Els nostres morts

Un relat de: jacobè

Crec que acomiadem els nostres morts d'una manera poc afortunada. Fingim una tristesa col·lectiva on només hi ha un profund dolor individual dels pocs que van estimar la persona morta. Hauria de ser un adéu íntim dels més propers al finat. Als enterraments sempre hi ha un elevat nombre de persones que no senten la més mínima tristesa, fins i tot, potser alguns arribin a experimentar el plaer de la morbositat. Mentre els que pateixen de veritat, intenten restaurar les esquerdes per salvar-se de l'enderroc i seguir dempeus.

Hauríem de donar comiat al difunt agraint-li l'aire que ens va donar en vida i donant-li gràcies per l'alè que ens ha deixat. El rebuig del traspàs és la negació de la naixença. Sense les neus de l'hivern no floreixen verds a la primavera i el mort no mor mentre algú el recordi.

Abandonem els nostres morts en espais demarcats i llunyans, indrets artificiosament romàntics embolcallats d'un fals silenci malsà. Malgrat parlar amb els seus hostes les nits de lluna i els dies de pluja, no els tornem a visitar mai més o, com a molt, el dia de difunts.

Proposo cementiris integrats a la natura, virtuosos paratges, incitants de sentiments intensos, fantasies secretes i alliberacions poètiques, on cadascú hi pugui trobar l'essència de la vertadera pau. Que convidin a reconciliar-nos amb la dama de la mort que ens ha robat l'ésser volgut i estimar la naturalesa que ara el posseeix. Proposo asserenar tots els cementiris. Que les històries de por no hi tinguin sentit, ni les tombes es puguin obrir. Que els nens juguin a fet i amagar i el millor catau sigui rere la creu on hi reposa l'àvia.

Als llogarets de les terres africanes la tomba dels pares és al pati de les cases. Els infants s'hi asseuen en rotllana i canten cançons, hi fan els deures de l'escola, juguen a jocs de taula. És la gran sala d'estar. És el millor homenatge que poden fer als seus avantpassats: considerar-los part de la llar.

Ara passem de la blancor asèptica dels hospitals a l'obscuritat lapidària de les esglésies, per acabar al forat negre d'un nínxol que verdeja, acompanyats de fotos podrides de veïns desconeguts.

Si els nostres éssers estimats formessin part del tot, i el dia de difunts fos cada dia, ens fusionaríem amb els àngels harmònics de la vida i de la mort.

Comentaris

  • Una reflexió molt encertada[Ofensiu]
    Frèdia | 23-02-2007

    Uf! Quan s'ha perdut a algú molt proper i no acabes de trobar consol, facis el que facis, i només penses en aquella maleïda llosa de granit que actua com a barrera infranquejable, un discurs com el teu sembla tan senzill i raonable... Com m'agradaria, tenir un record físic ben a prop com els nens africans de qui parles que fan els deures asseguts a la falda dels avis amb qui mantenen xerrades silencioses. Jo m'hi apunto. Una bona reflexió, jacobè. Molt encertada. Fins ara no t'havia llegit que recordi, però les teves paraules savies em faran tornar sovint per aquí.
    Una abraçada,
    Fredia

  • Els morts de tots[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-12-2006

    Un relat afortunat, ben escrit, amb bona forma i boníssim contingut. Totalment d'acord amb tu, poques coses es poden afegir a la teva reflexió, que sense cap tipus de dubte, fa pensar a la lectora... cosa que cal agrair a les teves paraules! Que, a més, resulten ben agraides de llegir...

    Ja t'havia comentat abans... El noi antic, si no m'equivoco, però escrivies amb un altre nom, oi? Renovació?

    Tornaré un altre dia a llegir-te, perquè em sembla força atractiu el teu estil, però de moment t'envio una abraçada per celebrar la coincidència d'avui, que m'ha permès redescobrir-te com autor/a,
    Unaquimera

  • Impecable.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-12-2006 | Valoració: 10

    M'impressiona la qualitat d'aquest assaig, i ho dig així de clar i amb plena convicció, sense un pèl d'exageració. Des d'un punt de vista formal, és impecable, ni un error; sòlid, elegant i de prosa bella.
    A nivell de fons comparteixo el sentiment d'absurd que em produeix veure com allarguem la mort, com la enfosquim amb els nostres prejudicis de vius: cintes morades: "Dels teus companys de feina", forats pudents, lloses marmòries que fan basarda, llàgrimes descontrolades.
    De vegades penso que fem el que fem amb la mort, acabarà enfosquim el lloc allà on l'entaforem, per això m'agradaria que em llencessin al mar i se'm cruspissin els peixos. Ser aliment d'una altra espècie, és la forma més noble de lliurar el cos; i de fet, tan si volem com si no és així, perquè se'ns mengen els cucs, i acabem alimentant les herbes dels cementiris. Jo prefereixo ser aliment del mar, i unir-me a un dels elements que més he adorat en vida.
    I abans de morir, i després, cantar, recitar, acompanyar, estimar, i no plorar gaire.

  • actituds[Ofensiu]
    SenyorTu | 08-12-2006

    Un cop vius, la mort és l'única certesa. La litúrgia col·lectiva al voltant d'aquesta circumstància ineludible és diversa segons les cultures i les èpoques. Les actituds personals poden coincidir amb el tarannà col·lectiu contemporani o anar per la seva. La valoració que fas en el primer paràgraf coincideix amb la meva. La resta del relat -molt ben desenvolupat- l'entenc com una proposta personal que respecto i que no em destorbaria però la meva seria més intimista, més indiferent a les formes.
    Llegir-te no m'és indiferent. M'agrada veure com tornes a enviar cosetes a RC després de gairebé sis mesos de silenci amb canvi de renom inclòs. Ben retrobada siguis.

  • felicitats![Ofensiu]
    Nurithy | 08-12-2006 | Valoració: 8

    Una última frase Sublim! M'ha encantat! Sort i continua amb aquest estil ;)

Valoració mitja: 9