L'àlbum (Contes de Fantasmes)

L'Àlbum

Són les deu en punt d'un matí radiant quan travesso el portal vint-i-set del carrer Ferlandina. Dins, una noia vestida tota de negre i de cara pàl·lida, gairebé transparent, està asseguda en els primers graons d'una escala rònega i fosca. Em deixa poc espai, però puc passar sense que ella es mogui, potser no m'ha vist. Pujo fins l'àtic, on viu el Silveri. El vaig conèixer accidentalment en una exposició de fotografia, xerràvem ja confiats quan em va convidar a veure unes instantànies a casa seva, assegurant-me que eren força interessants. No han passat gaires dies d'això i ara m'estic esperant al replà del pis. De dins m'arriba un tic-tac rítmic. En obrir la porta descobreixo el motiu; la Carme, la dona del Silveri, descansa la seva feixuga còrpora en uns atrotinats caminadors. Em comenta que podria prescindir-ne, però que l'ajuden quan ha de caminar.
Avanço per un corredor obscur, en el que puc guiar-me gràcies a que al final d'aquell túnel, un munt d'espelmes enceses, en una mena d'altar ple d'exvots, ofereixen una càlida llum. El Silveri apareix de darrere d'una porta, que diria no he vist obrir-se. Tampoc m'hi estava fixant gaire. Encaixo una mà freda, volàtil, i em convida a seguir-lo. L'acompanyo en silenci fins una porta de dos batents, de la qual sols n'obre un, és la frontera a un món diferent de qualsevol que recordi haver vist. Les quatre parets de la immensa biblioteca estan farcides de llibres arrenglerats en prestatgeries. Es pot percebre, més que veure, una finestra camuflada de volums pintats, però tancada amb pany i forrellat.
Entrant observo els primers lloms que puc intuir, ja que s'ha encès un únic llum, de quaranta bats a tot estirar, i penjat d'un sostre de més de tres metres d'altura.
Em demana que segui en una butaca, els recolzadors recorden una forma animal acabada en un evident cap de lleó que, agressiu, mostra els seus ullals. Em fa pensar en la cadira de braços del despatx del metge on anava amb els meus pares, quan era petit, el doctor González. Ho comento i el Silveri diu que justament era d'ell, i que quan va fer el traspàs, els hi va deixar en herència. Havien treballat pel doctor en aquells últims dies.
Curiosa coincidència que el conegués també, apunta la Carme, afegint un comentari fora de lloc; -Així tot serà més fàcil... -diu entre dents.
El Silveri la renya afectuosament, li demana que no faci bromes al convidat, que ha vingut a estudiar uns documents antics, i li prega que segui en una de les cadires de vímet. Jo em demano com s'ho fa la cadira per suportar aquell pes mort...
-Morta, sí, sóc morta... -xiuxiueja la Carme.
-Si no calles et faig fora, -l'amenaça el seu marit.
Sobre la taula de fusta massissa d'una peça, antiga de veritat (li calculo més de cent anys), el Silveri m'entafora a mans un àlbum de fotos força antic. D'entrada sembla un d'aquells clàssics de fulles gruixudes i fotos emmarcades. Observo els personatges evidentment estirats, imatges fosques de cares serioses, posant amb rictus apagat.
-Són els nostres morts -m'explica l'home, mentre la Carme fa un soroll com de riure, se'n fot de mi? -Fixi's en aquests colors daurats, aquests coures, semblen fetes de fa poc.
Les observo amb més atenció. Realment estan molt ben revelades, són nítides, actuals, però aquell àlbum arnat em parla d'una antiguitat propera a les primeries del segle vint, finals del dinou. Em comenta que les primeres són del anys trenta, però del mil vuit-cents...
No m'ho acabo de creure, demano una mica més de llum. La Carme encén una llàntia amb aital diligència que crec que m'ha llegit el pensament.
Hi ha una lupa a tocar dels meus dits, just anava a demanar-la. Observo amb deteniment una cara que m'és coneguda, un altre mort familiar, penso. De sobte la lupa em cau dels dits. Aquella cara la conec... amb el pentinat diferent, els ulls clucs, estirat en un taüt; sóc jo mateix!
Tot comença a rodolar, cerco un punt per recolzar-me, no coordino els moviments, veig com el terra s'acosta a tota velocitat... puc sentir una veu provinent d'aquella finestra, escolto què diu, -Marxa, torna al teu món!
Obro els ulls, estic estirat en un sofà mirant el sostre (com hi he arribat aquí?), no se sent cap soroll. Bé, sí, escolto passes infantils que pugen unes escales que no hi són. Percebo una mà, menuda, a la meva espatlla, no veig qui és, no goso mirar. -Què hi fas aquí? Marxa, ves-te'n! -em diu en un xiuxiueig.
Miro d'agafar aquella maneta, però ha fugit, em giro d'una revolada, veig que el corredor que mena fins aquella cambra és buit, de reüll observo en un mirall que algú camina marxant pel passadís, però està buit, hi ha un infant al mirall que no hi és en el meu camp visual directe. Per allí mateix arriba el Silveri amb un got d'aigua, em demana que perquè faig aquella cara, comento que he vist un nen, i li pregunto directament si hi viu algú més en aquell pis. Va a contestar-me quan unes sabates de taló alt ressonen amb seguretat, a contrallum veig una forma femenina que s'atansa. La reconec, és la noia del portal, ara vestida d'infermera.
-Avi, no li has parlat de mi? -duu una safata amb xeringues i pots de vidre, vells, com de metge antic. -Aviat ho recordaràs tot -es dirigeix a mi,- d'aquí poc hi veuràs més clar... -carrega una xeringa, la pica amb un dit llarg i fa volar unes gotes enlaire, -no et farà mal, tranquil. Et puges la màniga, o te la pujo jo?
Em deixo fer, no tinc escapatòria.
Sento com entra el líquid, acluco els ulls.
Ara la noia somriu, diu que m'aixequi, que la segueixi. Una ombra fa que miri el sofà, veig el meu cos estirat, amb el mateix rictus de la fotografia de l'àlbum.

Escolto veus agradables. Veig una càlida llum al fons.