Tens cinc minuts?

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Sota terra, la tempesta no era res més que un comentari en boca dels passatgers, una deducció feta a partir de l'observació dels paraigües i les robes mullades.
L'estació era plena a aquella hora i l'Elisabet deixava passar algun metro de tant en tant per evitar les aglomeracions. No tenia pressa.
Seia al banc metàl·lic tot escoltant música amb el seu iPod. Mirava els moviments sincopats de la gent a les andanes, entrant i sortint dels vagons com hemorràgies amb veus, amb idiomes, amb colors.
Observava un grup d'adolescents que s'encaparraven a demostrar al món una cosa ben clara, tot i que, sotmesa a debat, aquesta cosa tingués dues interpretacions ben oposades: ells pensaven que eren uns rebels sense causa pel simple fet d'estar-se fumant un porro davant de tothom, mentre bramaven com animals tot incomodant al personal. L'altra interpretació era la que ballava pel cap de l'Elisabet i que es podia considerar més pragmàtica: no eren res més que una colla d'il·lusos curts de gambals.
L'Elisabet va rebuscar en la seva bossa i va treure un llibre. De cua d'ull va veure com el grup d'adolescents pujava a un vagó sense deixar baixar ningú, atropellant grans i petits en la seva estampida gregària.
Va fer esclafir la llengua i va obrir el llibre per la primera plana. L'havia comprat feia una estona al quiosc. Tenia bona presència, una sinopsi interessant i un gruix que no intimidava.
-Tens cinc minuts? -va fer una veu al seu costat, fent-se sentir per sobre de la veu melosa de la Dido.
L'Elisabet va alçar la vista i es va trobar amb els ulls d'una dona, que la miraven. Una dona vella que semblava sortida d'una reunió d'antics hippies, vestida amb robes àmplies, com les d'una índia americana, amb uns cabells llisos llargs i d'un gris apagat que feia ressaltar el verd de la seva mirada. Només li faltava una cinta al front amb un parell de plomes apuntant pel clatell.
-Perdoni? -va fer l'Elisabet, fent saltar l'auricular de la seva orella esquerra amb una petita estrebada del cable.
-Tens cinc minuts? -repetí la vella.
-Depèn -remugà l'Elisabet, que ja es temia que aquella vella fos, o bé una tarada, o bé una sectària.
-Necessito que algú m'ajudi -va dir la dona, abaixant el cap. La barbeta li tremolava com si somiquegés.
-Li passa res? -s'interessà l'Elisabet.
Un tren arribà a l'estació, xisclant i movent l'aire enrarit. Un altre ramat d'indesitjables baixà del vagó més pròxim. Era idèntic a l'anterior, però en versió femenina.
-Et faria res llegir aquesta carta? -li demanà la dona, tot allargant-li un paper rebregat.
-N… no -s'estranyà l'Elisabet.
La dona li allargà el paper i l'Elisabet el desplegà.
-Però senyora, aquest paper està en blanc -mig protestà l'Elisabet, pensant que aquella dona li prenia el pèl.
-Ho veus? -va plorar la dona-Sempre igual. Sempre està en blanc.
-Però què s'empatolla? -s'incomodà l'Elisabet.
La dona no li va fer cas. Es va aixecar del banc i es va dirigir a l'andana. Caminava sense aturar-se, sense desviar la seva trajectòria. La gent semblava no veure-la, i ella semblava no veure la gent. De fet, segons abans del salt, l'Elisabet va creure que la veia travessar, literalment, un grup de tres persones que s'havien aturat a repartir-se el pes d'unes maletes, com si fos transparent.
-Eh! -va cridar. Però es va aturar davant les mirades d'alguns usuaris del metro, que la miraven com si fos boja. La dona vella havia desaparegut en la foscor de les vies.
L'Elisabet va tornar a casa sense saber encara què dimoni havia passat. D'aquella dona estranya, ni tan sols li havia quedat el paper que li havia allargat. També això havia desaparegut.

*****


L'endemà, l'Elisabet seia al mateix banc, escoltant música i insultant mentalment als energúmens que incomodaven el personal. Va rebuscar a la seva bossa i va treure el llibre que no havia pogut començar a llegir. El va obrir per la primera plana i va llegir les primeres línies.
-Tens cinc minuts? -la va interrompre una veu que va reconèixer…

Comentaris

  • nana_17 | 19-05-2009

    quins cinc minuts més màgics

  • Sorprenent fotografia treta[Ofensiu]
    Romy Ros | 09-05-2009 | Valoració: 10

    d'una relaitat surrealista que en aclapara a tots plegats i de la que no sempre podem dir que tenim ni cinc minuts. M'ha encantat el teu relat. Seguiré llegint.te perque avui t'he descobert per casualitat.

  • Genial[Ofensiu]
    domi1 | 09-05-2009 | Valoració: 10

    Molt ben escrit, manté molt bé l'atenció del lector.
    Felicitats!

    Domi

  • I deu...[Ofensiu]
    deòmises | 10-12-2008

    Bufff! No sé què dir del final... sorprenent per complet, i que deixa pensatiu al lector durant més de cinc minuts.

    Un fantasma? Una demanda d'ajuda? La imaginació?

    Bon relat, Sergi.

    Gràcies, d.

  • M'ha encantat![Ofensiu]
    annah | 29-11-2008 | Valoració: 10

    Fabulós!
    M'he quedat molt intrigada!
    Crees unes sensacions...

    Perquè no fem mai gaire cas de la gent que ens envolta i potser ens crida en silenci que els ajudem?
    Potser la dona ha tornat per doar una lliçó?

    Un petonet!

    Anna

  • impresionant...[Ofensiu]
    jOaneTa | 26-11-2008 | Valoració: 10

    en acabar de llegir-lo un calfred ha anat des de la punta del meu dit petit fins al darrer cabell del meu cap...
    m'ha encantat la forma en que has creat aquestes sensacions...
    genial...

    un petó
    jOaneTa

  • OSTRES![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 18-10-2008 | Valoració: 9

    Quina por! Es una reflexió del molt que ens costa ajudar els altres? Es potser un crit d'auxili d'algú que ens necesita molt? Perquè correm tant? Ens perdem moltes coses i ens perdem molta gent!

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: