Cop d'afecte

La Susanna, sempre, de bon matí, s'assegura que el seu veí del cinquè hagi tancat bé la porta abans de sortir.

Quan intueix que l'ascensor ja l'ha deixat a baix de tot, i veu com a través de l'espiell s'apaguen els llums de l'escala, llavors respira més alleugerida, mira el rellotge que li agrada portar a la mà esquerra, comprova per enèsima vegada que no es descuida res, i llavors: sí, ràpidament, llisca escales avall.

Per què actua així?

Bé, per una qüestió elemental: ell és un simple esborrapissarres amargat i ella és una procuradora de prestigi.

Ves què pensaria la gent si els veiessin caminant plegats, encara que només fos perquè totes dues persones no tenen altre remei que trepitjar la mateixa vorera per uns instants!

Ni somniar-ho! Si convé, com li va succeir un dia, que per algun motiu d'aquests banals, aquell home va tornar enrere i van coincidir just en el primer replà de l'entrada, on hi ha aquells quadres que ella mateixa va recomanar al president de la comunitat de propietaris que fixés, dissimuladament, és clar, amb quatre cargols perquè ningú se'ls emportés, si convé, simularia que ha de fer servir el mòbil. D'aquesta manera, es podria girar i arraconar-se cap a la zona de les bústies.

Si convé trauria el seu llibre predilecte i faria veure que hi està buscant, amb una sospitosa concentració que es reflectís a la cara, alguna cosa.

El que té clar la Susanna és que no vol tornar a quedar embafada d'aquella pudor de loció d'afaitar de marca no-t'hi-fixis que deixa com a rastre aquell nyicris malgirbat.

Quin mal tràngol. Quin mal de panxa. No ho oblidarà mai!

Després, quan va tornar al vespre, la veïna del primer primera, li va preguntar si anaven a treballar al mateix lloc. Què deia aquella dona? Què s'empatollava! D'on podia treure aquelles invencions? Si ni se l'havia mirat i de seguida va anar cap al pàrquing i va pujar al seu Audi 4U i va posar música de relaxació!

Només de pensar-hi ja m'estresso de nou.
I què volia dir amb allò que som de la mateixa edat?

Que jo m'he esforçat molt, per arribar on sóc ara! Què es pensa aquella xafardera.
Jo ja tinc el meu Ricard. Un home com cal. Dels de debò. Dels que han lluitat com feres per tirar endavant la seva carrera professional.
Només cal que miri la paret del seu despatx: sempre em perdo mirant la quantitat de títols que hi té emmarcats.

En Ricard, com jo, ens ho hem guanyat a pols. Ningú ens ha regalat res! Ens ho mereixem.

Cadascú té el que li correspon. Si no fas el que pertoca i en el moment adequat llavors tot són queixes.
Res, res, que faci veure que s'escarrassa aquest homenet de fireta. Però que no se m'acosti, que em sembla que té pèls a les orelles. Qui el vulgui, que se'l confiti!

A més a més, s'han de saber distingir certs matisos que no percep tothom. El que hi ha entre en Ricard i jo, és amor autèntic.
Quan el vaig conèixer aquell dia a l'Hotel Princesa Divina de Palma, li vaig veure de seguida, l'encant. Tenim tantes coses en comú, que ves, l'encontre era inevitable.
L'endemà al matí, quan vam anar plegats a passejar pel port… que romàntic…

Jo lluïa unes arracades que guspirejaven com les onades del mar i que ell m'havia regalat amb una elegància insuperable. Després, demostrant una generositat immensa, va comprar-me un ram de roses vermelles i no en va demanar ni el canvi!
Vaja, que em va impressionar. És com ja estiguéssim enamorats abans de besar-nos, abans de pervertir tots cànons convencionals fins el llindar de la procacitat creativa i passional.


En Ricard s'està assegut en el seu despatx.
Encreua les cames i amb el cos fa moure la seva cadira, tímidament, cap a una banda i l'altra. Els seus ulls van resseguint tot el que té sobre la taula. Està atabalat i cada vegada que mira aquell feix de papers sobre el cas Alzina-Tivenys, gira instintivament el cap envers la finestra.

En aquesta època de l'any hi ha claror fins ben tard. Comença a fosquejar.
No ho entén. Torna a revisar el correu electrònic. No hi troba res.
Busca per dintre de les carpetes el document. No hi és.

Té l'impuls de telefonar, per aclarir la situació. Amb la mà fa caure a terra un llibre.
És el llibre de la Susanna. Se'l deu haver deixat abans de marxar.
Ara ja no vol parlar amb la Susanna per telèfon. Estripa el paper de diari que l'embolcalla. "Tècniques efectives de dissuasió afectiva. El camí cap a la descontextualització de l'individu com a mètode per al manteniment de l'estatus social".

Si el punxen no li treuen sang! No havia vist cap llibre amb un títol tan llarg.
En Ricard dubta. Llegeix la dedicatòria dels autors: "Als nostres fills Ricard, Daniel i Susanna; perquè ens perdonin".

Encuriosit, comença a llegir el pròleg. Cada paraula és un grau més cap a la pal·lidesa absoluta.
Gira el full i… però si no hi ha res més imprès! És un llibre quasi en blanc!
Passa unes quantes pàgines com si aquestes fossin una baralla de cartes. El dit d'en Ricard s'atura. Sembla com si hi hagués hagut alguna cosa enganxada…

Una fotografia. Aquí n'hi hauria d'haver una.

Amb una llambregada fita la pantalla de l'ordinador. Al mateix temps que sona el telèfon i clica sobre el correu electrònic que li acaba d'arribar.
En Ricard, mentre escolta la Susanna mira la fotografia que ha ampliat per tal d'advertir-ne fins el més mínim detall.

- Ja ho he trobat.
- El què?
- El que buscava. Ara tot encaixa. Hem resolt el cas d'en Daniel Alzina-Tivenys.
- Hem?
- Sí, Susanna. En Daniel ja sap on és la seva germana bessona i el seu germà gran.
- Però l'Alzina aquest, no és l'esborrapissarres que tinc per veí?
- Sí, germaneta...
- Ja veig que t'ha arribat la fotografia… Esborra-la, Ricard, que aviat seràs pare. Ells ho van voler així.