Les flors del mal

Un relat de: Olga Cervantes

Les Flors del mal cobreixen aquest paratge, mocadors de paper i tovalloletes arrugades. La gent les llença pels corriols quan visita llogarrets de muntanya, amb l’excusa que són matèria orgànica. Aquí, a Ribes de Freser, ens trobem els dilluns tot aquest escampall de les flors de Baudelaire, com si el poeta volgués adossar al camí el seu infernal jardí. Quan vaig visitar Menorca, em va passar una cosa similar. El reguitzell de tovalloletes blanques es va imposar de cala en cala, Sense consciència, ni miraments. La gent abandona les deixalles, com si fossin escates de cuirasses, com si la Casa de misericòrdia d’en Margarit restés tapiada. A Vilanova i la Geltrú, aquests tovallons que semblen tan eteris, queden encastats a les roques dels espigons, com si fossin les estovalles d’un berenar macabre. Auxili! Si us plau, Ruyra, tira’m una corda amb una Pinya de rosa, que m’acosti a la riba del bé. No ho va aconseguir Machado, que ara calla en les seves profunditats d’Espanya. Tampoc Miguel Hernández, que encara remou la terra petonejant calaveres i cebes tendres. I encara menys Lorca, morint-se cada dia entre els gitanos de Granada i els negres del Bronx. Però jo no sóc poetessa, només sóc la poesia. En Verdaguer ve a donar-me consol, insuflant-me l’ànima de vida. Oh Canigó, tu si que saps viure la vida! L’altre dia vaig escoltar l’entrevista que li feien al meu poeta preferit. Em va cridar l’atenció una paraula, concreció. I semblava el meu cognom, “oui, c’est moi”.

Comentaris

  • Mocadors de paper i tovalloletes...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 22-04-2019 | Valoració: 10

    Mocadors de paper i tovalloletes. Fa molts anys, estàvem a la Colònia Güell i, Déu n’hi do de les deixalles que hi havien per terra, quan vingué un senyor amb un sac recollint-les. Es va parar a parlar amb nosaltres, era un senyor bastant gran i molt, molt amable. Quan li comentàrem que poc que costaria deixar l’espai en bones condicions ens contestà: “Sí, però llavors jo no tindria feina...”
    M’ho has fet recordar, Olga, m’ho has fet recordar!
    —Joan—

  • Crec que és una bona poesia.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 21-04-2019 | Valoració: 9

    M'agrada molt aquesta poesia.

    Crec que és una crítica primer contra la brutícia i la immundícia. I després una crítica sobre el destí després de la mort. No sé, això és el que crec entendre.

    L'estil és bonic i fa relaxar-se. No és didàctic ni li cal. Aquí fem relats, no tractats ;-)

    En fi, ens veurem Olga.

    Salut!!

  • La poesia del mal i del bé [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-04-2019 | Valoració: 10

    Tant de bo la muntanya restes sempre neta ! La poesia parla del que parla, a vegades del bé i a vegades del mal. Es poden fer meravelles parlant del mal, com les poesies de Baudelaire. Però la teva preciosa prosa poètica em fa pensar que la balança es decanta pel bé. Petonets. A l’eix

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Olga Cervantes

Olga Cervantes

36 Relats

220 Comentaris

21137 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Nascuda a Barcelona fa uns anys, he viscut gairebé sempre a l'Hospitalet de Llobregat, però la meva etapa literària va començar al Poblenou. Es veu que el mar m'inspira. Potser, algun dia faré arribar el mar fins la muntanya.