Cercador
Llavi d'escuma
Un relat de: Ogigia- Compartir:
Com el gos de Goya, gairebé enfonsat en l'escuma —no hi ha aigua, només escuma— es tomba fins a l'oblit i, de sobte, la veu.
Ella ve d'una platja llunyana de les rames de palmes lentes com ventalls. Per a traçar amb sal un nom i un desig, es pintà sobre el rostre tatuatges d'ones, signes de velles mares quan invoquen el gir que els corns lunars solquen en les marees.
Parlant als crancs que sortien ansiosos d'altres crancs femelles, cantussejant a soles secretes cançons de viatgers lligats als pals quan les seves naus
fregaven
les roques habitades,
mormolant la riba d'un altre món,
Ella anava, a poc a poc, dibuixant aquest rostre
i el cridava.
La Lluna era una barca a la deriva.
I en aquesta platja antípoda de llum i somnolència, abans de ser fregat per les primeres gotes del ris radical, definitiu,
l'home quasi enfonsat la mira. Et conec, li diu, sempre t'he estat escoltant.
I no espera que el llavi imparable l'engoleixi. Avança cap al centre, se submergeix en la seva carn, cerca, per fi, tocar-la, i se submergeix en Ella.
Ella ve d'una platja llunyana de les rames de palmes lentes com ventalls. Per a traçar amb sal un nom i un desig, es pintà sobre el rostre tatuatges d'ones, signes de velles mares quan invoquen el gir que els corns lunars solquen en les marees.
Parlant als crancs que sortien ansiosos d'altres crancs femelles, cantussejant a soles secretes cançons de viatgers lligats als pals quan les seves naus
fregaven
les roques habitades,
mormolant la riba d'un altre món,
Ella anava, a poc a poc, dibuixant aquest rostre
i el cridava.
La Lluna era una barca a la deriva.
I en aquesta platja antípoda de llum i somnolència, abans de ser fregat per les primeres gotes del ris radical, definitiu,
l'home quasi enfonsat la mira. Et conec, li diu, sempre t'he estat escoltant.
I no espera que el llavi imparable l'engoleixi. Avança cap al centre, se submergeix en la seva carn, cerca, per fi, tocar-la, i se submergeix en Ella.