Vuit, nou, o deu planetes?

Un relat de: jordi domènech i arnau

Els llibres d'escola, des de l'any 1930, diuen que els planetes són nou:
Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.
Potser també deien que entre Mart i Júpiter i ha una munió de petits planetes anomenats asteroides.
Però no és aquesta exactament la visió moderna.
Des de com a mínim l'època babilònica es coneixien cinc planetes (no va ser fins Copèrnic que es va comprendre que la Terra també n'era un)
Aquest cinc astres són fonamentalment de dues menes: planetes terrestres, formats fonamentalment per roques i metalls (Mercuri, Venus, la Terra i Mart) i gegants gasosos (Júpiter i Saturn), que estan fets majoritàriament d'hidrogen amb un petit nucli de tipus terrestre de roca i metalls.
En mides, els planetes terrestres van dels 4.800 km de Mercuri als 12.750 de la Terra.
Ela gegants gasosos mesuren 143.000 Júpiter i 120.500 Saturn, molt més grans.
I aquest són els planetes clàssics.
Al segle XVII es va descobrir que els planetes gegants tenien alguns satèl·lits més grans que Mercuri, però ningú no va pensar en anomenar-los planetes, ja que no estaven en òrbita del Sol.
Així vam arribar l'any 1781 quan Herschel va descobrir casualment Urà que d'entrada va prendre per un planeta. S'hagués pogut descobrir molt abans, ja que en molt bones condicions es pot veure a ull nu, però ningú que el va veure el va enregistrar com a un objecte mòbil, fins i tot sortia en un catàleg d'estrelles de 1690 amb el nom de 34 Tauri. Clarament, Urà era un planeta, era gran 51.000 km i orbitava el Sol.
El primer dia del segle XIX les coses van començar a ser dubtoses: Piazzi va descobrir un petit cos entre Mart i Júpiter, feia poc més de 1.000 km i es va anomenar Ceres. Massa petit per ser un planeta? Però envoltava el sol.
Però l'any 1802 se'n va descobrir un altre. I el 1803 un tercer, el1804 un quart, tots ells més petis que Ceres.
Era evident que n'hi havia molts de cossos com aquells, i es va optar per excloure'ls de la categoria de planetes, en tot cas se'ls va denominar planetes menors o asteroides.
No es va descobrir cap més planeta -dels de debò- fins que l'any 1846 es va trobar Neptú. No va ser per casualitat. Els planetes coneguts es mouen en unes òrbites fruit fonamentalment de l'atracció solar, els planetes també s'atreuen entre sí però la seva força gravitatòria és molt més petita que la del Sol, de totes maneres és prou important per desviar lleugerament i de manera mesurable la seva trajectòria. Quan es va calcular l'òrbita de Urà es van tenir en compte les pertorbacions que li produïen la gravetat dels altres planetes, especialment de Júpiter i de Saturn que són els més grans, però la trajectòria no quadrava. Dos astrònoms, independentment, es van preguntar on hi hauria d'haver una altra planeta per pertorbar l'òrbita de Urà de la manera observada. I van treure resultats similars. Quan des de l'observatori de Berlín van fer servir aquests càlculs en qüestió d'hores van trobar el nou planeta: Neptú.
Era fins i tot un xic més gran que Urà, i bastant més llunyà del Sol que ell.
Aquest èxit va fer pensar que amb el mateix sistema es podrien tronar més planetes, però els càlculs cada vegada eren més difícils degut al augment del nombre de planetes pertorbadors i al fet que com més llunyans són, més lentament recorren una òrbita que a més a més és més gran i de la qual tan sols se n'ha pogut observar una petita part. La major part dels astrònoms pensaven que les observacions concordaven amb la teoria sense haver de fer hipòtesis sobre un altra planeta, però no tots.
Percival Lowell era un astrònom aficionat molt ric, que durant molts anys va defensar l'existència de canals a Mart i que va fundar l'any 1894 un observatori a Arizona, precisament per estudiar-los. Des de 1908, quan les hipòtesis sobre els marcians constructors de canals començaven a no semblar serioses a la major part dels astrònoms, es va dedicat també a la recerca de l'hipotètic planeta, que va anomenar X. Els càlculs eren molt imprecisos i durant 22 anys, fins molt després de la mort de Lowell, no es va trobar res.
En aquesta data, un astrònom de 24 anys anomenat Clyde Tombaugh va trobar en dues fotografies de la mateixa zona preses amb uns dies d'interval, un punt molt feble que s'havia desplaçat. Seguint-lo uns cert temps -i també cercant-lo a fotografies més antigues- es va poder calcular l'òrbita i va resultar que estava més allunyada del Sol que la de Neptú. Fins i tot en els més grans telescopis de l'època aquell objecte era un punt de llum sense detalls, sols es podia estimar la seva mida a partir de la quantitat de llum que reflectia de Sol, i d'entrada es va tenir clar que era molt més petit que la Terra. No quedava gens clar si era un planeta.
Però havia estat descobert als Estats Units. Urà l'havia descobert un britànic d'origen alemany. Neptú dos alemanys a partir dels càlculs d'un francés. Els Estats Units no van voler ser menys i l'objecte va ser declarat un planeta: Plutó.
Aquest estatus va ser acceptat gairebé universalment, per exemple pels astròlegs que el van incorporar ràpidament a les seves cartes sense qüestionar-se res. Astrònoms i astrofísics no ho tenien gens clar, a mida que passaven els anys es va veure que encara era més petit del que s'havia pensat: menys de la meitat de la mida de l'altre planeta més petit, que és Mercuri. I bastant més petit que la Lluna i que uns quants satèl·lits més, concretament Ganimedes, Calixto, Europa i Ió, de Júpiter, Tità de Saturn i Tritó de Neptú.
L'any 1978 es va descobrir un satèl·lit de plutó, Caront, Aquest fet unit a que l'òrbita està orientada de tal mode que durant uns anys es van produir eclipsis entre els dos cossos va permetre calcular amb precisió el diàmetre de Plutó, 2.320 km, a comparar amb els 3.480 km de la Lluna.
A partir de l'any 1992 la planetarietat de Plutó encara va caure una mica més. Es van començar a descobrir objectes de mida asteroide a la seva zona del sistema solar. Globalment, Plutó, Caront i aquests cossos s'anomenen objectes trans neptunians,
Quedava clar que Plutó senzillament era el més gran que s'havia descobert. I cada vegada se'n descobrien de més grans, per exemple : l'any 2000, Varuna de 750 km, el 2002 Quaoar de 1.260, el 2003 Sedna de 1.600.
Finalment, el 29 de juliol de 2005, es va anunciar el descobriment d'un objecte trans neptunià més gran que Plutó a una dietància del Sol més del doble que la d'aquest suposat planeta. S'anomena provisionalment 2003 UB 313, mesura entre 2.400 i 3.600 km, definitivament és més gran que Plutó.
El fet que no s'hagués descobert abans s'explica per la seva distància al Sol que fa que brilli molt menys i a la seva órbita que està molt inclinada respecte la dels planetes i fa que es trobi en una zona del cel on és poc probable trobar objectes del sitema solar.
Ara Plutó ni tan sols és el més gran dels milers d'objectes de la zona exterior del sistema Solar. Segurament el seu regnat com a planeta s'eclipsarà definitivament.

Comentaris

  • He trobat una imprecisió...[Ofensiu]
    pseudo | 26-08-2006

    cosa que no és normal amb tú!!

    No estaria de més, pels més despistats indicar al principi que parles del sistema solar... Afirmar que només hi ha 8-10 planetes és massa fort!.

    Tot i això el relat està bé, i és d'aquells que permeten refrescar la memòria a alguns, i d'apendren de noves a d'altres.

    Salut!

  • no tothom es perfecte!![Ofensiu]
    timis | 16-11-2005

    alo..
    som els propietris del relat .lamor incompres, creiem que no tothom es perfecte i que no tothom escriu d p.m. per aixos et dmanem que donguis la teva opinio sobre el relat i no sobre les faltes ortografiques, perque per aixos tenim als nostres professors que ens o poden corretgir perfectament . si publiquem el nostre relat no es perque la gent es fixi en les faltes si no enm el contingut de la historis, i et fem la peticio expressa de que no et fixis en les faltes, i fixet en el contingut. moltes gracies....

  • Jo diria que Plutó no és un planeta, no?[Ofensiu]
    L'escriptor mediocre | 21-10-2005 | Valoració: 10

    Els materials dels que està fet són roques i gel, més semblant als asteroides que als planetes gegants. A més, si no m'equivoco, hi ha un asteroide al cinturó d'asteroides que té un petit satèl·lit, que no és més que un altre asteroide unit per la gravetat, així que podria haver passat el matix amb Plutó, no?
    A més, l'orbita que Plutó manté amb Caront és més aviat semblant a la de dos cossos d'igual importància, i no com la resta de planetes, en que els satèl·lits giren al voltant de l'astre important: el planeta en sí. Però bé, el "aquí mando yo!!" dels EEUU és el que té.

    No t'aturis

    Juseph

  • Guaita[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 10-10-2005

    què lluny que arriva l'imperialisme nord-americà: crear un planeta abans de saber-ho del cert.

    No coneixía aquesta part de la historia i l'he trovat molt interessant.

    Vols dir què deixarem d'estudiar a Plutó com a planeta?.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

170 Comentaris

59250 Lectures

Valoració de l'autor: 9.16

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com