Cada any, vora el mar

Entre el quinze de novembre i el vuit de febrer.
Les dates les marca cada any al calendari, aquell calendari llarg que dibuixa l'Enric Gelpi, anomenat l'anacoreta de Samalús i que tenim a la saleta, al reduït espai que queda entre la llibreria i la porta de l'habitació, just sobre el telèfon.
I cada any, des d'en fa més de vint, entre aquestes dates sempre troba el dia.
Un un dia serè i lluminós. Un dia que sap que per la tarda no tinc cap compromís inajornable. I em diu:
-Jo me n'hi vaig. Vens?
I jo dic que sí. I mentre m'hi porta en el cotxe penso en aquella noia que fa tants anys em va descobrir el lloc màgic. Era una qüestió molt més del meu ofici que del seu, si més no pels estudis, però també per afecció: sé interpretar mapes, localitzar estels i planetes, orientar-me mitjançant ells… Però sóc tan prosaic que no se m'havia acudit mai.
Per sortir de Barcelona, anem a donar sovint la volta per Montjuic. Records de quan va aprendre a conduir per aquells carrers? O més aviat que des de la plaça on hi ha l'estàtua de Sant Jordi, abans de la pujada que porta a l'Estadi Olímpic, encara es veu la casa de la Bordeta on havia viscut fins fa vint anys?
L'autovia ens porta a temes més quotidians:
-En tornar, podríem passar per aquest hipermercat, que tenen ofertes de no sé què…
Passem prop de l'aeroport i ella mira el cel, però no pas precisament per veure algun avió.
-Sí, avui és un bon dia.
Com cada any em pregunta quina és la sortida adequada de la carretera. i com cada any corro a mirar el mapa ja que la meva memòria visual no és prou bona, i dels indicadors més val no refiar-se'n gaire.
-És per aquí, tomba a la dreta i passes per sota…
Ja hi estem arribant. Seguim per la carretera paral·lela a la costa fins trobar una sortida al mar i aparquem, cosa que no vull ni pensar el difícil que deu ser fer-la a l'estiu.
La platja és ampla i quasi buida. Algun pescador, una parella o un grupet d'adolescents, algun jubilat.
Si el mar està tranquil podem gosar descalçar-nos, arremangar-nos una mica els pantalons i ficar els peus a l'aigua.
-Encara falta una estona -em diu.
Ens asseiem a la sorra. Ella se m'arrepenja mentre jo xerro més del compte. Quan falta poc pel moment, ens posem drets.
Sí, un altre any hem tingut sort, cap núvol ens impedirà veure-ho.
Mentre succeeix no diem res, només ens parlem a través de la mà que li tinc agafada. Quan s'acaba, es tomba cap a mi i ens abracem, i ens besem, i ens desitgem tan com la primera vegada que ho vam fer. És una manera de fer l'amor al mig de la platja solitària, una manera suau i intensa alhora. És un desig de compartir emocions a llarg termini. Ella continua sent per a mi aquella noia que em va ensenyar la seva manera de veure una cosa que jo, que he estudiat astronomia, hagués pogut saber, però que no sabia:
Cada any, entre el quinze de novembre i el vuit de febrer, des de la Platja Llarga de Castelldefels, es veu pondre's el Sol per damunt del mar.