És quan llegeixo que hi veig clar - Lectura 19

Un relat de: castelldefels

Barcelona, aquella incòmoda nit de novembre, la nit de Sant Martí, va quedar tapada per una boira espessa, sòlida. Era el primer dia sense pluja després d'una setmana de ruixats. Les diligències i les expedicions que comptaven arrencar viatge amb l'ajut dèbil del quart minvant es van trobar a les fosques. I quan la boira ja s'havia fet mestressa de la ciutat, des de l'Estudi General fins a l'Hort de Sant Francesc, del Teatre a la Plaça del Blat i més avall, Bòria enllà; des del Palau de la Virreina al carrer de l'Argenteria i a Santa Maria del Mar i al Pla del Palau; quan les poques teieres enceses havien esdevingut completament inútils; quan la mateixa boira feia tremolar de fred els mariners que, dalt del vaixell, feien la seva guàrdia acompanyats només del xop-xop apagat i lent de l'aigua contra el buc; quan la diligència de Madrid ja havia carregat baguls, maletes i il·lusions i l'amo Sants despertava els passatgers i els cavalls piafaven delerosos d'enfilar cap a la Creu Coberta; quan la muntanya de Montjuïc, salvada de la boira, contemplava amb indiferència el llençol de cotó fluix estès als seus peus..., la Vicenta del Pi tocava les tres batacades de la matinada i un gat, a la teulada del palau Fivaller, va tenir una esgarrifança. L'espessor de la boira havia tornat somort, envellutat i misteriós el so de la Vicenta com si anunciés mals averanys. Com si juguessin a l'eco, la Tomasa de la Seu tocava tres batallades, seguida de l'Agustina de Sant Sever i la més suau de Sant Just i Pastor, la Pastoreta. I amb dos exactes minuts de retard, la de Santa Mònica, al costat de la caserna, anunciava el que tots els gats teuladers ja s'havien après. A aquella hora havia retornat la quietud al carrer Ample, dispersats els últims vehicles, els dels tocatardans que no saben trobar l'hora de dir adéu, i la foscor s'havia instal·lat davant la façana del palau del marquès de Dosrius... I quatre cantonades més enllà, a la no tan il·lustre mansió dels Massó, sa senyoria, ulls oberts, immòbil per no despertar donya Marianna, veia passar davant seu, obsessivament, el somriure tibat i distant de donya Gaietana la inaccessible, i la mirada plena de dolor, plena de no comprendre res de l'Elvira, pobrissona meva, que això és un turment.




A quina obra pertany aquest fragment?

·La ciutat invisible d'Emili Rosales
·Senyoria de Jaume Cabré
·Desfent el nus del mocador de Ramon Erra

Comentaris

  • AUTORIA[Ofensiu]
    ALBAA | 11-04-2009 | Valoració: 7

    De Jaume Cabré del llibre Senyoria

  • senyoria[Ofensiu]
    mary07 | 27-03-2009

    Es Senyoria de Jaume Cabre

  • M'agradat[Ofensiu]
    Raimon | 25-03-2009

    Fa temps qu'el vaig lleguir però recordo que em v'agradar

  • Senyoria[Ofensiu]
    Nines | 18-03-2009 | Valoració: 8

    És "Senyoria" de Jaume Cabré

  • Barcelona[Ofensiu]
    SATIE | 17-03-2009

    Senyoria d'En Jaume Cabré. Relexions sobre la justícia humana.

  • Jaume Cabré[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 12-03-2009

    Tinc el llibre ala mà, i és d'aquells llibres que com a mínim en aquesta edició et an estimar tant el contingut com l'objecte.

  • Senyoria, [Ofensiu]
    Romy Ros | 06-03-2009

    de Jaume Cabré

  • Senyoria, de Jaume Cabré[Ofensiu]
    angie | 04-03-2009

    .

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: