La Síndrome del Celacant

En Guiu, mentre amb la mà esquerra, s'afanyava a desemmelangir aquella mena de lligalls que amb prou feines conservaven la seva consistència papírica, amb l'altra arrossegava la caixa polsinosa cap a la llum.

Una acrobàcia, del tot desaconsellable, per a persones al·lèrgiques i poc versades en el difícil art de conciliar l'aventura de viure amb una insadollable voluntat d'obrir -de bat a bat i cada dia- el que d'altres han precintat amb els fermalls de les fal·làcies i l'ostracisme.

El fil d'on penjava la bombeta estava tot embolcallat per un nombre indeterminable de teranyines eixarreïdes, per bé que les més superficials podien ser encara funcionals.

Probablement, les seves propietàries s'havien enfilat, amb una habilitat congènita, lluny de l'escalf i de la claror que, ara -sortosament-, pessigava aquell món apàtic i acrític, en el qual, en Guiu, amb decisió també ben arrelada, li feien de confidents i aliats.


Faltaven tres dies per Nadal, d'ençà que Mrs. Latimer s'havia escapolit d'aquella Europa de 1938 escudada sota la seva natural vena científica quan li van fer arribar una notícia, que ella interpretà com un requeriment. No dubtà en preparar-se i donà les instruccions pertinents perquè la traslladessin fins aquell port on els pescadors, restaven perplexos i sorpresos, davant del que havien acabat d'enxarxar: un Celacant*.

De fet, simbòlicament, havien fet reviure l'essència del naturalisme i de la ciència del segle XX, no pas amb una intensitat comparable a la que després sacsejaria el món sencer, inclosos aquells territoris més meridionals de l'Àfrica colonial britànica on s'hi estava llavors Mrs. Latimer, però la troballa valia la pena.

Només els més proclius a confiar en l'expertesa del Temps, en valoren el seu tacte: mai l'avaluen d'esma, maquinalment. Si ho fessin d'aquesta segona manera, una inquietud aspriu els delataria i el temps els podria condemnar a viure per sempre en les fosses més abissals, oblidats, fossilitzats i catalogats com a extingits.

El temps no vol ignorar a ningú, és la nostra desídia que ens fa menystenir-lo. Ell, no es lliura als qui el volen en un cofre, per insana cobejança, sinó als que han sabut voltar-se dels qui han entès el seu rol: ser un anhel, una il·lusió i el vincle indeleble de la comprensió compartida.

En Guiu llegia la descripció que Mrs. Latimer feia de l'animal.
Hi posava especial atenció. Tenia l'evidència d'estar davant de les primeres paraules que es van escriure en recuperar un ésser, que durant molts anys, la ictiologia l'havia entafonat en les cel·les de l'exili.

Els seus ulls ja han perdut una fosforescència que m'asseguren era més notable. És tot cobert d'escates gruixudes i d'una llefiscositat desagrable: oliosa.
S'esllangueix… el seu blau metàl·lic es perd entre aquesta munió de taurons de totes les espècies. El port d'East London, amb l'oceà Índic per testimoni, prop del Cap de Bona Esperança, contempla el primer Celacant viu.

Un bon exercici reflexiu que promourà a no enquilosar-se en dogmes estèrils i a reviscolar les ments més despertes; escriu Mrs. Latimer.

Catorze anys després, també a prop dels tresors de Madagascar, concretament a les illes Comores es van pagar els 400 dòlars de recompensa que l'home, amb la seva innata orbetat, havia ofert per qui en capturés un altre exemplar. Després en caigueren d'altres.
Una reacció absolutament previsible i atàvica, producte d'una interpretació visceral i errònia.

Avui, el Dr. Vallespir presenta el seu estudi sobre la Síndrome del Celacant a la U.C., els documents que li facilità en Guiu li foren de molta utilitat.
La loquacitat -nodrida d'una empatia esplèndida- i una afabiliat conegudes del conferenciant, així com la importància científica del cas, han fet encogir l'hemicicle.

En Vallespir, acaba la conferència recordant que és a les nostres mans contagiar als afectats.

Insta als presents a dir-hi la seva: a opinar, a inundar-lo de preguntes que obrin un debat coherent, crític i lúcid sobre les seves conclusions.

A diferència d'altres ocasions, hi ha qüestions que volen ser tractades!

Meravellós!

Alguns ressorts rovellats s'han tornat a posar en moviment?

Han entès que el Temps és un mestre, tan exigent, que té com a objectiu, conquerir allò que ja és nostre?

En Guiu ja és a fora alenant l'aire de la ciutat. Naturalment, no és el de l'Índic però no vol acabar essent un fòssil vivent.
Li ha agradat la incitació d'en Vallespir a retrobar els llibres, les agendes, els fulls… amb noms, adreces i números de persones que van tenir una importància especial, vital ha dit, en la nostra evolució personal i singular. En alguns casos, per motius insostenibles, excuses al capdavall, vam perdre tot contacte amb ells. La nostra situació personal, per bé o per mal, anava canviant: els protagonistes no podien ser els mateixos.
Això és bastant lògic i acceptable; però alguns d'ells no mereixen d'ésser llançats a la fossa de l'oblit d'una manera radical i inargumentable.

Hi ha molta a feina a fer, i en Guiu, també vol ser optimista malgrat que, cada dia, detecta, més i més gent, en la nostra societat, amb els símptomes inequívocs i genuïns de la Síndrome del Celacant.

No seria agosarat afirmar que la nostra societat pateix la Síndrome del Celacant.

* Celacant: Latimeria chalumnae