El lladre (Capítol 1)

Capitol 1

Era molt tard, i en Matias, caminava per un carrer fosc, i ombrívol, la llum de la lluna, només arribava a una petita part del carrer. En la foscor de les ombres podien amagar-se assassins, i lladres que podrien sortir-li al pas i matar-lo d'una ganivetada, però tenia altres coses en les que pensar i preocupar-se. La policia el buscava, i el més segur era que ningú anés a ajudar-lo si l'agafaven. Es va moure, molt ràpidament, i sense fer cap soroll. Ningú no el va veure passar en la foscor d'aquella nit d'hivern, freda i salvatge. Es va dirigir cap al museu on feien la exposició de quadres de Vicent van Gogh, era a prop de la plaça Catalunya. Un vent gelat bufava, tirant-li tot el cabell enrere. Va saltar de arbre en arbre, sense voler va posar un peu a una de les branques mig congelades, i podrides, aquesta va caure al terra esvalotant a tots els guàrdies propers que van córrer cap allà. Va somriure pensant que li estaven posant molt fàcil allò. Va aprofitar que els guàrdies corrien cap allà per esmunyir-se entre els cotxes, i les plantes que hi havia al jardí del edifici i es va acostar al museu. Va aconseguir entrar al recinte on hi havia els fusibles de la llum, després d'haver adormit a dos guàrdies i haver-los deixat a l'armari de les fregones, havans de passar per davant de qualsevol camera li tirava esprai negre per que no el veiessin, va notar com començaven les corredisses, va desconnectar l'energia del edifici, després de desconnectar l'alarma, va sentir com al pis superior tothom es posava nerviós, i començava a córrer amunt i a vall, mirant d'arreglar el que havia passat, no li havia costat gaire arribar fins allà, però a qualsevol persona normal li hagués estat impossible arribar fins allà sense que ningú no el veiés. Va somriure, i es va posar en marxa. Enganxat al sostre, amb les ulleres infraroges veia passar els guàrdies corrent per tal d'arreglar la llum i tot. Aviat es van adonar que allò no s'arreglaria fàcilment, tot allò estava ple d'obres d'art, no sabien que volien rober els lladres, ni a on anar. Era evident que pensaven que allò era un treball de varies persones, ja que ningú podria haver arribat fins allà sense ser vist. El recinte era massa gran per que algú intentés robar-ho tot, o molta cosa, seria impossible sense la col·laboració de varies persones. Va seguir el seu camí a traves de passadissos que es bifurcaven com un laberint, la policia no tardaria en arribar, era necessari cautela, i rapidesa. Aquestes dues coses eren les més importants en el treball de lladre, encara que quan es vol arribar a ser lladre professional cal que aprenguin a ser intel·ligents i preparar-se els treballs. Ell es dirigia cap a la sala principal s'havia après tot el camí de memòria, i sabia perfectament cap a on anava. L'únic que no podia desconnectar era allò que protegia l'obra més important de tot el museu, "Campo de trigo y cipreseses", o per lo menys una d'elles, en realitat hi havia varies però aquesta l'atreia d'una manera increïble, la volia posseir, va parar al davant, veia les fines línies dels rajos que protegien el quadre, i evitaven que ningú entrés sense que tothom ho sapigés. Va enfilar-se a la cadira del guarda que havia desaparegut de allà per veure que passava amb la llum. Va treure un tornavís que portava al cinturó, que al igual que tot el demés era de licra negra. Quan va acabar va posar la seva motxilla a dins del tub de ventilació i va desar la cadira allà on havia estat en un principi. Després d'introduir-se i situar-se a sobre del quadre, va veure com un guàrdia passava a corre cuita sense mirar al seu voltant, i corria al pis de sota, aviat es va adonar de que per allà no podria passar, ja que el forat que hi havia a sobre de l'obra d'art era minúscul, i un petit ventilador li impedia passar. Va mirar-se el tornavís de reüll, i sense dubtar el va introduir al vell mig del ventilador. El ventilador es va fer miques, fent bastant de soroll. S'hauria de afanyar una mica més si no volia que la policia arribés abans que ell no hagués fugit. Va agafar la corda fina que sempre portava a la motxilla, i va posar-hi unes claus per tal de que fessin de pes. El control de l'alarma estava just al costat de la capsa de vidre on es guardava el quadre. Només es podia desconnectar, des de dins, d'aquesta manera s'asseguraven de que quan tallessin la corrent, no poguessin robar el quadre. La gran clau que hi havia al altre extrem de la corda, girava perillosament, no sentia el soroll de passes, així que potser, no havien sentit el soroll del tornavís. Es va calmar, i va seguir amb la seva feina. Aviat la clau estava a sobre del botó amb el que es desconnectaria tot allò. Va fer un ràpid moviment de mà, i la clau va caure just a sobre del botó.
Va somriure satisfet del seu treball, i va afanyar-se a baixar del tub de ventilació d'un salt, sense deixar-se la motxilla. Va apropar-se al cuadre lentament, i es va adonar de que si retirava la caixa de vidre que el protegia, saltaria l'alarma, va obrir la motxilla i va treure una petita pedra transparent i brillant. Aquella nit havia estat plena de sorpreses ja que no s'esperava tanta vigilància per al quadre.
Va posar un punta de la pedra, a sobra de la superfície del vidre. Avanç de començar a tallar, va enganxar una espècie de xiclet blau, al vidre. Va començar a tallar el vidre amb molt de compte. Gotetes de suor li queien pel front, relliscant-li fins arribar al vestit negre de licra, que tenint a sota una fina camiseta de cotó, estava completament sec.
Quan va acabar de tallar el vidre, deixant un gran forat per que hi passés el quadre. Va deixar el vidre amb molt de compte al terra mirant de no fer soroll. Es va mirar el rellotge, només portava uns minuts, però fins a les hores no havia sentit res, allà passava alguna cosa que ell no sabia, i no estava disposat a esperar a que el guàrdies vinguessin a explicar-li que era allò que passava. Ja no se sentien corredisses ni crits, de cop va veure com una llum s'acostava lentament, va agafar el quadre i el va posar a una bossa de paper que va tancar amb compte. Va començar a sentir com les flames s'acostaven, lentament, es va quedar parat durant uns segons veient com el seu camí de sortida a l'exterior, era abrasat per les flames.
Va mirar al seu voltant, buscant una solució a fora començaven a sonar les sirenes dels bombers que s'acostaven. Les escales i l'ascensor estaven a l'altra banda de les flames, es va afanyar, a buscar un altra sortida, però les portes eren tancades, el museu estava dividit en zones, i per tal de que el foc no es propagués, havien tancat les portes, com a un submarí quan entra l'aigua. Va pensar a fugir per els tubs de ventilació, però per aconseguir això no hi hauria de haver el fum que hi havia i que segur que havia envaït els tubs de ventilació, el fum començava a asfixiar-lo.