Breu història sempre

Un relat de: Ogigia
Ella

El vaig veure anar-se'n
com de costum;
em va somriure des del carrer
amb el somrís
besat,
no només pell besada.
Un pessigolleig d'humitat
em jugava, encara,
en els llavis.

Ell

Et miro blanca quan marxo;
encara escolto la cançó
del teu cos i la nit
embolcallant-me.

Ella s'adonà que ja no el tornaria a reconèixer en el seu nom, en el ventre, en la raó
de la cordura.

Ell s'acomiadà aquell matí sense retorn: no suportava endevinar que pogués arribar el dia de la indiferència, de l'amabilitat sobre la sacietat. Ah, t'estimo tant que res no respira si t'estimés menys.

El van trobar sense vida.
Ella va sentir, de cop i volta, una altra vida fantasma habitant el deliri.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: