Coré

Un relat de: Ogigia
En els vidres, empresonades,
les últimes mosques de setembre
observen vespes retardades.
A fora, el vent
s'entesta a portar-les i endur-les.
A fora,
la corba de la llum, més daurada,
menys punyent, atrapa ocells
sense set dels lledoners.

A l'aire hi ha una jove deessa
allunyant-se amb les magranes.
La mare gemega,
les llàgrimes tenyeixen de groc
els cabells dels bedolls.

I aquí, tan endins,
el silenci llis dels raïms
deixa una gota de dolçor sobre
la fruitera.

Aquest silenci estén dits
d'equinocci
i perfuma el temps amb prims
comiats. Res no tremola, encara.

Comentaris

  • He llegit els teus versos[Ofensiu]
    rautortor | 17-10-2011

    ... i m’han semblat exquisits. Transparents, subtils, d’una envejable naturalitat. Amb tot, em té intrigat el regust clàssic que traspuen. Imagino que alguna cosa hi té a veure que t’autodenominis Ogígia, l’illa misteriosa on la nimfa Calipso retenia seduït a l’itaquès errant.
    En concret, en semblen magnífiques la descripció de la niké de l’acròpolis lligant-se les sandàlies, tan sensual i calmosa ella, o la restauració de l’honor de les cariàtides i, sobretot, la presència de Persèfone i Demèter en la descripció de l’arribada de la tardor, “les llàgrimes tenyeixen de groc / els cabells dels bedolls”.
    I, a propòsit del tema clàssic, t’has llegit els meus “dístics d’Ariadna”?

    Raül

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: