Sento dins meu...

Sento dins meu un cor que batega, ànima que no plora encara. Cos nu que neixerà envoltat d'un mantell de sang, vestit amb llàgrimes noves. Sento, dins meu una veu que em crida, que em necessita. Dins meu, una persona que creix sense viure, que creix sense veure que el seu món tancat s'acaba, que cada dia, cada hora, cada minut i cada segon, queda menys per obrir els ulls i veure que aquest TOT és RES. Dins meu, el fruit d'un amor invisible, d'un amor inservible; amor que s'acabava entre llàgrimes de ràbia continguda en un cor de sang fangosa. Un amor que s'apagà quan tu em vas deixar, i ell s'abraçava al meu úter, ara casa seva. Sento, dins meu, que no em vol deixar anar. Esgarrapa del meu cos qualsevol engruna de vida inservible, perquè vol crèixer. Vol veure'm viure. S'agafa fort al meu interior quan escolta les meves llàgrimes soles. S'agafa fort dins meu, quan sent que vull perdre'm... Viu de la meva vida, aquella que tu vas robar. Parla amb les meves paraules, aquelles que no em vas deixar dir, perquè les llàgrimes ofegaven. I es beu la meva sang. Em xiuxiueja a cau d'orella "mare, t'estimo", quan encara no pot parlar; aixó és molt més del que tu em podies donar... ell em deurà la vida, si no li treuen abans.
Cada minut, cada segon... i ara surt entre crits i gemecs, llàgrimes i silencis, plors i rialles, del meu interior salvatge, perquè vol viure d'ell mateix i parlar-me del seu passat fosc, dins de l'úter de l'amor invisible. I sento entre els meus braços que parla de tu, perquè la seva mirada son els teus ulls. Ja no existeixes...
Gràcies per ser aquell RES que m'ho ha donat TOT.

17/07/2005