La Psicologia de les Mones VI

Mentre a l'exterior es fa fosc, no puc deixar de pitjar aquestes tecles. No puc deixar de mirar fixament la màquina d'escriure i evocar records tan antics i alhora tan perennes. Olivetti Lettera 32, heu vist mai una d'aquestes velles andròmines? Les tecles son quadrades, arrodonides pels angles. En molts models són de color negre, però les d'aquesta, són blanques, tot i que el temps les ha anat esgrogueïnt. Les puntes dels meus dits les freguen, transmetent-me un calfred tangible, punyent. Les miro fixament i es transformen en peces dentals, en el somriure permanent d'un crani. D'un de tants. I a l'interior de la màquina, els petits pedals metàl.lics que s'estampen contra la cinta de color, visibles des de l'obertura superior de l'aparell, s'encaparren a semblar la caixa toràcica d'una estranya bèstia, costelles hipnòtiques que espeteguen contra el paper, contra la meva memòria, estampant la necessitat de fer saber, d'adoctrinar...

Tots els dies arriben, i un vint de març, el dia que vaig escampar els bitllets a sobre el llit, vaig complir disset anys, i vaig comprendre.
De forma compulsiva, durant tants anys, havia anat confeccionant La Psicologia de les Mones, sabent que havia d'escriure tot allò que jo considerava real, l'autèntica realitat que la resta de la gent que m'envoltava no veia, ni tan sols intuïa. Vivien cecs al seu món mediocre, on el pensament no es diferenciava gaire de qualsevol altra necessitat fisiològica, sense entendre que només eren bestiar, que no eren superiors a una mona de joguina, que simplement eren carn a l'expositor d'una carnisseria gegantina, esperant ser seccionada per les mans destres d'un hàbil carnisser.
Copsava la meva realitat (l'autèntica) perquè, de la mateixa manera que tenia aquella certesa que la majoria de la gent s'arrossegava pel món esperant un càstig, sabia del cert que, en algun lloc, hi havia algú més com jo, algú que se sentia en un estat immensament superior al de la resta, que era coneixedor dels barems amb què les persones delimitaven el bé i el mal, i que els considerava, com jo, totalment erronis.
Era per això que escrivia La Psicologia, perquè estava convençut que una de les meves missions en aquest món era la d'impartir doctrina. Llegar una manera d'entendre la vida.
I la mort.

Compraria, amb una part d'aquells diners, una maleta plena de ganivets, destrals de cuina, llimes per esmolar, tisores i punxons. Amb aquestes eines, pretenia fer el primer pas. I el vaig fer. I potser, també, vaig cometre el primer error.
En aquells dies vaig adoptar, per dir-ho d'alguna manera, un deixeble. A l'institut havia arribat un noi d'una altra ciutat, que semblava voler integrar-se el més aviat possible. Durant uns dies el vaig estar observant mentre ell, al seu temps, observava a tots els demés. Vaig notar quelcom en la seva mirada que em va encuriosir. Per primer cop no mirava un altre ésser viu des de la perspectiva del menyspreu. Vaig decidir esperar, perquè sabia que, si no m'equivocava amb ell, acabaria per acostar-se a mi, i així, finalment, ho va fer.
Des del principi, aquell noi va mostrar una actitud submisa cap a la meva persona. Com si em volgués demostrar que m'admirava, s'interessava per la meva visió de les coses. Jo sentia que aquell noi podia ser una de les persones per les quals havia estat escrivint el meu tractat. Mica en mica, temptejant la seva visió de les coses, li vaig anar impartint algunes lliçons. Ben aviat ens vam convertir en els dos nois més conflictius de l'institut, els més temuts pels companys i professors. Ens temien tant que ni tan sols s'atrevien a imposar-nos cap càstig, i se sentien alleujats els dies que decidíem no aparèixer pel centre. Consideràvem que ja poca cosa ens podien ensenyar, que estàvem per sobre de qualsevol llibre de text. Només hi havia un llibre, La Psicologia de les Mones, i allà s'hi concentrava tota la saviesa de l'instint primigeni, la clau per esdevenir un grau superior en l'escala evolutiva. Un depredador.
Un matí el vaig portar a casa. Convençut que aquell noi havia estat cridat a ser el meu primer acòlit, li vaig mostrar algunes de les pàgines de La Psicologia. Alguna cosa es va torçar a la seva expressió quan li vaig explicar alguns dels passatges d'aquells volums.
-Això està molt ben escrit -em va dir, amb la veu enfosquida-... però no voldràs fer-me creure que veus el món d'aquesta manera, oi?
Jo em vaig sentir ofès. Ofès per la seva insolència, per la seva blasfèmia. Com podia ser tan limitat? Tan... com els altres? Em va assaltar una ira incontrolable, una sensació que no s'assemblava a la fredor assassina que m'envaïa quan observava la gent pasturant els carrers, quan veia els gossos aixecar la pota als parcs, les mones a les seves gàbies al zoo. No vaig tenir ganes de matar-lo. La decepció va ser tan gran, que el vaig expulsar, el vaig repudiar. I vaig considerar que aquell era pitjor càstig que la mort: li vaig tancar les portes del coneixement.

El noi va marxar de casa, i jo em vaig buidar. Novament vaig recuperar el capteniment i vaig adoptar la determinació. Havia comès un error, i no em permetria cap altre. A partir d'aquell moment, el Camí de les Mones començava. I era un camí que començaria sol.
Al migdia, quan la mare va tornar a casa, jo ja l'esperava al rebedor. Havia passat hores triant el ganivet amb què li tallaria el coll. L'havia esmolat, havia comprovat la seva eficàcia en un dels meus dits, i em llepava distretament la sang quan la porta es va obrir.
-Ja soc a casa! -va exclamar just abans que el seu rostre es petrifiqués.
No esperava trobar-me despullat al rebedor, amb un enorme ganivet de trinxar a la mà dreta i una mona de plàstic (vestida amb l'uniforme d'una banda de música, casaca blava amb cordons grocs creuats al pit i platerets daurats a punt per ser tocats) a la mà esquerra. No esperava sentir la fredor del tall del ganivet traçant una línia perfectament recta des del seu escot fins a la barbeta, ni esperava notar la seva pròpia sang a dins dels ulls, coent-li com la suor d'un dia especialment calorós.
Va caure agenollada a terra. Va intentar dir alguna cosa, però la boca se li omplí de sang, i un soroll de líquid absorbit per un desguàs se li escapà del tall obert al coll.
M'hi vaig acostar, notant que les plantes descalces dels peus trepitjaven de ple el bassal de sang que s'havia format a terra i s'escampava com oli vermell i calent. Li vaig enfonsar la mona al tall del coll, xopant-me fins el canell. No esperava que la mare m'entengués, però tot i així li vaig dir a cau d'orella:
-Tota la carn és igual, mare. Tota és igual.
Després es va desplomar com un sac, com la carcassa buida que era, una peça més de carn morta penjant d'un ganxo a la càmera frigorífica de la carnisseria.
El pare la va trobar feta a peces, ben entaforada al parc infantil on em tancaren de petit, a les golfes, amb la mona de plàstic apuntant-li per la boca, disposada a fer petar els platerets a la més mínima instrucció del director de la banda de música.
I a mi em trobaren eufòric, despullat, xop de sang, amb el ganivet a la mà caminant pels carrers. No havia perdut el seny. Només esperava que m'agafessin per experimentar nous graus de càstig, per riure'm de la justícia d'aquells éssers patètics, per dir-li al meu pare que tornaria més tard per castigar-lo a ell també.
Així, els cinc anys següents els vaig passar d'un centre psiquiàtric a un altre, experimentant amb els altres pacients, fins que en vaig tenir prou i vaig escapar per anar a buscar el pare.

I mentre jo madurava el meu caràcter entre parets acotxades i passadissos freds plens d'animals inútils i queixosos, aquell que un dia semblava cridat per ser el meu deixeble, va iniciar una prometedora carrera al cos de policia...