In Memoriam --> J.M.T.-

Ostres... això de les morts joves en accidents de tràfic, és el més trist. Jo també tinc un relat que tracta d'això precisament (Velocitat), i per lo altre, doncs dir-te que els altres relats que he llegit de tu m'han agradat molt. És el primer cop que et llegeixo, però no serà l'últim.

Una abraçada i ànims!

Pfff m'has deixat sense paraules Aïda... comprenc perfectament el teu dolor, la ràbia que no cap dins teu, la teva indignació... perquè jo he passat per lo que estàs vivint tu farà d'aquí poc 8 mesos, també amb una amiga que tenia 16 anys.
Però saps que penso... ?
En la vida hi ha moments en qu et fallen les forçes i no veus com tirar endavant...la vida es un constant dolor i sufrimient pero tb hi ha moments agradables, nosaltres cadascu de nosaltres te la capacitat d fer-se fort, poder controlar aquset dolor i augmentar aquests moments agradables, podem lamentar-nos eternament una perdua, o axecar-nos i mirar al futur, amb un nou dia, començar una nova vida on tindrem records dakesta gent, pero no tornarem a sufrir pensant en ells sino que els recordarem com una experiencia enriquida, t'has de quedar am els bons moments que vas viure am ell!Sigues forta!
Vinga que encara que pensis que no, algun dia proper podras mira enrere i no plorar quan pensis amb ell!sera dificil pero podras, ya vuras!^^ ell n us voldria veure axi... not dmanu q stiguis 100% felis ni tan sols q somriguis xo no t'enfonsis que queda molt per viure!:D
I nah més ninaaa que ta cuidis muuul, una abrçada ben forta! pel que vulguis! Muaaaak!

no existeix, sinó hi hauria motius fundats per matar-la, per condemnar-la a la mort... però ella, no existeix, és l'instant invisible, inexistent que separa el respirar del no respirar, del ser o el no ser...
la mort només existeix en nosaltres, els vius... que morim poc a poc, lentament, dia a dia... o de cop, d'una topada inesperada...
Si la mort et deixa impotent (malgrat que és un fet eternament biològic i lògic)... quan es tracta d'un jove, en plena vida, encara et dol més... és un avort antinatura a la vida que tenim dret a viure fins les darreres conseqüències...
Però la vida no té un temps determinat... és un existir condicionat a milions de circumstàncies...
ànims!!! el dolor de la mort... amb el temps, es supleix per un dolç record de la persona estimada que se n'ha anat abans d'hora...
un petó i una abraçada!!!

i gracies per haver-me recomenat llegir paraules tan tendres, pero tambe tan tristes.

Que dir-te, noia? Literariament no te'l comento perque assoleix el seu fi, que es transmetre el que sents en aquests moments. En quant al tema... Buf. Tard o d'hora tots passem pel dolor de l'absencia d'una persona estimada, i ens turmenten i ens preguntem un munt de coses amb rabia i impotencia que mai se'ns responen...

La mort, vella imparable i quotidiana, no escull en consequencia sino que es mou per les mateixes lleis que es mou la vida: la casualitat, la causalitat, el caos, l'absurd...
Tu mateixa dius "avui tu, dema jo". Si, ella pot apareixer darrere qualsevol cantonada. Per aixo es millor no guardar-li rencor, acceptar-la i aprofitar cada instant de vida al maxim, vivint-la al 100% tant si dormim com correm com si fem mandres tota una tarda. La consciencia es el combustible vital.

Una abraçada molt forta i anims!

m

Tan de bo existeixin les ànimes... i que ell et pugui estar veient com plores, el buit que ha deixat darrere seu, sense voler-ho.
O potser millor que no s'hagi adonat de res, de tot el vel de llàgrimes i tristor i desesperació que us ha provocat la seva mort.
Tan de bo tot aquest sentiment no sigui llençat en va.
Ara ja no tornarà; li diem adeu, mocador en mà.

petons pixiosa

CaMpS dE tRiStOr 26 de maig del 2005

Hola maca, ja deus saber qui sóc... jeje Bé deixem-nos estar de bromes que aquest relat no es gaire alegre. No se si te l'estimaves com a noi o com amic, però si era com a noi, se com et sents, jo farà quasi un any que el meu nòvio es va matar també en un accident de moto. Aqui a la web li he publicat un rela la de "l'útlim adéu" i es molt dur. A hores d'ara encara intento no recordar aquell dia... Però bé només dir-te que m'encanta el teu relat, es molt trist però a la vegada tant tendre....

Petons bunica.... i Anima't!!

Mira kin 10 tan maco te posat!!!!!!!! T'agrada?xD! Tornant al relat: Ja saps el que en penso de COMPARTIR LES COSES AMB ELS DEMÉS i crec que ho has fet perfectament, com tot el que fas i saps que m'encanta. Si has de plorar, plora, si has de riure, riu, i si has d'escriure segueix fent-lo...! MUAKS I ABRAÇADES!!!!!!

i molta impotència amaren de llàgrimes i crits el teu cor.
Cerques respostes i en aquests moments no n'hi han. Potser ningú en sabem trobar davant d'aquesta situació, aquesta sensació de que tot es pot acabar en qüestió de segons ens fa veure la vulnerabilitat de la vida.
Jo intento creure que aquells a qui hem estimat no moren mai del tot, si sabem viva en nosaltres la seva essència...
I hem de saber viure abraçant els petits detalls, aquells que més ens omplin.

Ànims i molt petons!

Primer de tot, donar-te ànims.

Tu ho dius: cerques un perquè. I, com diu la llibre, potser no n'hi ha. Per sort, crec.

El millor homenatge que li pots fer és viure intensament, com ell voldira, recordant-lo en els seus millors somriures. I viure sense rancúnies, sense injustícies amb aquell o allò que tria qui l'ha d'acomanyar en un moment donat.

Aïda... molts petons.

Marc Freixa (Joan Petit)

No ho entendrem mai. La vida és molt rara. De vegades injusta. Néixer, Viure, Morir. Per què ens preocupem tant per tot, si no sabem quan marxarem? Ni fins quan tindrem al nostre costat als que més estimem? Tot és incert i ho hem d'acceptar. Ho sento molt, Aïda. Un petó.
"Somiar com si visquéssim sempre.
Viure com si ens moríssim avui mateix"

Ens dius:

Tots naixem i morim; ningú s'hi queda en aquest món. Potser és que les nostres ànimes saben més que nosaltres d'aquest món, i saben quant temps hi podràn aguantar: tota una vida. I saben que s'obriràn ferides… La mort ens agafa de la mà i se'ns emporta. A on?

Et planteges un per què, i potser de vegades no hi ha motius raonables, per explicar les coses. No hi ha motius que, humanament, poguem comprendre.

Potser sigui cert, tal com insinues, que més enllà de la saviesa de què tant ens enorgullim les persones, qui realment decideix sigui aquella part que tu anomenes ànima, en aquest text, i que pot rebre tants i tants noms. Potser la saviesa resideix en aquesta parcel·la del nostre ésser.

Ànims!

LLIBRE

quan sento que hagis passat per la pèrdua d'un amic o d'un company per causa d'un accident de moto. És una desgràcia, però la vida és així. Recorda'l sempre, perquè això és l'eternitat i, amb el temps, quan te sobreposis al dolor, et quedarà el grat record d'aquesta persona que vares conèixer i apreciar.

Tingues ànims, Aïda, la vida ens ho dóna tot: el que és bo i el dolent, però l'hem de viure i això és gaudir i patir, perquè hi ha moments per a tot, per això la màxima d'"aprofita el moment", el CARPE DIEM d'Horaci que algú t'ha esmentat ,és certa perquè t'ajuda a mirar el món, l'existència amb els ulls de la serenor.

Molts petons.
De tot cor.

El teu relat ens fa partíceps del teu dolor, de la teva pèrdua. Crea l'atmosfera adequada perquè la gent, sempre atrafegada, s'aturi per un moment, dirigeixi la mirada a la finestra i es pari a pensar, com quan era petit, cap a on deu anar l'ocell que vola de branca en branca.

Tranquil·litat, calma; tristesa. Molt més que això. Dins del dolor del relat també hi ha serenitat i pau, saviesa. Paraules que ressonen dins l'ànima, una ànima que calla i no respon quan la ment, de sobte, se li acudeix demanar quant dura una vida:"Fins quan?"

Demà fan una pel·lícula per la televisió que intenta respondre la pregunta amb una afirmació contundent: "Carpe Diem".

No importa el quan ni el com, importa el què: el què hagim fet amb la nostra vida fins que el moment arribi.

EmmaThessaM

només puc dir-te que sento moltíssim la mort d'aquest amic teu... de 16 anys només, tot i no conèixer-lo.... deixa'm pensar una mica, i segurament podré dir-te més coses...

Una abraçada immensa!

T'acabo de penjar un missatge de resposta al fòrum. Una contesta a la teva sol·licitud perquè et comentéssim aquest relat. I tot i que t'he escrit que demà me'l miraria... no he pogut evitar passar un moment, ni que fos un breu instant, per la teva pàgina, i llegir-me'l.

Perquè el que per a mi potser tot just són cinc minuts escassos de dedicació, el temps just de llegir el relat i escriure't quatre ratlles, potser per a tu significa molt més. Saber-te envoltada. Sentir-te acompanyada. Encara que sigui d'una persona com jo, a qui no coneixes de res, amb qui mai no has parlat. De fet, sovint ens trobem més còmodes parlant amb desconeguts que no pas amb aquells que sempre són al nostre costat.

Pel que fa al relat, la veritat és que a aquestes hores de la matinada (ara és la 1.30) no em veig en una disposició gaire òptima per comentar-te'l amb una mica de sentit, de rigor. De cara i ulls.

Però sí et puc dir que hi tornaré. Que me'l llegiré de nou amb més calma, i que t'enviaré un altre cop quatre línies mal escrites en forma de comentari.

In Memoriam --> J.M.T.-, curiosament, però, no destil·la simplement i només tristor. Hi ha molt més darrera les teves paraules. Reflexions. Aquelles reflexions que apareixen en el nostre enteniment quan el dolor ens aclapara. I són aquestes reflexions les que fan avançar el relat, ara ja des d'un punt de vista més literari.

Però m'aturo aquí.

Perquè no estic dient gaire res.

Només et volia expressar el meu suport, des de la llunyania, tot just en forma de paraules. Una lleu mostra d'ànim, perquè t'encomanis d'ella.

Una abraçada, Aïda!

LLIBRE

de llegir aquest relat tristíssim.

No sé, avui ja en porto dos d'aquest estil, el teu i el de la orchid... el que va presentar per al concurs de nadal d'RC.

Estic amb el cor molt fet malbé, molt trencat... i no conec aquest amic del que parles, però conec les sensacions que transmet tot això...

però tampoc tinc masses ganes d'entrar en detalls personals,
així que la única cosa que puc fer per tu és donar-te ànims Aïda!!

Si, ja sé que és una putada amb majúscules, però aquest món tan trencat en el que vivim, tot això no ho sap apreciar, i hem de continuar el camí que altres han començat... hi has pensat en això?

en continuar el camí de l'amic que t'ha deixat?

No ho sé, però per si de cas pensa-hi... tu ja has fet un escrit immens per recordar-lo, i això està molt però que molt bé...

però per si de cas, pensa en continuar el camí que ell va començar a obrir, i fés el possible per mantenir viu el seu esperit.

I sobretot, escriu...

escriu tot allò que et passi pel cap, no et deixis cap detall que coneixis d'ell,
guarda'l amb tu a dins del cor.

I encara et vull regalar una última frase Aïda :

UN AMIC ÉS PER SEMPRE... ETERN.

UN PETÓ...

I UNA FORTA ABRAÇADA COMPANYA!!

És bo deixar anar els sentiments darrere les passes dels que se'n van. Em sembla que tots compartim aquest dolor per un amic o amiga. Sempre ens queda recordar-ne els bons moments, enriquir-se amb el que ens van aportar.

una abraçada