La psicologia de les mones

Un relat de: Biel Martí

Vaig a intentar escriure en aquesta vella màquina de escriure, i potser pel fet de ser vella la màquina, haurà de ser vella la història. Clar que és difícil escriure una vella història quan algú es proposa començar una història nova.
Puc començar explicant que tot succeí fa molt de temps, per així atorgar a la narració cert grau de antiguitat, que no d'usança. Doncs bé, aquesta història passà fa molt de temps. No tinguem aquí en compte la relativitat del temps, ja que aleshores cauríem en divagacions sense fi sobre per a qui una cosa és vella o per a qui una cosa és nova. També faria falta aclarir que el terme "passà" no vol dir que aquesta sigui una història de pas, sinó que ve més aviat referit al fet que tingué lloc, amb el seu principi i la seva fi, estiguin aquests clarament definits o no per termes temporals concrets. Aclarit això, continuem.
Aquesta història passà fa molt de temps, quan un servidor ostentava encara el grau humà de "nadó", és a dir, ésser humà a l'inici del seu desenvolupament que mata el temps bavejant, dormint i fastiguejant la vida dels adults a base de caques, pipís i plors en els moments més inoportuns. Aquí alguns poden preguntar-se com és que jo, o sigui, el servidor d'abans, conserva a la seva memòria situacions d'un passat tan remot dins la seva història personal. Doncs bé, el cert és que no ho sé i inclòs he pensat alguns cops que tot és una mala jugada de la meva atapeïda, que no brillant, imaginació. Però tot m'és tan real que he arribat a creure-m'ho, de manera que he negat quasi del tot la possibilitat d'un passat diferent. Com he dit, jo era encara un nadó que dormitava en un petit bressol blau situat en una cambra adjacent a la dels meus pares biològics. Hi havia en aquest bressol una petita barra de fusta que s'elevava per damunt del cabàs i subjectava, penjant d'un fil, a tres óssos, tots de fusta també, que simbolitzaven als protagonistes d'un conte titulat: "Rínxols d'or", cosa per la qual, a part de la història en sí a la que ara torno, no vaig entendre mai per què la tal Rínxols (o el tal, doncs desconeixia el seu sexe) no figurava juntament amb les demés figuretes. Bé, doncs jo passava la major part de la meva vida contemplant aquells tres ninots que es movien al son dels meus moviments al bressol, sense dir-me mai res, sense canviar d'expressió, sense comunicar-se entre ells i sense ni tan sols mirar-me. Vaig arribar a la conclusió, després de moltes hores de bavejar el xumet, que els óssos eren incapaços de res. Al mateix temps, quan la meva mare em treia del bressol i em posava al seu llit, per canviar-me els bolquers o per consumar el seu acte compulsiu de petonejar-me les plantes dels peus i riure al mateix temps, jo podia observar a una girafa de goma que em donaven com a substituta del xumet, que no es queixava quan la mossegava ni em tornava mai les bufes que jo li fumia, llençant-la al terra, contra les parets o els coixins del llit. Així, em vaig convèncer que les girafes no tenien cap mena de criteri o, es més, que no li importava ser trepitjada per la meva petita personalitat.
Al meu primer aniversari quan jo, nen precoç, començava ja a caminar amb ajudes pel llarg corredor del nostre pis, em van regalar un gos de pelfa la distracció principal del qual consistia a omplir-me la boca de pelussa. Era un animaló amb cara d'estúpid al que podia donar cops de peu, maltractar i destrossar a consciència i no es queixava. Al cap de poc, aquell gos es convertí en el meu "sparring" preferit, cosa que va provocar l'oblit de la girafa. Aquell animal pelut va passar a millor vida quan, al caminar jo ja sense ajuda, el vaig introduir dins el forn a gas i morí torrat. Ma mare el trobà per culpa del fum a la cuina i perquè hi tenia allí abans un gall d'indi, i no solament no em va renyar, sinó que tirà el gos a les escombraries amb total menyspreu. Això va reafirmar la meva teoria que els gossos tenien encara menys autoestima que les girafes o que els óssos.
Els meus joves pares em veien créixer i, en la seva ignorància, pensaven que jo jugava amb aquells imitadors d'animals creient que seria, de gran, biòleg o veterinari o zoòleg, i anaven comprant-me nous simulacres d'éssers vius. Tantes hores vaig passar prop del meu gosset de pelfa que em regalaren, al llençar aquest, un tigre encara més gran i, de propina, una mona de plàstic amb articulacions que podia fer malabars sobre el meu llit. Perquè ja no dormia en aquell bressol blau, sinó en un petit llit que seguia tenint als tres ossets penjant d'un fil al que jo arribava si em posava dempeus i podia fer-los rodar, marejant-los sense pausa. Malgrat ser el tigre un animal ferotge i la mona un animaló divertit als ulls d'un nen, jo vaig continuar experimentant amb ells els límits de la tortura, de la vexació de l'home cap a la bèstia. Era, és clar, un límit bastant reduït doncs, als meus divuit mesos, no coneixia tota la maldat de que la meva espècie és capaç. A més tingueren, sobretot la mona, la desgràcia de coincidir amb un dels fets més desagradables de la meva infància, raó per la qual s'establí una associació que els portà cap a l'amargura.
Estava aquell dia jugant sobre una estora flonja on uns homenets de plàstic es perdien entre els seus pèls quan, després que aquests ataquessin despietadament a la mona i el tigre intentés salvar-la, mon pare m'aixecà i m'introduí dins una minúscula presó de barrots de fusta, al terra de la que hi havia un conte i dos coixins. Tant ell com ma mare es quedaren mirant-me allí, tancat en allò que tenien la cara d'anomenar parc, somrient. Em vaig sentir castigat i vaig posar-me a plorar, agafat als barrots, donant puntades de peu als coixins. Consideraren que ja m'hi acostumaria i em deixaren allí tot el matí. Vaig pensar que allò era la meva condemna per maltractar la mona i va anar-se formant al meu cap una venjança terrible.

Comentaris

  • Quin parricidi més tendre[Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 20-03-2009

    Si és que tot té una explicació. Primer s'ha de gestar un càstig per després rebre un crim.

    Molt, molt bo.

  • M'agradaria veure aquell nen, ja gran.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 03-01-2007 | Valoració: 9

    Les vivències d'aquell nen estàn molt ben explicades.

    Però la meva curiositat en vol més.

    M'agradaria saber com va ser, aquell nen petit, de gran.

    Li agradàven les noies? els arrancava els cabells?

    Quan es va casar i tenir fills, el Jutge li va retirar ls pàtria potestat i va decretar un distanciament del domicili conjugal ?

    Tot és possible, però tu estàs obligat a explicar-nos més coses.

    Pots derivar la història per camins desconeguts per a nosaltres, però et sortirà un relat que ens hi lleparem els dits.

    Felicitats-

    SANTANDREU3

  • Una història[Ofensiu]
    Boréâs | 26-04-2005 | Valoració: 9

    compartida necessita d'un inici prometador. I aquest n'és. Collonut!

    Ja ho he deixat al fòrum i quan tingui un moment t'ho envio per mail i t'afegiré al msm. Podria introduir-me en la saga d'escriptors simiescs?

    Ara ja n'he llegit 7 capítols i estic impacient per llegir els altres.

    Una idea genial nano!

  • el primer i l'últim comentari[Ofensiu]
    mar - montse assens | 13-01-2005

    Només volia dir-te que acabo de comentar tots els relats... i ara toca tornar al teu...

    m'ho he passat molt bé amb la psicologia de les mones"
    gràcies biel, per tenir tant magnífica idea, doncs no m'hagués imaginat mai que pugués disfrutar tant llegint i escrivint un relat d'aquest tipus. Realment és apassionant

    una forta abraçada

    ETS GENIAL!!!

  • mar - montse assens | 13-01-2005 | Valoració: 10

    hola Biel,
    aplaudeixo la teva iniciativa, i tot i que ho faig quan ja he llegit la resta de relats, penso que el teu és essencial.
    Vols una història compartida i deixes totes les portes obertes a la imaginació humana.
    Voldria posar un comentari prou capaç de satisfer la teva "enveja" (sana) tal com vas dir en un comentari que vas fer al Vicenç (el vaig veure)... i espero alabar-te el suficient si et dic que ara per ara ets culpable d'haver fet que jo m'enganxi a llegir relats, i que busqui temps per fer-ho (començaré pels teus i procuraré comentar-los)
    tu amb la poesia i jo amb els relats, estem igual

    És insuperable la descripció que fas de tot plegat vist des de el punt de visió d'un nadó.
    M'ha agradat molt llegir-te i et felicito de tot cor.

    una abraçada
    i feliç 2005

  • bon començament[Ofensiu]
    Shu Hua | 27-12-2004 | Valoració: 9

    especialment m'ha agradat el primer paràgraf, sembla talment una història de misteri d'aquelles.
    Com a bona mediterrània, he començat a llegir la mona aquesta a l'últim dia, o sigui, quan ja em toca.
    La iniciativa és bona i el relat promet. Però jo em pensava que era la història d'un bebè assassí i em trobo la d'un bebè normal. Això sí, explicat d'una manera ben diferent

  • Linkinpark | 10-11-2004 | Valoració: 10

    Molt interessant i sobretot divertit. Ja estic esperant un altre relat de aquesta gran història.
    Fins una altra!!

  • Divertit, entretingut i d'una fina ironnia[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 10-11-2004 | Valoració: 9

    M'ha encantat que reflectisis d'una manera tan divertida, les situacions d'un nadó que és mou pel mig d'un món d'adults i jugant d'una manera que els adults quasi mai saben o sabem el motiu i causa de les seves accions. Una lectura molt lleugera, entreginguda i amb un llenguatge molt ben emprat.
    Enhorabona

    Josep

  • a l'espera...[Ofensiu]
    AntavianA | 28-10-2004 | Valoració: 9

    Ja fa uns dies que vaig veure al fòrum aquesta iniciativa d'en Biel i avui m'he decidit posar-me al dia...Ja he llegit els tres relats i cal dir que he passat una molt bona estona! Ja estic esperant els següents capítols...

    Per cert, he notat en els 3 contes un cert entusiasme al descriure situacions de violència vers els pobres i indefensos animalets de peluix. Què potser vau tenir alguna mala experiència? ;)

    Apa, xiau!

    AntvianA o "l'enganxada a la psicologia de les mones"


  • A mi també m'agradaría participar[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 22-10-2004 | Valoració: 8

    M'agradat molt, esperem aviat la continuació.

    A mi també m'agradaría participar! Encara està la llista oberta?

  • com s'acaba?[Ofensiu]
    guinarda | 21-10-2004

    doncs això...

  • Bo, bo, i bo[Ofensiu]
    NinniN | 19-10-2004

    Escriu la segona part. Tú!!!

    Ara te l'acabo de comentar per correu electrónic.

    NinniN

  • Malta[Ofensiu]
    mbatista | 18-10-2004

    m' en oblidava, per quan Malta?

  • a mi també m'ha agradat[Ofensiu]
    mbatista | 18-10-2004 | Valoració: 10

    No hi entec tant com en Vicenç, peró m' agradaria que tots aquesta colla que escriviu tant bé tinguèssiu una oportunitat.

  • La shuhua ha arribat tard![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 17-10-2004 | Valoració: 10

    Si els teus pares (vull dir els pares del protagonista) haguessin conegut els relats pedagògics de la shuhua, de ben segur que aquestes primeres fases del creixement intel·lectual de la persona humana sota la condició de nadó s'haguessin desenvolupat d'una forma diferent. Tot i que ara que hi caic la shuhua escriu per a un nivell un xic més avançat...
    Apart d'algunes qüestions ortogràfiques és un relat impecable. M'encanta la ironia fina que desprens, i com relates qüestions tan quotidianes (la infantesa des del punt de vista de l'infant) amb aquella fina capa d'humor que et manté el somriure fins al final.
    Daixonses, la llista és oberta? M'agradaria contribuir-hi. Vinga, salutacions, noi!
    Fins aviat,

    Vicenç

Valoració mitja: 9.3

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

199842 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com