Dietari de la catàstrofe.16: Febrer

Un relat de: franz appa

*

<¡> A Emília M. (1925 - 2009)


M'aferrava a tu com una àncora,
car no acceptava la teva marxa,
que era imparable el retrocés
cap al dolç infant que fores.
I era jo, llavors, part del llast
que et calia anar deixant.
M'abraçava a tu, al teu front,
resseguia els dits que eren repòs.
I sentia la teva pell com la terra
més veritable i perfumada.
Deixaves així en mi aquell antic rastre,
l'olor que jo hauria conegut primera,
el tacte primordial que fou origen
i esdevenia avui l'última frontera.
M'aferrava a tu, i eres ja llum,
amb el pes tan minso de la pols de tarda,
eres alè lleuger, un suau turment
en les exànimes vies de l'agonia.
Te n'anaves, i amb tu la resta
dels racons més íntims de la pàtria.

8 de febrer de 2009


Comentaris

  • Mare i terra, [Ofensiu]
    Xantalam | 26-02-2010

    i pàtria, una associació bellíssima en poesia, profunda i veritable, d'on neixen els records primitius i antics, els més vells i els més joves, on reposa la memòria, abans de marxar.
    Molt emotiu, franz, les meves felicitacions.

    Una abraçada.

    PS Gràcies pel vídeo amb què em vas obsequiar en el poema "Els dies", et vaig deixar al fòrum l'agraïment, però potser no ho vas veure; en fi que em va agradar molt, i sí, com deies, era un complement als "meus dies".

  • Amor i sensibilitat![Ofensiu]
    brins | 25-02-2010

    Fa uns quants dies que vaig llegir aquest poema, amb la intenció de comentar-te'l, però m'aparegué un núvol davant dels ulls que no m'ho va permetre.

    Sents tantes coses que jo també sento...
    Dius tantes coses que jo també dic...

    Enhorabona, Franz, per saber-les expressar tan bé.

    Una abraçada,

    Pilar

  • Paraules [Ofensiu]
    Virginia Fochs | 16-02-2010

    d'una gran profunditat i bellesa... el somni de qualsevol mare...

    Una abraçada gran!

  • Trànsit[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-02-2010

    Aquest poema demostra vers a vers una ànsia viva de no deixar anar, de mantenir aferrat allò que es va tenir i que es perd, com llei de vida injusta.
    Aquest poema és amarat absolutament d'emoció davant un trànsit, de sentiment davant la cloenda d'una etapa que deixa pas a una altra.
    Aquest poema transporta enyorament i tristesa en cada mot davant el que va ser i el que va permetre ser a l'altre, a qui va fruitar de l'arrel, que va ser font i impuls, llar i llit, aigua, sol i tot el que va ser necessari per permetre la crescuda.
    I transmet ànsia, emoció, sentiment, enyorament i tristesa, i vida.

    T'envio una abraçada en mig d'un febrer que avança fred, tot esperant que t'arribi tan càlida com surt de mi cap a tu,
    Unaquimera

  • En les exànimes vies de l'agonia[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 08-02-2010 | Valoració: 10

    Sí, tots ens hem aferrat a les nostres mares fins i tot, la meua encara viu, però m'aferre a ella com el nàufrag cada volta que la vida em dóna un sotrac gran o xicotet.
    En les exànimes vies de l'agonia, es una frase que ho resumeix tot a la perfecció, la mort se l'emporta i és exànima la seua vida ja feta llum i tu sents en eixe moment de la seua mort tota l'agonia que et fa pensar que mai no la tindràs fent-te la tranquil·litat que et donava i t'ha donat i m'ha donat sempre les nostres mares, la tranquil·litat que de vegades pot ser cruel, perquè no ho oblidem hi ha vegades que els tentacles d'una mare poden ser mortals però sempre s'hi torna a ella, en els moments més tristos, va dir el tango: "Siempre se vuelve al primer amor" que al cap i a la fi és la mare, o la terra, o la mort o la mar.
    Saps que en francès la mare i la mar sonen molt semblants com en català, la mer i la mere, la mare és eixa aigua que ens dóna la vida i que estem o podem estar molts càlids amb les suees calmades aigues però que també alberga a Poseidó i les seues còleres i ires, els seus vents i tempestes irats.
    Bé Franz et deixe per hui, estic amb ma mare i la meua xicota, cel i terra a la platja de Les Arenes de València, prenent-nos una xocolata calenta a un d'eixos garitos tan asolellats que hi ha a les nostres platges, apunta't. Una forta abraçada de Vicent per si no hi arribes.

  • M'aclame a tu...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 07-02-2010

    escrivia Vicent Andrés Estellés i cantava Ovidi Montllor . I s'adreçaven a algú que podria ser tant una mare com una pàtria. Tu n'has fet la fusió magistralment, franz.

    És colpidor el sentiment que traspua el teu poema: quan qui se'n va ja se sent preparat, però no així el que hi resta. I és que és difícil deixar anar el cos que hom ha habitat, la casa on s'ha decidit una de les etapes més àrdues de la supervivència, per ser tot just la primera.

    No fa molt vaig escoltar algú que parlava de la llum de la tristesa. Aquest poema el vas gestar, sens dubte, immers en aquesta llum.

    Una abraçada, amic meu.



  • Un dels més bells poemes [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 07-02-2010 | Valoració: 10

    que t'he llegit, franz. Quant d'enyor transmeten aquests mots ! Crec que mai aprendrem a conformar-nos quan ens deixa una persona estimada.
    Una abraçada amb tota la meva admiració.
    Nonna

  • gypsy | 07-02-2010

    Una part ferotge d'ella, s'arrela en tu, ara amb més força que mai. I escrius versos carregats de sentit, l'amor s'eixampla i abasta tot el que ella va tocar amb una mirada tendra.
    I escrius bellesa sobre bellesa del teu origen proper, que no t'ha abandonat, que respira en cada gest, en cada moviment que esbosses en el pensament. Admiro la teva fortalesa, la que deixes impresa en els teus versos bells i profunds que travessen l'ànima de qui els llegeix.

    Un petó molt fort.


    gyps

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

932 Comentaris

114655 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com