El pes de cada nou gest (1de2)

L'home que determina el valor, la utilitat i el destí de la correspondència que rep diàriament, sospesant els sobres després d'una inspecció visual displicent de l'anvers, té la paperera a vessar.

Fa tres quarts d'hora ha buidat el contingut d'una icona - la del seu escriptori virtual - que també insinuava inequívocament la presència de documents que foren redactats amb la mateixa intenció.

Potser, fins i tot, algú ha fet servir aquestes dues vies per provar de fer realitat el somni de guanyar-se un jornal estable i prometedor.


Avui, tanmateix, n'ha separat dos. Ha subratllat amb un llapis fluorescent la titulació i el telèfon i, tot grapat, ho ha desat al calaix.
No s'ha equivocat: les dues persones reunien el perfil que podria resoldre una hipotètica eventualitat.


S'alça de la seva cadira i s'atansa al finestral que li permetria accedir a un petit balcó. No hi surt gairebé mai, però. S'estima més, com ara, examinar la filera de gent que va entrant a l'empresa pel pati del darrere. De tant en tant, de manera inconscient, la seva mà dreta fa pujar de nou les ulleres, gairebé etèries comparades amb les que l'havien identificat durant molts anys. No ho reconeix en públic però és evident que té plena consciència que també ha llançat molts calendaris.


És molt observador. Sembla que pugui preveure fins i tot l'ordre aproximat d'arribada de la majoria dels seus treballadors, com s'agrupen i es revelen els vincles d'amistat en aquests cenacles matinals. Això a ell li és enormement útil. Per damunt de tot, pretén confondre's amb els mateixos empleats i aproximar-s'hi al màxim en l'àmbit de la complicitat per poder prevenir o solucionar qualsevol situació compromesa.
Tothom té ben clar qui és el seu rol. Així i tot, ell entén que la seva implicació i presència permanent en la majoria de feines, ajuda a difuminar lleugerament la frontera entre uns i altres.
Sap perfectament quan desaparèixer d'escena i atorgar als assalariats uns moments per parlar lliurement. Tanmateix, tothom és prudent. Ell ho sap. La seva estratègia, de moment, funciona.

Quan arriba al matí, li agrada trobar la paperera buida. Per bé que, tot el que havia estès sobre la taula cal que estigui exactament al mateix lloc. Si s'ha de fer algun canvi ja se n'encarregarà personalment. En això també és l'amo.


El seu fill també treballa amb nosaltres.
Sóc sincer i puc afirmar que és un bon company de feina. De vegades, quan no hi és cap d'ells dos, comentem que es deu sentir com si fos un d'aquells alumnes que en un institut es troba el seu pare fent de professor. No ho diem gratuïtament perquè és notori que, sovint, se sent incòmode davant d'alguns comentaris que fa el seu pare: el director, el propietari absolut de l'empresa.


Jo vaig entrar - fent mitja jornada - ara fa onze anys. Primer anava amb cotxe amunt i avall. Però després, un cop em van fer fix, vaig reservar el vehicle per usos més indispensables i relacionats amb el lleure de cap de setmana.
Així, cada matí, es pot comprovar com arriben els diaris gratuïts que reparteixen per la Capital. De vegades estan abandonats de qualsevol manera i rebregats. D'altres no n'hi ha cap i, excepcionalment, si tens sort, endur-te algun exemplar en bones condicions per llegir més tard.

Ell ho va tenir fàcil per deduir que jo havia canviat el meu mitjà de transport i, aleshores, vaig dissipar les seves inquietuds apareixent -ocasionalment- amb el meu utilitari blau i amb un diari que ell considerava de més prestigi, sota el braç.




Fa aproximadament set anys, un dia de novembre plujós i ventós, va pujar al vagó una noia amb el paraigües tot desballestat. Portava amb elegància una gorra blau fosc per on s'escapaven tot de blens de cabells que es gronxaven per davant dels seus ulls claríssims. Encara recordo que va deixar aquella andròmina irreparable mig sortint d'una d'aquelles papereres de plàstic prop de la porta que es tancava amb la seva estridència intermitent i recriminadora.
Jo feia una estona que m'aixoplugava sota el cobert de l'andana. Tothom estava dret.
El bancs metàl·lics ballaven sense que ningú s'hi assegués per comprovar com l'aigua nodria la tenacitat del rovell per encrostar la seva autoritat.
El xiulet del comboi oscil·lant per les vies ens reclamava amb més eficiència. Ja podia distingir el llum frontal i els gestos de gratitud interior es revifaven.
Just abans de pujar vaig fixar-me com el vent capgirava el paraigües de la noia que cuita-corrents travessava pel pont d'enllaç i es disposava a baixar les escales encara més ràpidament.
Perdia el tren.
Ja havia vist massa vegades com el maquinista o l'interventor decidien segellar les portes a una persona que es quedava panteixant amb la mà recolzada - momentàniament - en la pell freda del ferrocarril.
En el seient més pròxim hi vaig deixar la cartera perquè fes de contrapès i no es replegués, i, un cop situat més aviat a fora que a dins, tot i que m'agafava a la barra d'alumini vaig allargar el braç, ara mostrant el palmell de la mà envers el primer vagó, ara assenyalant aquella dona que conqueria l'andana.

Realment, puc qualificar-ho d'imprudència; però, el més sorprenent va ser que el tren no es va moure i que ella va tenir fins i tot temps d'introduir-se dins del vagó per la porta que tenia més pròxima. Malgrat tot, vaig respirar alleugerit, i, amb l'abric ben moll em vaig girar per recuperar la cartera.

Al costat n'hi havia una altra. I, en efecte, va haver de ser l'avís sonor que la corrua de vagons continuava el seu trajecte, el que em fes adonar, que ella havia tingut temps d'aparèixer davant meu.

Les portes, es tancaven sense perill.
La Verònica, després va treure's la gorra i va esbullar-se lleugerament els cabells mentre em donava les gràcies amb un somriure generós i esplèndid. Ella va fixar dues vegades l'esguard en aquella mena de marcador digital fins que li vaig preguntar a quina estació baixava.
Ens en quedaven tres. En aquell trajecte, és clar.

Sincerament, mai m'hagués pensat que la Verònica s'incorporaria a l'empresa l'endemà mateix. Encara captiu de la situació vaig comentar-li que no tindria cap problema per trobar el carrer que portava apuntat: jo ja li duria personalment. M'era difícil d'imaginar que, amb aquella estona de viatge, el meu desig perquè algú nou fos contractat arribés a ser tan real. Aquest fet sempre genera recels, però en el seu cas alguna cosa em deia que fóra, ara sí, una veritable temeritat, tancar les portes a aquella noia.

I no em vaig equivocar.

Aquell matí de novembre ella va tenir la primera i definitiva entrevista.
No en va caldre cap altra. La Verònica havia vençut amb una combinació d'audàcia, diligència i perseverança els sistemes selectius tradicionals. Presentar-se gairebé d'imprevist va ser una iniciativa que va sorprendre, aparentment, tothom. Així i tot, el nostre director la va rebre i la va atendre com si l'estigués talment esperant. De fet, ell té aquest costum.
És un gran observador com he explicat, gairebé un estadista amb una força analítica inefable al servei de la seva empresa.

Només havia passat una setmana, que ella va immergir-se en el nostre equip de treball. Potser sí que necessitàvem un impuls, un estímul, per culminar aquell complicat projecte en el qual hi esmerçàvem tantes hores. Anava a bon ritme però ell deuria voler enllestir la feina. Probablement, els meus ulls deurien haver atresorat tots els gestos, les paraules i les inquietuds que la Verònica revelava i compartíem en aquells viatges de bon matí. Si fos així, aquell home també tenia la facultat de poder obrir un cofre de confidències que anàvem teixint poc a poc i sense cap pressa.

A finals de desembre, superant amb escreix les previsions més optimistes, el client va voler conèixer els que havíem conduït a bon port la seva petició. Era una mostra de gratitud que ja no s'estila i que vam agrair de tot cor. Potser sí, que hi havia un deix complimentós, ara bé, la confiança que dipositava en nosaltres era innegable encara que fos rebuda amb la correcció previsible per part del nostre director.
Nosaltres, naturalment, érem a recer seu i no demanàvem ser protagonistes. Tot i que, insisteixo, celebràrem la seva lloable actitud.
En aquest sentit, si algú havia de felicitar algú, ho teníem claríssim: la Verònica tenia un efecte sinèrgic i positiu en tots els àmbits.

En un àmbit en el qual també van ocorre esdeveniments prodigiosos i infreqüents va ser en el de la meva relació amb la Verònica. Amb una celeritat insospitada vam decidir que convenia fer alguna altra mena de viatge que no fos estrictament enllaçat amb el paisatge més immediat.