És quan llegeixo que hi veig clar - Lectura 13

Un relat de: castelldefels

Vaig fer un altre bot, ara allunyant-me tant com podia. Però el mateix ensurt contenia un dubte. Els monstres eren màquines de matar. I jo havia abatut un pes delicat, una fragilitat. Els cubells encara rodolaven per terra, picant l'un contra l'altre amb soroll de quincalla. Vaig observar el monstre amb prudència i a distància, com un d'aquests gats a qui la curiositat impedeix fugir.
No es movia del lloc on havia caigut. Feia uns llastimosos sorolls d'ocellet ferit. Una fortor de peix m'entrava pels narius. Em vaig arrossegar, i per observar-lo millor li vaig apartar els braços de la cara, un gest amb el qual buscava protegir-se. Era un dels monstres, d'allò no n'hi havia cap dubte. Però els trets facials es dulcificaven prodigiosament.
Cara arrodonida i crani sense cabells. Les celles eren línies d'un estil elaborat, com producte de la cal·ligrafia dels sumeris. Ulls de color blau, Déu meu, quins ulls, quin blau. Un blau de cel africà, no, més clar, més pur, més intens, més brillant. Nas fi, agut, discret, amb l'os central més baix que les aletes. Les orelles, de mida ínfima comparades amb les nostres, tenien forma de cua de peix; cadascuna es dividia en quatre petites vèrtebres. Pòmuls gens prominents. El coll molt llarg, i tot el cos cobert per una pell d'un gris blanquinós amb matisos verds. Vaig tocar-lo amb la punta dels dits, encara malfiant-me. Tenia la fredor d'un cadàver i el tacte d'una serp. Li vaig agafar una mà. No era com la dels altres monstres. La membrana, més curta, gairebé no arribava a la primera articulació. Va fer un crit de pànic. Allò va ser el detonant perquè l'apallissés sense pietat, que no se me'n demanin els motius. Cridava i gemegava. Duia un simple jersei, tan donat que li servia de faldilla. Vaig agafar-li el turmell esquerre. Vaig alçar el cos amunt, com si fos un nadó, per observar-lo millor. Era una femella, sí. El sexe no estava cobert per pèl púbic de cap mena. Movia les potes amb desesperació. Vaig agafar el Remington i vaig pegar-li amb la culata, fins que un cop especialment cruel, a l'engonal, va fer que es cargolés com un cuc.




A quina obra pertany aquest fragment?

·La pell freda d'Albert Sánchez Pinyol
·Kafka a la platja de Haruki Murakami
·Seda d'Alessandro Baricco



Comentaris

  • AUTORIA[Ofensiu]
    ALBAA | 11-04-2009

    És un fragment del malson de La pell freda d'Albert Sánchez Pinyol

  • La Pell Freda[Ofensiu]
    Nines | 31-03-2009 | Valoració: 8

    És la Pell Freda, del Sánchez Pinyol. L'hem treballat a classe de català.

  • la pell freda[Ofensiu]
    mary07 | 27-03-2009

    La pell freda es d´albert sanchez pinyol
    això el diu l´autor:
    És un malson per al protagonista i també ho podrà ser per a tu, que t'endinsaràs en un món fantàstic ple de sorpreses per descobrir uns personatges amb uns caràcters que són antics com la vida mateixa

  • A FLOR DE PELL[Ofensiu]
    SATIE | 16-03-2009 | Valoració: 8

    L'Albert Sáncez P. em sorprén molt agradablement amb LA PELL FREDA. Retrata en ella un cúmul de sentiments que van des de la solitud fins a la bogeria. Com ell diu: LA POR ÉS EL QUE MOU AL MÓN

  • La pell freda[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 12-03-2009

    Albert ens mstra a través de la granotota, aquesta imatge tan clara de la violència engendrada per la diferència, una metafora de les nostres guerres actuals d'una societat podrida, que té por de l'altre i només pensa amb acabar amb ells tant sols perquè son diferents.

  • La pell freda [Ofensiu]
    ANEROL | 06-03-2009

    d'Albert Sánchez Pinyol

  • Crec que és de:[Ofensiu]
    Josoc | 06-03-2009

    La pell freda

  • La pell freda de...[Ofensiu]
    Romy Ros | 06-03-2009

    Alfred Sanchez Piñol.

  • Quan la por irracional genera crueltat envers l'altre, o la diversitat com a font de conflictes.[Ofensiu]
    - | 05-03-2009

    El temor a lo desconegut i els prejudicis, representen un gran impediment a l'hora d'escoltar amb atenció la veu del cor, allunyant-nos de la compassió. Ens fan jutjar de manera precipitada, i ens predisposen a veure com una amenaça o un monstre a tot aquell que considerem fora dels difusos límits de la normalitat o, simplement, a qui ens resulta massa diferent a nosaltres mateixos.

  • La pell freda [Ofensiu]
    - | 05-03-2009

    d'Albert Sánchez Pinyol.