Dolça violinista

Un relat de: Olga Cervantes
Dolça violinista afluixa una mica el to, que despertes a la mare amb la teva imponent cançó. Es desvetlla i es queda perplexa, sense trobar la mà del seu amor. De la poltrona estant, es mira el televisor pensant que somia violins que li acotxen el cor. Realment, hi ha una violinista en la pantalla; té una actitud adusta, però la cara bonica, l’expressió concentrada i la mirada relaxada. Tot d’una, les seves faccions es desdibuixen pel reflex de la cara de la mare, que tan a prop està de la pantalla. Un àngel sol•lícit em convida a escoltar la melodia, barreja de present i passat, que em confonen, però la música m’atrau com la claror a les papallones. La mare quan era petita era una somiatruites, volia una casa bonica amb un cinema dintre. Llavors, no sabia que d’això se’n diria televisió. Un somni convertit en privilegi, una misèria en cendra i un futur que no valdrà la pena. Una llàgrima tentineja, el pare mort tan jove, els germans tan petits i la guerra tan falta de misericòrdia... la carretera de Gavà no té rodes, ni el Carrilet vies per a corre. Moren les mercaderies requisades, cols, avellanes i espardenyes de cànem. Un home carregat com una bèstia, una nena amb mig sac d’alguna cosa a l’esquena, les cames petites encetades, sense poder aguantar la frisança i, l’home que confia en la filla i, ella que no vol decebre al pare. Cal disminuir la marxa, l’ansietat es fa palesa, la cuneta regalima pell, les passes es fan fetge. La mara fa un moviment ondulatori amb la mà, puja i es fa silenci quan arriba al cap, col•lapsant l’esglai del passat. Tot d’una, em construeix un somriure i la violinista, que tan aviat s’allunya com s’apropa de puntetes, em mussita a cau d’orella que encara té por a la mort, que la mare té el que vol, que la música l’acompanya i que jo,ara mateix, li explicaré un conte que la deixarà bocabadada... Hi havia una vegada un violí tan bo que es deia Amati Stradivari, i que és el protagonista d’aquesta història d’amor.





Comentaris

  • Notes musicals[Ofensiu]
    Nil | 02-04-2019 | Valoració: 10

    Aquestes mares i àvies que mig endormiscades reposen a les butaques en llurs moments de repòs o de permanent descans..., Quantes històries atresoren?. històries personal que no transcendeixen més enllà de la intimitat familiar i encara.... La musicalitat d'aquest violí com a entrant protagonista, amolla sonoritats de records d'altres temps, temps difícils!, però ja superats Salut, Nil.

  • Notes de la crònica[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-02-2019 | Valoració: 10

    No hi ha més sensibilitat que les cordes d'un violí bategant. Max Bruch, Johannes Brahms o Felix Mendelssohn en són grandíssims exemples. I la visió en blanc i negre de la crònica trista d'aquest país nostre, es vesteix de pell de gallina de vellut davant fets com els que descrius. Felicitats pel to literari. Una forta abraçada i un petó molt sentit per la mare que volia un cinema a casa.

    Aleix

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Montseblanc | 23-02-2019

    Preciós relat. Delicat i punyent a la vegada, ple de bellesa i desesperació a l’hora. Hi ha una frase que quan l’he llegida el cervell ja se m’hi ha quedat enganxat:
    “Cal disminuir la marxa, l’ansietat es fa palesa, la cuneta regalima pell, les passes es fan fetge.”
    Em sembla magistral, diu tantes coses, i toca tan endins...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Olga Cervantes

Olga Cervantes

36 Relats

220 Comentaris

20697 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Nascuda a Barcelona fa uns anys, he viscut gairebé sempre a l'Hospitalet de Llobregat, però la meva etapa literària va començar al Poblenou. Es veu que el mar m'inspira. Potser, algun dia faré arribar el mar fins la muntanya.