He quedat sol

Primer, gràcies pel comentari, sempre és agradable de llegir opinions (bones o dolentes), tot i que no em deixo influir per elles.
Segon, el teu poema: té traces bones, traces de M.T. i traces suprimibles (és una opinió).
Per exemple, em sobren alguns adjectius (importants, sí, però sobrers), i alguns altres, sonen a antics (i és una llàstima, tant bonics com són). A mi M.T. no em sona a antic, tot i que potser és culpa de haver-lo mamat força temps (durant un temps sols tenia dos llibres de poemes, de M.T. i de S.P.).
Imagino que l'ús d'aquestes paraules (estança, rònec, frisança, etc) és intencionat. Com he dit, evoquen una sensació d'homenatge, per això de sonar antic, a M.T... Si és així, d'acord.
Un punt poc important però que m'ha sobtat, és l'ús "esporàdic" de la rima: estança/frisança, tebior/no. Jo crec que o bé es rima (tota l'estona), o bé no es fa. Si no el poema queda coix...
Coses interessants: encara que soni repetitiu, les paraules. No les anteriors (o també), sinó les altres: bressol, fètides, latent, feréstec, tebior... M'agrada que la gent usi les paraules, i no sempre i exclusivament les típiques. Els poemes estan fets de paraules, i si només es posen unes 10 paraules sempre, que pretenen dir?
I el millor és el final: el vers final s'acaba de cop, sense acabar-lo (falten síl·labes), i això és el que el fa bo (i el que diu, clar). Es com si l'autor morís abans d'acabar el poema, i l'últim vers només fos un crit final: No me'l prengueu, no.
Per cert, ja estic esmolant els ullals per aquesta nit. Bona. Nit.

Onofre de Dip.

La Soledat ( així, amb majúscula! ) és l'ama i senyora d'aquest poema des del primer vers, per compartir protagonisme més tard amb l'Enyor ( "On són els dies de la frisança? On és el gaudi d'hores d'amor?" ).

Entre tots dos, la Tristesa, el Silenci, l'Oblit i el Cansament s'erigeixen en personatges que poblen el paisatge interior que es perfila mot a mot.

Per últim, la Mort com a destí i la intenció de mantenir la Voluntat a pesar d'ella, o més enllà d'aquesta darrera frontera, tanquen el trajecte mínim que conclou amb l'estrofa final.

Tots aquests sentiments, potents, vessen des de les línies breus i omplen l'esperit d'un color dens, d'un to íntim, d'una tendresa continguda, que he trobat encisadors.
Molt bé, poetessa!

T'envio una abraçada gens trista, ans al contrari,
Unaquimera

He assaborit la teva tendresa. Gràcies, Núria.

Has aconseguit un poema amb un gran lirisme i amb la sensibilitat que et caracteritza. En aquest any en el que ens saciarem de la poesia de Marius Torres, trobar persones que s'inspirin en els seus poemes, és un descobriment. I tu, amb tota la teva mestria, fas la teva versió de les paraules del poeta, tu, que ets també poetessa i no tens res que envejar-li. Tu agafes el fil de les paraules i les vas col·locant en un ganxet per a fer-ni un tapet de poesia tendra i dolça com ets tu.

Molts petons

Aurora

Fa pena l'home que es queda sol amb l'unic que té: el seu poema, però és bonic que un poema acompanyi tant.

Sempre, inamovible, diguem el que diguem, pensem el que pensem, abans que arribi el moment definitiu, en l'últim instant (i aquí parlo per experiència professional, repetida, de moltes nits i molts dies vetllant la vida i vetllant la mort ... ) TOTS i TOTES ens aferrem a un últim record, a un últim instant, a un últim vers...

Els quatre últims versos (un bellíssim epitafi!!!!) són excel lents, d'una senzillesa i una rotunditat aclaparant:

"Premo al meu pit el teu poema,
trèmuls mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu, no. "

Enhorabona, Núria!

Una forta abraçada.


PS: t'estic preparant una sorpreseta en relació al poema "paraules" que vas gravar amb la teva veu i regalar a tots els calçotrobaires. Ai! Que serà? Què serà? Paciència ... L'oli triga en assecar............. Potser, per Sant Jordi.... o potser, abans...

A vegades la sensació de solitud és una oportunitat per una nova trobada en llibertat.
M'agrada Núria aquesta frase del teu relat:
"Guardo silencis en cada vers,"
Té, per mi, molta força. Gràcies.

Un relat tendre i dolç, Núria; un reflex de la teva personalitat.

És curiós com ens neix la inspiració a partir d'una imatge; escrivim versos que teníem adormits, però que desitjaven despertar per poder sorgir a l'exterior.

M'han agradat, especialment, els dos versos finals; contenen dolça musicalitat i alhora forta potència. Enhorabona!

Una abraçada, companya de reptes!

Pilar