un jove ben plantat sàpiga el meu nom. I, d'això, a què et dediques?

- Sóc traductor i, de tant en tant, també escriptor.

- Escriptor? De debò? Però, què escrius? Llibres?

- Sí, i cada quinze dies tinc una columna en un diari.

- Ah, molt bé. Jo abans llegia molt, sobretot novel·les de misteri on hi havia assassinats i trames amb sorpreses finals. També m'agradaven les romàntiques. Però ara ja no hi veig tan bé; amb prou feines diferencio els números del telèfon, i això que el meu fill em va comprar un aparell amb unes tecles ben grans. Em faig gran i la vista es va perdent. I, escolta, de què van els teus llibres?

- Bé, no em cenyeixo a cap gènere en concret. Tracten sobretot d'històries quotidianes amb les que intento que el lector s'hi identifiqui. A vegades em decanto més per les relacions entre els personatges i, en canvi, altres cops hi poso més interès en l'aventura, per dir-ho d'alguna manera.

- Ai, noi, doncs em sembla que en aquest barri d'aventures en trobaràs ben poques. Aquí al Congrés hi ha molta tranquil·litat, i que continuï així per molts anys. Si vols aventures hauràs de parlar amb els de les ambulàncies, perquè cada dos per tres se'n sent alguna. A més a més, hi ha gent que amb prou feines baixa al carrer; això que no hi hagi ascensors a la gran majoria de cases és una pega per als jubilats. És el que li passa al senyor Oliver, el que viu just davant teu. Des que es va trencar el fèmur, i ja deu fer un any, no surt de casa. Jo el pujo a veure de tant en tant, però ja no és aquell home alegre que havia estat. El pobre ha patit tant...

- Doncs ara que ho diu, tret del dia que vaig anar a presentar-me, no l'he vist més.

- L'haguessis hagut de veure de jove. Treballava com un burro i va tenir mil oficis. Fins i tot hi va haver èpoques que marxava de casa uns quants mesos per anar a treballar a l'estranger. Va estar a Alemanya i també a Dinamarca. Allà li pagaven molt millor que no pas aquí i, clar, després de tenir els bessons, no dubtava pas a agafar feines d'aquestes i estalviar fins el darrer cèntim. La seva dona era una gran persona, tota una senyora. Però aquell maleït càncer se la va endur, si bé ja feia anys que la tristesa la rosegava.

- La tristesa?

- Sí, noi, sí, la tristesa. Un dels bessons, quan ja era tot un homenet, va morir atropellat per un camió. Va passar aquí al costat, al carrer Felip II. De resultes d'aquell accident i per si ja no era prou desgràcia, l'altre fill va perdre el senderi i al final el van haver d'ingressar en un hospital psiquiàtric. És un món estrany aquest dels bessons, oi?

- Això diuen.

- Doncs un parell d'anys més tard es va escapolir de l'hospital i es va llençar al metro. Allò va acabar d'enfonsar els pobres senyors Oliver. Ell va continuar fent la seva vida: treballava, parlava amb tothom, participava en l'associació de veïns i tota la resta. Però ella gairebé ja no va sortir més de casa. Va morir fa dos anys i, des de llavors, sembla com si ell n'hagués agafat el relleu. A vegades fa la sensació que, simplement, estigui esperant la mort.

- Doncs quan el vaig anar a veure se'l veia prou animat.

- És que quan està amb gent és un altre home o potser dissimula, qui sap, però gairebé no el va a visitar ningú. Bé, sí, sovint puja a veure'l la barruda del primer primera, però ho fa només per explicar-li les seves penes i, de pas, beure unes copes de franc. La coneixes a aquesta?

- No, a l'igual que amb vostè, el dia que la vaig anar a saludar no devia ser a casa seva. I tampoc me l'he trobat mai per l'escala.

- Doncs estàs de sort! De fet, ha sortit com el seu pare, que tampoc deixava mai l'ampolla; per això el va deixar la dona. Vigila quan te la trobis que, tot i que ja deu ser prop dels cinquanta, és ben capaç de voler flirtejar amb tu.

- Gràcies per l'avís. Estaré al cas per evitar situacions desagradables.

- Pensa que des que va morir el seu pare, ha muntat uns escàndols impressionants. I d'això ja fa més de quinze anys! Potser durant aquests darrers temps ha afluixat una mica, però no pas perquè ella hagi volgut, sinó perquè ja no pugen tants homes a casa seva. Hi va haver una època que vaig arribar a creure, i que el Senyor em perdoni, si no era una dona d'aquestes, tu ja m'entens. Cada dos per tres entraven i sortien homes diferents del seu pis. I com xisclava, per Déu! Al principi, em vaig espantar, perquè semblava que l'estiguessin matant. Però no, poc després vaig entendre que tots passaven pel seu llit, un darrere l'altre. A més a més, per si no n'hi havia prou, la mala pècora s'insinuava a tots els homes de l'escala. Quan m'ho va explicar el meu Lluís, en pau descansi, gairebé baixo a retorçar-li el coll! Sort que era un home entenimentat i em va convèncer que no li donés més importància de la que tenia. Al cap i a la fi, com deia el Lluís, aquesta dona ha estat una pobra desgraciada tota la seva vida. Ai, com el trobo a faltar el meu marit. El novembre farà nou anys que va morir, però no hi ha dia que no pensi en ell.

- Em sap greu.

- T'hagués agradat. Era un home que imposava respecte només veure'l. I no perquè fos alt i fort, sinó perquè es notava que era un home fet a sí mateix. Sí, aquesta seria la millor definició que se'n podria fer d'ell: fet a sí mateix. Pensa que, quan va néixer, el seu pare ja havia mort, amb només trenta-dos anys. Va anar a dormir una nit i l'endemà ja no es va despertar. Sembla ser que el van enverinar. No en tenien proves, és clar, però sí moltes sospites. Després de tot, el pare del Lluís era un sindicalista d'aquells que els patrons temien, i se'l deurien voler treure del mig. Créixer sense pare el va marcar per sempre, i no només pel fet d'haver d'aprendre moltes coses sense un referent tan important, sinó també per la consciència de classe que va adquirir. Quan vam començar a festejar, i també després un cop casats, jo patia el que no està escrit cada vegada que anava a alguna reunió clandestina. Fins i tot hi va haver un dia que li vaig demanar que deixés de córrer tants perills si no volia que a mi m'agafés un cobriment de cor.

- I què va dir ell?

- Em va escoltar i em va dir que m'entenia, però que ja sabia amb quina mena d'home m'havia casat. Jo ja m'esperava que em diria això i, en el fons, estava orgullosa de tenir un home com ell. Finalment, va passar el que sempre havia temut.

- El van enxampar?

- Sí, a ell i a tres companys més. En principi no era cap cosa greu, propaganda subversiva, que en deien. Però en aquella època no podies estar segura de res. I si li encolomaven el mort d'algú altre? Tots sabíem que els costava ben poc agafar qualsevol passerell i fer-lo servir de cap de turc. O, encara que no fos ni això, qui em podia assegurar que no li clavarien una bona panadera?

- Espero que no passés això.

- Alguna cleca li va caure però, talment com si fos un miracle, el dia que el van detenir jo l'esperava a casa amb la gran notícia que estava embarassada del nostre primer fill. Quan vaig saber que era a comissaria, vaig córrer cap allà. Gràcies a un conegut militar del meu pare, el vam poder treure d'allà, si bé li vam dir que el deixaven anar gràcies a que el comissari havia accedit als meus precs de dona embarassada. Una bestiesa, vaja, però el Lluís confiava plenament en mi i s'ho va creure. Tampoc va preguntar gaire; la qüestió era sortir-ne sa i estalvi. Això sí, li vaig fer jurar i perjurar que no s'emboliqués en més històries polítiques.

- I se'n va apartar?

- A mitges. No s'exposava com abans, però bé, de tant en tant rebíem visites inesperades d'amics d'infantesa, com deia sempre. Què hi podia fer jo? Al capdavall, les persones no canvien, i jo me l'estimava tal com era.

- És clar.

- Per cert, noi, quina hora tens? Que jo no paro de xerrar i encara he de preparar el dinar, que avui vénen els meus néts.

- Són dos quarts d'una.

- Valga'm Déu! Els tindré aquí en tres quarts d'hora i ho tinc tot per fer. A més a més, estic segura que tu també has de fer un munt de coses i t'he estat fent perdre el temps.

- Que no, senyora Mallofré, li ho dic de debò.

- Gràcies. Es veu d'una hora lluny que ets de bona pasta. En fi, m'alegro molt d'haver-te conegut, i benvingut al barri. Ja veuràs com t'agradarà. Sembla que d'aquí poc començaran les obres a les cotxeres de Borbó i també al solar del canòdrom. Tindrem soroll per un temps però el barri millorarà molt. I tot això serà per a vosaltres, els joves. Els grans vés a saber si ho veurem tot acabat.

- I tant que sí! Quines coses a dir.

- Au, vés, vés. Ja ens anirem veient per aquí. Fins ben aviat... com m'has dit que et dei
es?

- Oriol.

- Doncs a reveure, Oriol.

- Adéu.

L'Oriol espera que la veïna entri al seu pis. Un cop ha tancat la porta, es queda quiet uns segons, amb un petit somriure a la cara. Finalment, baixa cap al carrer; necessita ordenar les idees que bullen al seu cap.


Autor: Maurici

Comentaris

  • La mateixa vida...[Ofensiu]
    copernic | 04-08-2008

    com a font de la literatura. Un conte excel.lent que sense una trama massa complicada et va entrant poc a poc. El títol atraient per enigmàtic. L'arrancada, una mica suau. El desenvolupament interessant. El final, lògic però necessari. Només dues cosetes: El trànsit de l'arrancada al desenvolupament el trobo una mica llarg i veig poques referencies de lloc en els diàlegs (quasi monòlegs) que serien necessàries per situar més el relat i homenatjar així a la ciutat.
    Tot i així, repeteixo, per a que et quedi un bon sabor de boca que és un conte que m'ha agradat i com és habitual en tu està molt ben escrit.
    Una abraçada, nano! (no,que fa calor!)

  • Una gran història...[Ofensiu]
    F. Arnau | 14-07-2008 | Valoració: 10

    ... que fa que ens posem a la pell de l'escriptor, un personatge que tothom trobem ben proper...
    També en la seua vesant de manca d'inspiració, que tantes vegades ens passa. Quan vaig llegir aquest relat teu vaig dir-me:
    "De ben segur que molts dels relataires es sentiran retratats."
    Enhorabona!

    Una abraçada!

    FRANCESC

  • Molt bona i real história[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-07-2008

    Sempre hi ha qui diu que mai no passa res, fins i tot en obres de l'Agatha Christie hi ha algun que ho diu aixó de; "quin lloc més avorrit, mai no passa res..." i després maten fins a l'apuntador.
    Jo veig. i diria, que l'entrada en escena és una mica atropellada. No costa situar-se en l'ambient, és fàcil en un replà de veïns, però crec que una mica més de presentació, quatre paraules justetes, no donarien aquesta sensació de telegrama que jo hi veig, o serà cosa meva, es clar.
    Uns diàlegs magnífics, com tots els teus, però també estic amb el Jeremies, en un parell de parrafades de la senyora; com no sigui que també ella escriu, però aixó no ens ho dius, oi?
    Bon relat i bona feina company!

  • Evidentment[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 26-06-2008

    els barris son la gent que hi viu. Les seves històries, les costums, les maneres de fer, conformen la personalitat d'un barri més enllà dels trets arquitectònics. Sobretot en un lloc on encara viu gent gran amb ganes de xafardejar.

    M'agrada com t'expliques: una petita introducció, per situar l'espai físic, i un diàleg sense necessitat de senyalar qui és qui (clar que amb dos és més fàcil), perquè les veus estant prou definides.

    El que no m'agrada és el final. Massa obert. No ens dius res de les idees de l'Oriol ni del que pensa fer amb elles. Imagino que està fet amb tota la intenció, però m'hagués agradat saber una mica més.

    (Ara sortim del Congrés i anem a un altre lloc…)

  • Bon relat.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 25-06-2008

    Una història llarga i elaborada, la que explica la senyora (que xerraire!). La prosa és bona, i hi ha molt poc a retreure; és un bon relat. Només un petit però (des del meu punt de vista), i és que de vegades la senyora sembla que parli massa literàriament. És un diàleg, i el llenguatge de la senyora, en algun dels guionets, sembla massa com de narrador professional. No pas en tots; n'hi ha alguns que són prou naturals; però alguns altres se'm fa difícil d'imaginar una dona parlant així (en la forma em refereixo). Jo potser hauria creat una veu narrativa que expliqués el diàleg entre la senyora i el noi, d'aquesta manera un llenguatge tan perfecte no es fa poc natural. Però vaja, són dèries meves, que el relat ja et dic que és molt bo.

  • Ben mirat...[Ofensiu]
    pivotatomic | 20-06-2008

    ...potser sí que t'hi podria posar un petit però... sempre que hagi entès el relat.

    És el següent: quan comença el conte, l'escriptor ja te el cap bullint d'idees. Això fa que el final quedi més amortiguat. Començar dient que està sec potser seria massa tòpic, però el fet que ja tingui moltes idees trobo que mitiga un xic el final del conte.

    Pecatta minutta, però si et serveix...

  • Exquisit![Ofensiu]
    pivotatomic | 20-06-2008

    Un relat exquisit, tant per la seva factura -impecable, com sempre quan es tracta d'un "Maurici"- com pel final. Fins la darrera línia m'he estat preguntant a què venia tot allò, què estaves intentant explicar-me. I, de sobte, el darrer paràgraf serveix per justificar la resta. Fantàstica la idea de la senyora dient "aquí no passa mai res" i després donant-li material a l'escriptor per fer tes novel·les!

    Ja saps que sempre procuro buscar els tres peus al gat dels relats que llegeixo, per intentar ajudar a l'autor a millorar-los, encara que només sigui en una coma. En aquest cas, però, només puc dir-te una cosa tan inútil com que m'ha agradat molt.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

65889 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO