Dona en si mateixa

Un relat de: Ogigia
M'inclino sobre mi mateixa i descobreixo els pits,
i el ventre se'm corba
contenint aquest llac de les caixes tancades.
Un misteri, els seus peixos.

I arribo als genolls, els beso a poc a poc;
abraço amb braços i dits les cames,
cenyint el cos fins a reconèixer-me,
sentint el meu nom en sa tíbia textura.

Si em recloc en mi
no és perquè vulgui perdre'm en l'oblit,
en el gust del marbre per contemplar-me a soles,
sinó que cerco
retenir
allò que m'envolta aliè,
allò que per mi es gaudeix,
s'apodera del borrissol, de l'alè excitat,
fins apropar-se, lent, al nucli del misteri
submergint en ses aigües el meu cor amfibi.

Això que em posseeix i no puc nomenar.

Comentaris

  • Poema en si mateix[Ofensiu]
    franz appa | 13-11-2011

    Extraosdinaris versos que dibuixen quasi gràficament un autoreconeixement, que ens parlen des d'una aparent fisicitat directa, però que, entre els misteris i els replecs que van creant fites en el camí, s'exalten i ens obren a un àmbit exterior, no anomenat, però visible, diria que disposat per a nosaltres, per ser olorat, sentit, tocat.
    És una alegoria del desig de fondre's amb els altres des de la profunda mirada cap endins. Només, crec, des del més íntimi lirisme, o des de la més lírica intimitat, ens podem oferir de debò als qui ens envolten.
    Aquest pema, encès i viu, palpita en si mateix.
    Una abraçada,
    franz

  • El mirall que llueix[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-08-2011 | Valoració: 10

    Una meravella! Una sana redacció de sentiments oberts, de creativitat sensual i d'autoentrega. M'ha semblat veure una estàtua de marbre, el "Desconsol" del Parc de la Ciutadella. Aquesta poesia és un monument. Una abraçada, admirant-te.

    Aleix

  • Collons, xicona! Quin poemàs!!![Ofensiu]
    rnbonet | 24-08-2011

    I em queda poc a dir, perquè se m'ha fet un nuc a la gola i no puc quasi ni moure els dits. He gaudit molt llegint "Dona en si mateixa" (Veus? el títol no m'acaba d'agradar).

    Ja he dit moltes vegades que encara que ho intente amb força, no mai seré poeta. Sí, sé treballar més o menys les paraules, el llenguatge... i escric 'renglons curts' al cap i a la fi... però els sentiments, l'expressió d'allò que no controlem, els colors de l'ànima, m'ixen millor fent algun dibuixet.
    No et done més la llanda! L'enhorabona pel poema i....

    Salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: