El peix i el gat

L’espigó del Fòrum s’obria davant meu aquell matí d’hivern, les espurnes de llum jugaven a fet i amagar entre les roques i jo passava entre elles cap a l’horitzó. M’anava acostant al cau d’un peixet de colors que havia vist feia temps i amb qui ens havíem fet amics.
Li havia parlat moltes vegades com de bé viu un gat en una caseta d’una sola planta al Poblenou, al costat de la platja.
-Puc entrar i sortir quan vull, em fan el dinar i tinc una safata sempre plena de sorra neta on amago el pipí i les caques.
És tot molt bonic però em manca llibertat.
-No saps pas la sort que tens, estimat mixeta. -m’explicava el peixet- Jo, pràcticament, no puc sortir del cau; els perills m’envolten per tot arreu, trobo els paranys dels pescadors dia i nit, venen nens a llençar pedres al mar i adults a treure sorra de l’aigua. No creguis que és tan bonic això de viure en llibertat.
-No m'expliquis més desgràcies, peixet! Mira, avui t’he portat el meu amo. És aquell que crida “vigila mixeta, vigila!” Està molt preocupat per mi, perquè la dona ha tingut una criatura, i diu que els pèls de gat no beneficien res la higiene ambiental, que té por que em mengi el seu bebè i que no vol a casa una bèstia ferotge.
He portat l’amo perquè et conegui i s’adoni que si tinc un amic tan tendre com tu, vegi que també puc ser curós amb un nadó. I que li expliqui a la seva dona que serà bo que el nen tingui una mascota.

Ha passat molt temps i des d’aquell dia no he tornat a veure el meu amic el peixet. Ara viu en un pis del Poble Sec, al costat de les Drassanes, fent pessigolles de colors a un infant que el mira amb ulls esbatanats, a través del vidre de la peixera que hi ha sobre la nevera.
Jo visc a l’espigó i ara sí que sóc un gat salvatge! Els meus pèls estan impregnats de mar, de cel i d’aromes de peix a la planxa. I comparteixo la meva soledat amb altres gats en llibertat.
És clar que mig món se’n riu del altra meitat.