CTRL + ALT + SUPR! (2 de 2)

Al tornar m'engoleix la glopada de personal que surt de l'ascensor i com un ramat d'ovelles fem via cap a les nostres taules. La Sara i la Cati segueixen teclejant i movent el ratolí amb un neguit que m'amoïna.
Sort que la Cati recorda que necessita veure aigua. Dóna senyals de vida, però especialment de vida intel·ligent, quan allarga el braç per deixar, al costat de la que ja estava buida, una nova ampolla d'aigua mineral per a la Sara.
La Sara està avesada a aquest regust de plàstic, i n'és conscient, però la seva cara reflecteix un gest inequívoc de complicitat. L'admiro.

Malgrat tot, hem de continuar.

Just a tres quarts de dues, sense que jo me n'adoni, cau sobre la meva taula l'informe que vaig redactar sobre l'últim programa que dissenyava.
No crec, ni que m'hagi mirat, però tampoc m'ha dit res i la seva cara tan inexpressiva com sempre continua oficina enllà.
Dedueixo que l'ha revisat i que em dóna el vist-i-plau.
Tinc quinze minuts per resumir els resultats obtinguts en el meu ingent treball (i no em sap greu dir-ho) per satisfer els capricis de l'empresa que ens ho va encarregar.

Encara ho tinc ben fresc, així que a les dues clavades, la Sara i la Cati no m'han d'esperar ni un egon.


SomhiTel té una política molt singular en aquest moment de la jornada laboral.
Des del primer dia, ens convida a romandre a l'interior de l'empresa i a gaudir d'un ampli espai habilitat específicament com a menjador.
No tothom s'hi queda, això és ben cert, com també que, sempre, el nostre Cap de Departament abandona l'edifici i no torna fins les quatre de la tarda.
Voldria desvincular aquest comportament, del fet que tothom del seu departament - si és que no hi ha una urgència de darrera hora - hagi acceptat la invitació empresarial; però certament, i no sóc malpensada, m'és difícil.

Per cert, en Martí havia dinat amb nosaltres, fins i tot.
Sobretot els dijous, és clar. Deuria ser una qüestió purament pràctica, pragmatisme pur, i també que els dimarts i els dies de reunió fem servir l'anglès com a llengua de conversa.
Sí, us ho explico.
És una iniciativa no pas nostra; d'aquelles que són acollides -a priori- amb recel, però que després dóna bons resultats i també t'ho passes força bé.
En aquest punt nosaltres tres, durant aquests anys ens hi hem lluït (en el bon sentit de la paraula) i la Sara ja ha fet tres estades als Estats Units per aprofundir en els nous llenguatges informàtics.

Jo també hi vaig viatjar fa anys.
Ara, però, ja he de compaginar massa coses; ens plagui o no, tot va evolucionant, per ventura!.
Més encara, convé d'anar fent actualitzacions indispensables.
Ja ho sé que és una comparació reprovable (deformació professional em direu) però bé que estem al cas de les noves versions del programari o, fins i tot, d'un maquinari més amable a la vista.
És indispensable i no hi renunciaré mai; això sí, en l'escala de prioritats personals -per sort- com us comentava, també es generen, i no pas dissenyen, expectatives ben grates.


N'estic ben segura, ara que la Sara ens explica les seves aventures i desventures; no tinc la sensació d'haver fet salat - que ja no hi sóc a temps - ans al contrari: aquest cop no ha calgut deixondir-me amb cap repic cristal·lí i suavíssim. Totes tres toquem de peus a terra... que avui és dijous!


A les reunions de SomhiTel hi ha diferents fases.
Primer, un cop ho hem recollit tot, i comprovat que no hi ha cap ordinador encès anem romancejant fins que, al voltant d'aquesta taula llarga i ampla de la Sala Principal només hi restarà assegut tothom que no ha estat distribuït en d'altres grups de treball més reduïts per completar algun projecte urgent.

Després d'algunes indicacions genèriques per a tots els membres del Departament hi ha una nova diàspora. Per seccions, perquè ens entenguem. Així i tot, a banda d'alguna deserció previsible i tolerada (sobre les quals mai ningú comenta res, per tant tampoc ho faré ara), acabem essent força gent.
Nosaltres, avui, som de les que ens col·loquem ben a prop seu.
El motiu ja el coneixeu, i com que hauré d'exposar - amb brevetat i claredat - els resultats finals, la presència de la Sara i la Cati, encara que no ho sembli, em són un bon contrapès.

Ja ho sabeu: el nostre Director és a frec meu.

Ell comença amb unes consideracions globals, d'aquelles que, per tan ambigües que són, tothom se sent al·ludit i alhora no assenyalen a ningú.
Una tècnica rància, en dic jo, capturada en algun curs pagat per SomhiTel.
Després, ens toca a nosaltres.
Normalment, anem de pressa, no fos cas que ens caigui alguna pregunta comprometedora.
Jo no les temo pas, a l'inrevés, sovint friso perquè la reunió s'animi una mica i sacsem aquesta atmosfera plúmbica, ensopida i artificiosa.

Ja són les set de la tarda. Això és, aparentment, la fase terminal, per entendre'ns. Tanmateix, pot sortir alguna eventualitat. No se sap mai...

Faig una repàs fulgurant a la majoria de les cares dels presents i realment se'ns nota que estem cansats.
Potser és que no recordem que demà és divendres. D'aquí unes hores, de fet.
Alguns també estan neguitosos: fa estona que no fumen i aviat s'arriscaran en anar a optimitzar el temps davant del mirall. (Ep! que jo no fumo, eh! Només constato el que veig; no fumem, tu!).

Arriba el torn de propostes finals per sí algú vol afegir alguna cosa...

Jo crec que necessitem un reset, reiniciar el sistema, després desconnectar de debò i, l'endemà, venir amb energies renovades.

I, sí... ho dic fort i clar: hauríem de fer un CTRL+ALT+SUPR!

La Cati i la Sara diuen Sí totes dues al mateix temps i de manera sorprenent, traient forces de ves a saber on.
Molts dels rostres van canviant d'aspecte.
Sento més paraules de confirmació. Un noi de prop nostre diu "D'acord Berta!".
El nostre Director s'atabala, i es queda mirant el seu ordinador portàtil que ha tingut tota l'estona encès davant seu.
La Cati, jo i la Sara allarguem les mans envers aquella andròmina i premem cadascuna la nostra tecla predilecta.
La Caterina el CTRL, jo la tecla d'alternança (l'ALT), i, la Sara - com sempre - la de SUPR, supressió.

Hem tornat a actuar totes tres alhora, coordinades a la perfecció, com aquell dia que vam aixecar el braç en la votació que va afavorir el canvi de Director.

El nostre Cap de Departament sembla que vulgui sortir del mutisme després de la successió de pantalles que han passat davant nostre després d'aquest innocent atreviment. Ara només cal que seleccionem "Apagueu el sistema".
Un el dit anular se'ns avança, i prem "Retorn".
Totes tres ens el mirem.
No l'ordinador, que ja no dóna senyals de vida, sinó aquell noi que ha entès el que volíem aconseguir.

Em dic Martí, respon mentre ens brillen els ulls de complicitat a totes tres. Ja sabem quin tema volem abordar -literalment i amb tot el decòrum- el pròxim dijous.

La setmana ens passarà volant: hem de fer una actualització del sistema operatiu.
I, ara, més que mai les pauses seran decisives.
Efectivament, no anava equivocada, els somnis, els sentiments, els records, l'amistat... tot allò més genuí dels éssers humans mai serà digitalitzats: racionalitzat.