La bruixa IV

Va agafar-li la mà encara que no va pogué evitar posar-se vermell, però la Marta estava massa inquieta per adonar-se'n, el seu cabell es movia suaument, van seguir baixant, no van ser capaços de calcular el temps que van estar caminant, però de sobte, van adonar-se de que havien arribat a una espècie de cova gegantina, al centre hi havia un gran llac, i una dona jove cantava suaument. Anava vestida de blanc, semblava una núvia, el vestit tenia una mica de cua, i semblava estar fet a la seva mida. Van caminar fins a arribar al seu costat, ella se'ls va quedar mirant, i després com si no hagués vist res va seguir cantant, asseguda amb els peus dins les negre aigües, mentre es pentinava.
-Ens podria ajudar?
-Potser, però per que hauria d'ajudar a dos joves com vosaltres? A més si no em dieu de què es tracta no podré saber si us puc ajudar o no.
-Voldríem sortir de aquí i tornar a casa nostre.
-No
-No què?
-Que no puc ajudarvos.
-Per què no? No ens pot ensenyar la sortida, o alguna cosa, un mapa...
-No. No tinc res d'això, i jo no puc acompanyar-vos fins a la sortida. A més per què ho hauria de fer? No us conec de res de manera que no em sento obligada a donar-vos la meva ajuda.
-No sap de ningú que ens pugui treure d'aquí?
-Aquí hi estic jo sola, i els demés éssers que hi viuen des de fa milions d'anys i van ser desterrats per els humans, com les sirenes que ara us observen des de el fons d'aquestes aigües.
En Joan va mirar inquietament les aigües, va armar-se de paciència, va notar com la Marta li agafava al seu braç, i que xiuxiuejava el seu nom.
-Li donarem qualsevol cosa a canvi.
Va ser llavors quan la dona va deixar de pentinar-se, i se'ls va quedar mirant. Els va mirar se dalt a baix, com si estigués avaluant-los.