El despertar de l'assassí

Un relat de: AVERROIS
La Sara és una noia extravertida, alegre, a vegades massa. Tan li és saltar d’un pont fent “puenting” com prendre el xicot a alguna de les seves amigues. El seu objectiu en la vida és tan sols trobar un noi guapo, simpàtic i ric que la tregui de la mediocritat. Per això es cuida molt i va al gimnàs tres vegades a la setmana a més de classes de ioga.
Aquest vespre s’ha quedat una hora més perquè hi havia un nou professor i volia veure com era. Les seves expectatives no han estat a l’alçada del que s’esperava i ara torna a casa seva que està a tan sols un quilòmetre del gimnàs.
El carrer està desert i només les llums de les faroles donen claror a moltes ombres que es mouen degut a que fa una mica de vent. Ella no és poruga, però aquell silenci trencat tan sols per algun cotxe que passa de tant en tant la manté en tensió.
De cop, un soroll de motor i unes llums deixen reflectida la seva ombra allargada a l’acera i quan es gira és tan sols per veure com dos encaputxats s’abalancen sobre ella i la fiquen a dins del cotxe. Un cop a dins li tapen la boca, li posen una caputxa i li lliguen les mans...
- Porta’t bé i potser tan sols et violarem, però si ens obligues no en sortiràs viva.
Tot el seu cos tremola de por, no hi ha sortida, a banda i banda hi té els dos homes que l’han segrestada. No sap a on va ni que li faran, però el seu cervell treballa tan de pressa, que veu la mort al final de tot.
Passen uns cinc minuts i el cotxe sembla entrar en un garatge. La treuen del vehicle i l’asseuen en una cadira sense dir res. El silenci és tan empallegós que la suor li rellisca per l’esquena i el cor li va a cent per hora.
De sobte li treuen la caputxa i davant seu veu a la seva colla cridant...
- Per molts anys Sara!!!! Mentre li treuen el lligam de les mans i l’esparadrap de la boca.
- Sou una colla de malparits!!! Això no és una sorpresa, és una cabronada.
Com que l’esperaven una hora abans tots ja estan mig borratxos i mentre salten i ballen posant la música molt alta i obrint ampolles de cava, un dels que l’han segrestat li diu...
- Veig que ja no recordes les bromes tan pesades que ens has fet, a veure si n’aprens a no ficar-te amb els altres.
Quan li dona una copa de cava, un somriure forçat surt dels seus llavis i si l’hi haguessin observat els ulls haurien vist que alguna cosa s’havia trencat. Eren vidriosos i en el fons dels mateixos la ira i l’odi sorgien en força.
Una setmana després un dels que l’havien fet entrar al cotxe el van trobar al seu pis, a dins de la banyera, amb les venes tallades. Tothom va dir que havia estat un suïcidi, però la científica va trobar en la seva sang una droga paralitzant, l’havien assassinat.
Quan per la televisió va sortir la notícia, la Sara s’ho mirava seriosament fins que un somriure, que al final es va tornar en riallada, va ressonar a tot el pis. Acabava de néixer una assassina en sèrie.

Comentaris

  • Glups![Ofensiu]
    iong txon | 08-12-2014

    Has construït una història esgarrifosa pel seu realisme, sense caure en tòpics. Com ja t'han comentat, estic d'acord que el detall del somriure que esdevé riallada davant del televisor és la cirereta que corona el pastís d'un relat molt ben confegit. Enhorabona!

  • Ui, aquest somriure![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-12-2014 | Valoració: 10

    Conxos, Josep Maria, que bèstia... però que real pot acabar sent. Els teus relats tenen credibilitat, te'ls imagines i dius: per què no? Una escriptura lleugera, clara i directa apropen el lector amb dues dècimes de segon a l'argument, l'enganxes i ja no se'n pot escapar fins el final, rotund i directe. I el somriure d'ella mirant la tele, fa por. Fantàstic! Una abraçada i records!

    Aleix

  • caram![Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-11-2014 | Valoració: 10

    Despres de una feta aixi, potser si que la pobre noia es tranforma. M'agrada

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370107 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!