Escrit als ulls

Tothom té pressa en aquesta ciutat. Una metròpoli gegantina i voraç on tot allò imaginable i cognoscible existeix sota l'atmosfera pol·luïda de l'anonimat.

En aquesta urbs els exabruptes i l'escarni més abjectes es claven amb total impunitat en els ulls més fugaços i efímers. Són veritables universos abatuts, que es converteixen en la presa fàcil per a l'arrogant i altiva ceguesa d'homes i dones que s'allunyen i acceleren miserablement el ritme, després d'atènyer -d'aquells silencis esquius- les darreres forces per renegar de la seva dissortada condició.
Immutables i indolents, els manlleven -fins i tot les paraules- amb un simple esguard de desdeny.
Aquest és el furt que nia en llurs retines i que els contamina exclusivament a ells.

Probablement, per aquest motiu, trobar una explicació amable i raonada a aquest capteniment tan estès, sigui aparentment una tasca àrdua, dura i difícil. Tanmateix, no pas insuperable per aquells que no creuen en els planys i els laments infructuosos. Certament, són tan insondables les seves intencions com injustificables i impossibles d'argumentar.

Aquestes vestimentes pulcres i gèlides no els aixopluguen; més aviat els eximeixen encobrint allò més abominable que es cou dintre les vísceres de la insensibilitat. N'han fet llur baluard i abric per transitar per aquesta ciutat. N'han fet llur insígnia, però van errats. El menyspreu corseca, i els silencis esquius fan de la creativitat emblema per seguir bategant, en aquesta ciutat, que té pressa i on ningú vol arribar tard.

L'Ester afronta aquests esguards temibles sense cap recança.
Mai han estat ofensa ni injúria; són la melodia que l'acompanya cada dia.
No hi dóna la més remota importància i s'acull a aquest anonimat urbà dels qui, poc a poc, dissortadament s'esllangueixen.
Ella no es recrea en eufemismes dubtosos, sadollats d'ambigüitat per respirar lluny de qualsevol sospita. L'Ester sap que cal un somriure sincer als llavis, però aquests no són els que esbossen els homes i dones d'aparença respectable quan arriben a l'oficina i desclouen les seves maletes negres. En realitat, traginen temences i alguna andròmina de modernitat edulcorada.

La feina és molt desagraïda, però era l'únic que diuen que podien oferir-li; per això resta en silenci i segueix escombrant places i voreres.

En aquestes situacions -diu l'Ester- els que remuguen es queden al carrer.
Ho diu amb la dolçor que li és habitud i sense ironia.
Una multitud és víctima de l'arrogància, la qual -fins i tot- els recrimina no anar més de pressa en extingir-se definitivament. No obstant, ella no té llicència per participar en debats transcendents, i coneix molt bé la fragilitat dels marges. Sovint els repensa i els reconquereix, ans mai es deixa vèncer per l'altivesa.

Per tant, ella persisteix i no desa cap mot abjecte. Fugaçment i generosa, els regala tots, a tothom que s'obre pas enmig del brogit quotidià; tant de bo, així, algú buidi conscientment la maleta fosca de perjudicis i de tot allò que creu ha heretat gràcies al seu esforç incomparable. Lloa aquells que realment són humils amb el que tenen.
Tant se val, si és molt o poc -això depèn de la visió de cadascú. Només demana que l'orgull els permeti respondre algun dia, les preguntes que ella els planteja.

No obstant, en aquests moments, no s'hi posa pedres al fetge, en aquesta ciutat tothom s'afanya a enllestir el que li han encarregat. L'Ester també, atès que en forma part, i demà comença un altre curs per reciclar-se.
Aquesta vegada el professor li sembla més comprensiu -és un primera impressió-, però igualment compassiu i poc perspicaç. No pas poruc, perquè cerca solucions.
Així i tot, ella parlarà amb prudència i sense el cor compungit només d'allò que sigui oportú, per tal que les pràctiques finals del curs les pugui fer escombrant -de nou- el caminar presumptuós dels qui acceleren la cadència i en ells s'hi hauria de corcar el menyspreu.

Aquest és el seu rol; el seu ingrat paper.
Ajudar a omplir les maletes fosques i privilegiades. No pas de rancúnies inútils i funestes, sinó d'una manera genuïna interpretar allò que a totes i tots ens envolta.

Tant per a l'Ester, com per aquests personatges que s'emmirallen uns segons en els seus ulls turquesa; en realitat, la temença més profunda és que tot es deturi, i descobrir que no calia que anessin amb tantes presses per fugir de la intempèrie emocional i material. Una por, a la fugacitat i a la solitud, que l'Ester duu escrita als ulls, però que destil·la i deixa orfe de qualsevol metzinosa acritud.

Toca a qui toca, li comentava una amiga del curs.

L'Ester se l'ha mirada immergida en el silenci i li ha preguntat què volia dir exactament amb aquella frase; que li expliqués quin significat tenia. Ella l'escoltaria tota l'estona que fes falta. Necessitava respostes.
Així ho ha fet. Només ha hagut de reconèixer què hi fluïa rere aquell univers suposadament derruït i anar ajudant a fer tangibles els sentiments expressats amb paraules ben senzilles.

T'entenc, li ha respost l'Ester en un to concís i afable. T'ensenyaré que resignar-se contribueix a empobrir-se i dóna credibilitat als que contaminen l'atmosfera amb altivesa.
Oblida'ls; que en aquesta metròpoli gegantina tot allò cognoscible i imaginable, per a nosaltres, també es farà realitat.