És quan llegeixo que hi veig clar - Lectura 18

Un relat de: castelldefels

Hervé Joncour va ser hoste d'Hara Kei durant quatre dies. Era com viure a la cort d'un rei. El poble sencer existia per aquell home i no hi havia gairebé ni un gest, en aquells turons, que no s'acomplís per defensar-lo i per complaure'l. La vida formiguejava en veu baixa, es movia amb una lentitud astuta, com un animal encalçat dins del cau. El món semblava a segles de distància.
Hervé Joncour tenia una casa per a ell, i cinc criats que el seguien a tot arreu. Menjava sol, a l'ombra d'un arbre acolorit de flors que no havia vist mai. Dos cops al dia li servien, amb una certa solemnitat, el te. Al vespre, l'acompanyaven a la sala més gran de la casa, que tenia el terra de pedra, on consumava la cerimònia del bany. Tres dones, velles, la cara coberta amb una mena de maquillatge blanc, li abocaven l'aigua per sobre el cos i l'eixugaven amb draps de seda, tebis. Tenien les mans eixarreïdes, però lleugeríssimes.
El matí del segon dia, Hervé Joncour va veure arribar al poble un blanc: acompanyat de dos carros plens de grans caixes de fusta. Era anglès. No era allà per comprar; era allà per vendre.
-Armes, monsieur. I vós?
-Jo compro. Cucs de seda.
Vam sopar junts. L'anglès tenia moltes històries per explicar: feia vuit anys que anava amunt i avall d'Europa al Japó. Hervé Joncour el va estar escoltant i només al final li preguntà:
-Vós coneixeu una dona, jove, europea crec, blanca, que viu aquí?
L'anglès va continuar menjant, impassible.
-No existeixen dones blanques al Japó. No hi ha una sola dona blanca, al Japó.
Marxà a l'endemà, carregat d'or.





A quina obra pertany aquest fragment?

·Senyoria de Jaume Cabré
·Seda d'Alessandro Baricco
·Desfent el nus del mocador de Ramon Erra


Comentaris

Valoració mitja: 7