Cal que neixin flors a cada instant

Un relat de: Aleix de Ferrater
L’havien enxampat fent classes d’anglès, ja t’ho havíem dit. No ho podia fer sense el consentiment de la direcció, que no te’n recordes? Les normes no permetien que un pres fes aquesta feina i tu, per molts estudis que tinguis, no n’ets cap excepció. Aprofitava els minuts dels àpats i del pati per ensenyar el més bàsic de la llengua de Shakespeare. Era mestre i ho portava a la sang. Els funcionaris li havien dit que no ho podia fer, que aquesta tasca estava reservada als exteriors, que on era la seva solidaritat amb els que feien aquesta tasca. Tant parlar de pobles oprimits i ara, ves per on, el mestre no respecta les normes de convivència. Però ell necessitava comunicar-se amb la gent que el rodejava. El noi afganès amb qui compartia dotze metres quadrats no parlava res més que la seva llengua materna. Té mestre, a veure si t’entens amb aquest, li van dir quan li van portar. Els signes amb les mans no ho solucionaven tot, l’absurditat li recordava l’estança a la caserna del servei militar. O feia alguna cosa o acabaria malament. I va començar a ensenyar el castellà al seu company de llitera amb les salutacions més senzilles. Aviat li van anar al darrere altres interns asiàtics i africans. Però els sud-americans li van demanar si els podia ensenyar anglès i ell digué que si. I aquí va començar el seu calvari. El castellà, l’espanyol, clar que el pots ensenyar, però l’anglès no, això és cosa dels exteriors, recordes que ja t’ho vam dir el dia del teu ingrés? Doncs no et facis el català supremacista. No era cap català supremacista, era un mestre engarjolat per motius polítics, que no, que ho ets per colpista, que portava a les venes la pedagogia. I havia de comunicar-se, tant amb el seu company com amb la resta d’interns. La fe amb la seva vocació l’envoltava, no hi podia fer res. Quan el van treure de la cel•la de càstig van trobar que havia escrit amb el cantell del plat, I am, you are, he is, i no sabien perquè havia dibuixat una muntanya amb rodetes.

Comentaris

  • Esperança[Ofensiu]
    Loira Durban | 20-04-2018

    Aleix!

    No has participat aquest mes amb l'esperança? Jo he escrit un relat de trèvols... ("Trèvol") però, enmig del meu jardí, m'he perdut entre tanta bardissa i males herbes i no he sabut trobar-hi el teu relat...


    Una abraçada i bon cap de setmana! :)


    Marta

  • Josep Ventura | 06-04-2018 | Valoració: 10

    d'anar canvia'n les rodetes per rodes cada vegada més grans i que la muntanya sigui imparable. Com sempre un plaer.
    J

  • Admirable[Ofensiu]
    Naiade | 06-04-2018 | Valoració: 10

    No tinc paraules per descriure la grandessa del teu protagonista. Mès com ell n hi hauria d haber.
    Una abraçada

  • Ensenyar fa més liure al que aprèn[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-04-2018

    Ensenyar és una de les coses més maques que es poden fer envers els altres éssers humans. I és cert que sempre recordarem a aquell qui ens ha ensenyat bé. I també és molt cert que qualsevol opressor el que menys vol és que els seus oprimits deixen empremta...

  • En una pell incòmoda[Ofensiu]
    walrusluli | 25-03-2018

    El coneixement no es pot empresonar entre quatre parets, ni tampoc la bondat, la integritat, les idees o la dignitat. Desgraciadament tant en el teu relat, com en la realitat que ens està esquitxant a tots, les persones si que es poden empresonar i també se'ls pot castigar arbitràriament. M'ha agradat el teu relat, doncs ens permet posar-nos en la incòmoda pell d'un pres que pateix aquestes condicions inhumanes... potser se l'hauria de llegir algun dels seus carcellers (malgrat em temo que no l'acabarien d'entendre).

    Salut

  • Les rodetes, les muntanyes i la fe[Ofensiu]

    Frase impressionant: "La fe en la seva vocació l’envoltava, no hi podia fer res".
    I és aquesta fe la que permet posar rodetes a les muntanyes. per això la fe mou muntanyes: perque sap posar rodetes... perque treballa les petites coses amb l'entusiasme d'una vocació viscuda intensament. I perque, en definitiva, les petites coses no ho son tan, de petites.
    Et felicito.

  • Bonic i encoratjador[Ofensiu]
    brins | 23-03-2018 | Valoració: 10

    "Una muntanya amb rodetes..." Que bonic. Aleix! Tant de bo que tothom pogués tenir tanta fe i tanta vocació com aquest mestre que descrius.

    Una abraçada molt afectuosa,

    Pilar

  • ho sabia[Ofensiu]
    lledarat | 22-03-2018

    Sabia que seria una cosa lògica això de la muntanya però no hi vaig caure, a vegades no arribo, ara que ho entenc veig un gran final, un molt bon relat i està bé experimentar, un experiment difícil lo de combinar les dues persones. Perdona la confiança de la meva humil persona, només intento ser sincer i dir el que penso com m'agradaria que siguin amb mi. Salut!

  • I ets tu qui em parla[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 22-03-2018

    Els petits de talls d'una paraula minúscula com la fe. Potser sí que mou muntanyes, no sé si tinc prou fe jo!
    I ets tu qui em parla de pensament interior. No som perfectes, però això tenim fe, en arribar a ser-ho algun dia, i pel camí anem fent via, que la fe mou muntanyes? Potser sí.

    M'agrada el teu relat, malgrat que estigui tan impregnat de certa realitat actual. Tinguem fe que això s'acabi, i per bé.

    Una abraçada!

    Ferran

  • La fe mou muntanyes[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 22-03-2018

    La fe mou muntanyes, pensa el teu mestre injustament engarjolat. I tant!
    I és que això de fer de mestre comporta grans dosis de fe: en els altres, en un mateix, en la justícia que és restablirà més tard o més d'hora, en el dret a ser lliures...

    Fins a la propera Virtut, Aleix!

  • Curiós[Ofensiu]
    lledarat | 21-03-2018

    Està bé el relat, el que passa és que aquests canvis constants entre la tercera persona (ell) i la segona persona (tu) em maregen una mica. El final també em desconcerta, no acabo de veure'n el significat, però és una bona història.

  • Enigmàtic[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 21-03-2018 | Valoració: 10

    Enigmàtic, Sí. Al menys a mi em resulta enigmàtic el dibuix de les rodetes. Què haurà volgut expressar amb aquell dibuix?

    El que no ho és gens d'enigmàtic és l'ús que fa aquell que té el poder d'imposar la seva voluntat i el seu criteri a qui està en condicions d'inferioritat en quan a poder efectiu de poder dirigir la seva existència. Sense control sobre el dominador aquest l'exerceix de forma despòtica i autoritària.

    La història ens demostra que ha estat així sempre fins que, de alguna manera o altra, s'han pogut imposar controls sobre el controlador.

    Que despòtics som els humans.

    Una abraçada.

  • Tant de bo les rodetes ajudin! [Ofensiu]
    Olga Cervantes | 21-03-2018 | Valoració: 10

    Aquest pres viu una realitat paral•lela que només les bones persones són capaços de suportar.

    Un petó

    Pinya de rosa

  • Faith[Ofensiu]
    Loira Durban | 21-03-2018

    La fe és pertot arreu, per això és una paraula tan curta, perquè es pugui amagar enmig de la immensitat del món. La meva... També la tinc per aquí resant llenties!


    Una abraçada i fins aviat, Aleix! :)


    Marta

  • Barbars![Ofensiu]
    Nil | 20-03-2018 | Valoració: 10

    L'enyorada Montserrat Roig, deia en el seu llibre: Els Catalans als camps Nazis, que quan feien cua els catalans i també castellans per a dutxar-se, amb gas!. Aquests darrers retreien als catalans, que entre ells, és parlessin en català. Jo quan vaig fer el soldat amb mon germà bessó a Sant Clement de Ses seves, fa 34 anys. A l'hora de menjar, els castellans, em deien que no parlés en català amb ell a taula. Una monja de clausura van dir un dia a n'en Carles Muñoz- Espinalt, fundador de la Psicoestética, que pel fet de parlar la llengua del país amb les seves altres germanes compatriotes, no eren poques les amonestacions que rebia per part de les forasteres "hermanas" castellanes. Dic tot això perquè el teu escrit, documentalista i digne de preservar per a que quedi constància en el futur de fins a quin punt hem estat humiliats els catalans. Però el que em fa més rabia, en llegir-lo, és aquesta actitud ignorant i barbara dels carcellers. Com volem que anem plegat? Només separats, potser algun dia, ens retrobarem..... Una abraçada, Nil.

  • Barbars![Ofensiu]
    Nil | 20-03-2018 | Valoració: 10

    L'enyorada Montserrat Roig, deia en el seu llibre: Els Catalans als camps Nazis, que quan feien cua els catalans i també castellans per a dutxar-se, amb gas!. Aquests darrers retreien als catalans, que entre ells, és parlessin en català. Jo quan vaig fer el soldat amb mon germà bessó a Sant Clement de Ses seves, fa 34 anys. A l'hora de menjar, els castellans, em deien que no parlés en català amb ell a taula. Una monja de clausura van dir un dia a n'en Carles Muñoz- Espinalt, fundador de la Psicoestética, que pel fet de parlar la llengua del país amb les seves altres germanes compatriotes, no eren poques les amonestacions que rebia per part de les forasteres "hermanas" castellanes. Dic tot això perquè el teu escrit, documentalista i digne de preservar per a que quedi constància en el futur de fins a quin punt hem estat humiliats els catalans. Però el que em fa més rabia, en llegir-lo, és aquesta actitud ignorant i barbara dels carcellers. Com volem que anem plegat? Només separats, potser algun dia, ens retrobarem..... Una abraçada, Nil.

  • COINCIDÈNCIA![Ofensiu]
    MariaM | 20-03-2018 | Valoració: 10

    I tant! Fins ara no he llegit el teu relat,hem coincidit, es clar. Qué vols que et digui, mestre? Un 10.
    Una abraçada.
    MariaM

  • És el que tothom sap...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 20-03-2018 | Valoració: 10

    És el que tothom sap, o almenys la majoria; tenim gent que mana —encara que no en sàpiga—, perquè el que és de governar no en volen ni sentir parlar. ¡Ordeno y mando! i a callar!
    —Joan—

  • Els presos[Ofensiu]
    Esther Llombart Ramis | 20-03-2018 | Valoració: 10

    Veig que tenim molts al cap el moment actual i els presos polítics (jo no puc parar de pensar en ells), i això ens marca les nostres ocurrències a l'hora de redactar els relats. He sentit el neguit d'aquest pres per la injustícia espanyola. M'ha agradat molt.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-03-2018 | Valoració: 10

    Sempre que llegeixo els teus escrits tinc enveja sana, voldria ni que fos saber un deu per cent del que tu saps expresar te

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

98 Relats

1956 Comentaris

101986 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010) i "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016).

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014) i "Somnis tricentenaris" (2014).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.