Bestiari còsmic 1: Estrelles

Bestiari còsmic, les estrelles
Seria molt bonic sortir una nit sense núvols ni lluna a la muntanya, i gaudir de l'espectacle que ens ofereix el cel ple d'estrelles.
Malauradament aquest espectacle és més car que una funció del Liceu o un sopar en un restaurant de cinc forquilles, perquè per poder-lo gaudir plenament cal anar a un lloc com el Sahara.
La nostra societat ha contaminat totalment els cels nocturns amb un excés de llum absolutament exagerat. La llum que desprenen per la nit les ciutats perjudica greument l'observació del cel a cent quilòmetres i encara és apreciable a dos-cents.
No vull dir amb això que des de llocs contaminats no es puguin fer observacions molt interessants i científicament útils, per exemple de la Lluna o els planetes, o astronomia de posició. Però les més estètiques ens resten vetades absolutament.
L'alternativa és contemplar el cel indirectament, via les revistes o internet. És una mica com llegir teatre o mirar-ne per televisió, en lloc d'anar-hi personalment.
La major part dels objectes que veiem al cel són estrelles, les estrelles són mers punts de llum sense mida aparent, unes poques són molt brillants -des de la gràcia clàssica s'anomenen de primera magnitud-, altres brillen menys i moltes més estan quasi al límit de la visió sense instruments -els grecs les van anomenar de sisena magnitud.
Hores d'ara, el concepte de magnituds és més matemàtic i es mesura amb instruments. Fins el segle XVII la idea preponderant era que les estrelles brillaven totes aproximadament el mateix, i que les de sisena magnitud estaven més o menys sis vegades més lluny que les de primera. Algunes observacions, però, van començar a fer canviar aquest plantejament.
En primer lloc les estrelles dobles. A vegades es veuen, especialment amb telescopi, dues estrelles molt properes. Podria ser que fos una casualitat, que senzillament la menys brillant estigués aproximadament en la mateixa línia visual que una estrella més propera, realment això passa. Però en molt comptades ocasions, si les estrelles fossin individuals i estiguessin repartides a l'atzar, hi hauria poquíssimes dobles, i resulta que són molt abundants. Cal admetre en conseqüència que hi ha grups de dues o més estrelles que rauen juntes a l'espai. Algunes vegades aquestes estrelles són de lluor similar, però el més freqüent és el contrari, és evident que hi ha estrelles que intrínsecament brillen molt més que les altres.
També hi ha el cas dels moviments propis. Les estrelles no són fixes, i al llarg dels anys es desplacen lentament sobre el fons del cel. Si totes brillessin igual i viatgessin a velocitats similars, veuríem que les més brillants són les que es desplacen amb més velocitat. Això no és cert, hi ha un parell d'estrelles de primera magnitud que es desplacen ràpidament (Arcturus i Alpha Centauri) però altres poc brillants ho fan encara més de pressa.
La conclusió va ser evident, a l''espai hi conviuen estrelles molt més grans que altres. i el fet que siguin més o menys brillants depèn tant de la seva distància com de la seva lluor intrínseca.
Al del segle XVIII va quedar clar també que l'estimació dels grecs respecte la diferència de magnituds no era correcta del tot, una estrella de sisena magnitud brillava de mitjana cent vegades menys que una de primera, dit d'una altra manera una estrella concreta que veiem de primera magnitud, la veuríem de sisena si la col·loquéssim deu vegades més lluny, ja que la llum que ens arriba depèn de la inversa del quadrat -deu per deu, cent- de la distància, com ja es sabia en període clàssic.
També va quedar en evidència que l'escala de magnituds continuava, amb instruments òptics es veien amb facilitat estrelles impossibles de distingir a ull nu, existeixen doncs, estrelles de la setena, vuitena, novena… magnituds. No semblava haver-hi límit, a mida que els telescopis es feien més grans -aquí gran vol dir el diàmetre de l'objectiu-, cada vegada es veien més estrelles petites. Amb uns binocles grans corrents, per exemple els que estan retolats com a 7 x 50 o 10 x 50, en un lloc molt fosc es poden veure estrelles fins la desena magnitud. Amb un telescopi d'aficionat de 20 centímetres de diàmetre es podria arribar a la magnitud 14. Amb els grans telescopis el límit està imposat per altres factors, especialment atmosfèrics, de totes maneres els telescopis d'aquesta mena mai es fan servir per observació ocular, sinó que s'hi connecten sempre càmeres i altres sensors que pugen el límit del que veuríem am els ulls. A l'espai, sense atmosfera, el límit està prop de la magnitud 30, on la llum dels fons de l'univers supera la d'una estrella d'aquesta magnitud.
Des d'un punt de la superfície de la terra en un moment concret, sols es por arribar a veure la meitat de la volta celeste, si la comptem tota sencera veiem que hi ha 23 estrelles de primera magnitud, un centenar de la segona o mes brillants, unes tres-centes estrelles arriben a la tercera, a la quarta un miler, a la cinquena unes tres mil i sobre vuit mil cinc-centes estrelles són de la sisena magnitud o més brillants, aquest seria el màxim aproximat d'estrelles visibles a simple vista en condicions òptimes. Amb uns binocles podríem arribar a veure unes 350.000, amb un telescopi d'aficionat de 20 cm estan a l'abast uns 13 milions d'estels.
Hi ha un altre elements apreciable a simple vista, a part de la magnitud, que diferencia les estrelles. Es tracta del color. No totes les estrelles tenen el mateix color, algunes tenen un tint clarament vermellós, altres són més aviat taronjoses o groguenques, en algunes estrelles no s'aprecia cap color aparent i aleshores es diu que són blanques, finalment, algunes presenten un tint blavós.
El color de les estrelles només és evident amb les més brillants, les més febles, per una qüestió de la sensibilitat al color dels nostres ulls que minva a baixes intensitats, ens apareixen blanques. En el cas d'estrelles dobles contemplades amb un telescopi, en ocasions una estrella brillant fa que una companya més feble ens aparegui amb un color fictici -el complementari del color de la brillant- diferent del que apreciaríem si la veiéssim aïllada, és el cas d'algunes estrelles que semblen verdoses o violetes.
Ara sabem que el color és un reflex de la temperatura de la superfície de l'estel, els més freds irradien tons vermells que a mida que augmenta la temperatura passen a ser taronges, grocs, blancs i blaus. Sempre es tracta d'un petit tint afegit al blanc preponderant.
Un fet curiós constatat per astrònoms tan aficionats com professionals, és el fet que algunes dones tenen una sensibilitat al color de les estrelles força superior al de la població en general. Això podria ser degut a que són portadores d'un gen alterat que actua sobre la percepció de colors -el mateix que produeix daltonisme en homes- que en aquestes dones amplia de tres a quatre el nombre de menes de cèl·lules sensibles al color de la retina, els anomenats cons.
Les estrelles, des de l'època babilònica, s'agrupen en constel·lacions. En un principi les constel·lacions eren unes figures formades per les estrelles més brillants d'una determinada regió, i servien per localitzar objectes celestes. Per fer tot el sistema més mnemotècnic, a les constel·lacions se les anomenava amb noms d'animals, de personatges mítics o d'objectes quotidians que més o menys tinguessin una forma similar a la que delimitaven les estrelles. Amb aquest procediment les localitzacions eren de la mena : "una estrella de la cinquena magnitud que es troba a mig camí entre l'espatlla dreta d'Orió i l'ull del Toro". Algunes estrelles més brillants rebien noms individuals, molts dels que ara emprem són d'origen àrab encara que també n'hi ha amb noms grecs, llatins o moderns; però no passa de les dues centenes el nombre d'estrelles amb nom propi habitual.
En els mapes d'estrelles fins el segle XIX, les constel·lacions apareixen dibuixades amb un gravat sovint artístic que la representa. Això no era un caprici ni per motius estètics, ajudava a memoritzar la posició dels objectes al cel respecte a unes figures virtuals que hom podia imaginar. Actualment als mapes d'ús popular les figures han estat substituïdes per unes línies que uneixen les estrelles principals de la constel·lació tot dibuixant un esbós de la figura antiga.
De totes maneres, el concepte actual no correspon al clàssic. Ara, les constel·lacions no són figures formades per estrelles sinó regions del firmament separades per "fronteres". Seria com passar d'un mapa on sols hi apareguessin les ciutats importants i uns dibuixos en representació dels estats, a un mapa polític convencional amb ciutats i fronteres. Amb aquest darrer mapa sempre és possible atribuir un determinat punt a un estat concret; de la mateixa manera, ara qualsevol punt del cel pertany a una de les vuitanta-vuit constel·lacions definides amb precisió des dels anys vint del segle XX.
Una tercera característica que es pot apreciar a les estrelles, es el seu pampallugueig, quan en mirem una de concreta sembla com si s'encengués i apagués ràpidament en una seqüència irregular. Realment l'estrella no fa res de tot això, és un efecte totalment atmosfèric que té a veure amb els moviments i turbulències de l'aire. El pampallugueig ens permet diferenciar fàcilment una estrella d'un planeta, els planetes tenen un disc aparent molt petit, que si bé no és apreciable a ull nu, si que fa que diferents parts del seu disc estiguin suficientment allunyades per pampalluguejar de manera diferent, i d'aquesta manera es compensen i l'efecte visual és que brilla de manera fixa.
El pampallugueig de les estrelles no és tan sols una qüestió d'intensitat de llum, sinó de posició, amb un telescopi es pot apreciar a grans augments, que l'estrella balla. Això fa que quan se'n pren una fotografia, quedi "moguda" i la imatge de l'estrella sembli una taca difusa en lloc d'un punt. Hi ha un altre efecte anomenat difracció que fa que de totes maneres la imatge de l'estre
lla no sigui puntual, però és un efecte que minva amb el diàmetre del telescopi que fem servir, contràriament a les pampallugues.
Fins fa molt poc no hi havia sistema des de la Terra per prendre imatges de les estrelles sense aquest efecte, però recentment s'ha desenvolupat una tècnica anomenada òptica adaptativa que crea dins el telescopi una distorsió contrària a la que produeix l'atmosfera i permet prendre imatges com si no existís o quasi.
Hi ha una quarta característica de les estrelles apreciable sense instruments que havia passat desapercebuda per tots els observadors anteriors al segle XVII, que hi ha estrelles variables, que canvien de lluor d'una manera més o menys periòdica.
És cert que moltes estrelles variables varien massa poc per poder-se apreciar sense instruments, però n'hi ha d'altres que són fàcilment observables. La primera que es va reconèixer es va anomenar mira -meravellosa en llatí- precisament perquè es pensava que era un fet excepcional, va ser l'any 1596, en un període una mica irregular de l'ordre d'onze mesos vari entre la magnitud 3, quan és fàcilment observable, a la 9, molt per sota del que es pot apreciar sense instrumquarta ents. Pocs anys més tard es va desobrir que una estrela de la segona magnitud anomenada Algol, cada 69 hores baixa la seva llum fins la magnitud durant unes poques hores, això és fàcilment observable però no hi ha cap constància esctita del fet, malgrat que el nom d'Algol, significa dimoni en àrab, o sigui que els astrònoms medievals que la van batejar, segurament alguna cosa especial li havien notat i segurament la van considerar un mal averany.
Les estrelles noves o supernoves, que realment són variables, sí que havien estat conegudes en període clàsic, es tracta d'estrelles -no n'hi ha hagut cap en temps històrics visible a simple vista- que per uns certs motius experimenten una explosió i durant uns dies augmenten milers o milions de vegades la seva lluminositat. Per un observador sense instruments, sembla com si hagués aparegut una estrella nova, que poc a poc es va esvaint en setmanes successives.
I arribem a una cinquena característica de les estrelles apreciable sense instruments: els cúmuls estel·lars. Un cúmul estel·lar és un conjunt d'estrelles, que actualment sabem que van néixer juntes del mateix núvol de gas, que viatgen juntes per l'espai. De cúmuls estel·lars n'hi ha molts, fins i tot bastants de visibles a ull nu, però que es puguin apreciar com a conjunts d'estrelles sols n'hi ha quatre, un dels quals no és pot veure des d'Europa. Els que sí podem veure, coneguts des de l'antiguitat per moltes cultures, són el de les Plèiades, el de les Híades i l'anomenat Pessebre o Rusc. Curiosament tos tres relativament a la mateixa zona del firmament.
De totes maneres hi ha un altre cúmul estel·lar que tot i ser el més proper, brillant i perfectament visible no es va reconèixer com a tal fins al segle XX. S'anomena amb el poc poètic nom de Collinder 285 i ens podem preguntar per què no s'havia reconegut abans. El cas és que els arbres no ens deixen veure el bosc, és tan proper i dispers, que sols es va poder veure la seva condició de grup d'estrelles que viatgen juntes per l'espai, quan es van detectar els moviments paral·lels de les seves cinc estrelles centrals. Resulta que aquestes estrelles són cinc de les set que formen el conegut asterisme del carro a l'Ossa Major, però hi ha moltes altres estrelles que comparteixen amb elles el seu moviment i origen comú, fins i tot algunes que es veuen a l'altre hemisferi d'on es troba aquest cúmul, això vol dir que el Sol i en conseqüència nosaltres, som a l'interior de l'espai físic ocupat per aquest cúmul.
Amb això no s'esgoten les observacions que hom pot fer de de manera casolana sobre les estrelles, resten per exemple les ocultacions, quan una estrella passa per darrera la Lluna o un altra astre, l'estudi de la seva distribució per magnituds i altres temes més complexos que ja requereixen instrumentació tècnica però que sovint estan a l'abast dels afeccionats.