La medalla

Sempre havia tingut els ulls de mirar. Ja de petitona ho observava tot com si tingués pressa per empassar-s’ho. I no és que tingués els ulls grossos no, més aviat els tenia petits i una mica enfonsats, però vius i eixerits com ningú.

S’adonava de tot el que passava només amb una llambregada sobretot sabia si el pare havia arribat perquè veia la mirada plorosa de la mare, malgrat que li fes una abraçada com sempre mentre li feia pessigolles. Però ella, no em dieu com, sabia que la seva mare estava trista. Per això se li posava un nus a la boca de l’estómac que no se li desfeia en tot el dia, ni que les tietes la duguessin a passeig i li compressin aquell gelat de nata que tant li agradava. Des d’aleshores cada cosa nova que veia se la mirava molt endins, cada vegada que s’obria al món sabia descobrir la seva part fosca i aquell nus s’anà consolidant fins a quedar-se ancorat just al centre del seu cos.

Així va ser com va esdevenir una nena trista.

Va anar fent-se gran i ella havia d’alimentar aquell nus que duia al damunt. No li costava gaire, a tot arreu trobava motius per la tristesa : que si els negrets que passaven gana, que si la mort del gosset de la veïna, que si la nina que s’havia trencat...

A mesura que creixia els motius per la tristesa canviaven: alguns eren socials com ara aquesta guerra a punt d’esclatar, o el pidolaire que es moria de fred a prop de casa, o els que es quedarien sense pis per culpa de la hipoteca i d’altres més seus: el noi que li agradava que no li feia cas, les amigues que no li parlaven, el vestit que s’havia tacat just abans de la festa...primer, i després la poca afectuositat del seu marit, la nena que tenia problemes a l’escola, el nen que era rebel..., ella que s’anava fent gran i ja no era tan maca, la mort dels pares, la malaltia de la seva millor amiga... Tots i cada un d’aquests esdeveniments eren motiu per fer més gros el seu malestar i de vegades el dolor era tan intens que s’havia de prendre un paracetamol per mitigar-lo.

Fins que un dia va dir prou. I va decidir comprar-la. L’havia vist anunciada a la tele i per la ràdio en deien meravelles. Era petita, semblava una medalla i es podia portar penjada al coll com una joia o bé penjada al cinturó per embellir-lo. No tenia cap garantia, però assegurava que alleugeria molt tots els dolors.

Només calia prémer suaument un botó que duia a la part del darrera perquè aquella màquina li mostrés una altra cara de la mateixa realitat. Si descobria una cosa trista n’hi mostrava una d’alegre. Si mirava un documental sobre Àfrica li ensenyava el somriure dels nens o els balls de les dones, si llegia notícies de gent que passava gana o que havia perdut la feina, s’aturava a veure les plataformes que s’havien format per fer front a les injustícies, si el seu marit estava seriós s’alegrava del fet que el tingués al seu costat en cada moment, si es veia les seves arrugues a la cara, les beneïa perquè eren el símbol de cada moment viscut...

El nus no se li va desfer mai del tot no, però ara se la veia més serena i sempre amb un somriure als llavis.

Avui quan l'he anat a veure al tanatori i li he fet l’últim petó m'ha semblat que em picava l’ullet. He entès que em deixava com herència la seva màquina.

I jo l’he agafat.

Perquè em fa falta.