FRAGILITAT

Raquel, quan la persiana verda de la casa pairal ha caigut de cop, la pilota del teu fill gran ha rodolat amb una ganyota de dolor. No t’has adonat que aquesta guillotina és un preludi de mort, de tomba implacable que nega el paradís al voltor. Indolent als escarafalls del sol entre les escletxes, reculls de terra un peluix, que sembla demanar auxili de tan fort com l’estrenys pel coll. L’esgarip del teu nadó que mira amb recança, et fa deixondir i ajups la persiana. Guaites la bogada que al gibrell resta callada esperant que l’estenguis, perquè sap que és allò que més t’agrada. De fil en fil et trasllades, et gronxes pel paradís dels déus que juguen a cartes tots els dies de la setmana, on tu mateixa et deseixiràs quan el cabell et faci de capa blanca.
Fàtima, tu ets la mora que renta roba nit i dia en aquest clot, un tètric soterrani on el safareig és un forat fosc. La pica d’esbandir que és blanca et permet certa claror, però les teves mans gebrades no perceben l’escalfor. Una trapa mig podrida dissimula un pou cec que evites passant d’esquitllentes per evitar caure més vaig que el soler de casa. Això és el teu cau, el llot que no et permet arrelar-te a la vida quotidiana, a la vida d’aquest món. Mires la filla petita i li treus els mocs que regalimen, mires la filleta gran i saps que mai aixecarà dos pams de terra.
Només per la finestrella del forat que hi ha a dalt de tot, sents un tou de rialles pures que acaben barrejant-se amb esquitxos d’aigua, d’un rec ple d’algues i de verdor. Al costat d’una tanca que un infant salta amb tombarelles alades. Al estenedor el vent fa espetegar la roba blanca i el sol la calma amb amor.
Baldament, un dia la Raquel i tu, us trobareu en una platja salvatge on les sirenes de gola profunda canten les estridències del aigua, i els àngels pentinen les onades. No, no, això no és un miratge, no és la llum en el buit, no és el buit de les paraules. És un cara a cara, és un paradís i un infern, emmirallant-se.