Infant maltractat

… … i quan van morir els meus pares no tan sols vaig tenir un padrastre alcohòlic que m'apallissava per qualsevol motiu real o imaginari i una madrastra histèrica digne d'un conte del segle XVIII, sinó que em van dur a una escola tal, que el que desitjava cada dia és que s'acabés l'horari i poder tornar a casa malgrat els problemes que hi tenia.
Sí, vaig ser un cas típic de mobbing escolar, contínuament els companys, col·lectivament o individual, em feien jugades de molt mal gust: des de deixar-me despullat al mig del pati, a fer-me desaparèixer la cartera passant per robar un examen que ja havia lliurat. Tot davant la mirada desviada -quan no còmplice- dels professors. Com aquell tal "Martines" que em castigava cada vegada que algú des de darrera em feia xisclar tot clavant-me una punxa o colpejant-me el cap amb el caire d'un regle. O un tal Miret -de gimnàstica- que un dia d'hivern que per culpa d'unes angines em va arribar a pujar tan la febre que tenia al·lucinacions, en va fer córrer pel pati fins que vaig quedar inconscient. I em van explicar que deia que era "cuentu".
Encara porto a la mà un punt negre tatuat, record d'una ploma estilogràfica que em va claver l'Esteve, que seia darrere meu; o una marca al colze que em vaig fer quan en Marcel em va fer la traveta i vaig caure per l'escala entre les rialles dels altres nois, o la marca que la Paulina em va deixar en el caràcter, quan em va fer creure que s'interessava per mi i tot era un muntatge per quedar exposat a les rialles d'una concurrència amagada o la quantitat de vegades que em van desaparèixer les ulleres amb la conseqüent pallissa en tornar a casa. No esmentaré aquí, encara que son ben vives a la meva ment, cap de les jugades de caire escatològic a les que em van sotmetre, ni tampoc quan en… deixe'm-ho córrer, no val la pena esmentar tanta gent de mala voluntat.
Però a totes aquestes persones els recordo avui, perquè si no s'haguessin creuat a la meva vida, ara probablement jo seria com ells. Ho van aconseguir: no em van deixar cap altre sortida, sols em restava tancar-me i dedicar-me a l'estudi el més aïllat possible.
Efectivament, sinó hagués estat per ells segurament els meus interessos serien uns altres molt més banals, i ara, digníssimes autoritats, distingits acadèmics, no estaria rebent el premi Nobel de física.