Foto de perfil de Esther Llombart Ramis

Esther Llombart Ramis

23 Relats, 109 Comentaris
130373 Lectures
Valoració de l'autor: 9.94

Últims relats de Esther Llombart Ramis

Últims comentaris de l'autor

  • Una sorpresa molt agradable trobar-me 3 comentaris del meu relat jeje ;-)

  • Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions! Una abraçada ben forta (des de Lleida).

  • Hi veig en tot el text un dualisme entre el bé i el mal, entre les aparences i la realitat, entre la rigidesa i la sensualitat i els símbols que hi apareixen tenen relació amb això (les postures, les parts del cos, els símbols religiosos, la roba). Hi ha un paral·lelisme entre la cançó que canten (la salvació és creada) i el títol de la salvació d'Aleksandra.
    Les descripcions físiques i posturals ens expliquen molt bé com són els personatges. Veiem una rectitud, una disciplina (alineades d’esquena a l’altar, es van retirar ordenadament, la noia amb l’esquena recta i les espatlles tibades enrere). Les dones (la futura mare i la directora) són tibades, altives, de llavis prims, la dona diu que està oprimida per la cotilla, i tot això contrasta amb l’home gras, calb, amb papada i que es passa la llengua pels llavis. Seguint aquest tema postural, es descriu el que se suposa que és una bona dona treballadora (espatlles amples, turmells gruixuts, mans fortes i galtes roges).
    Seguint el dualisme, ja intuïm que la noia no és tan “pura” com vol semblar: cabells rossos recollits en dues trenes, els ulls clars i els llavis gruixuts li conferien un aspecte virginal i sensual alhora, un somrís agraït i angelical, va afegir més picardiosa mentre li fregava la galta amb la seva. I l’entorn en general, és una gàbia farcida de crucifixos on toquen l’Himne dels Querubins (tot és molt angelical, en aparença).
    Més dualisme i paradoxa: Els iris dels ulls de la noia, fins aquell dia blaus com un cel net, havien esdevingut negres com el cul d’un forat fondo i es confonien amb la pupil·la; i de la boca que li somreia sobresortien uns ullals llargs i afilats.
    I finalment, la directora tibada encongeix les espatlles i es replegada sobre si mateixa, això sí, la faldilla li continua tibant i no podia córrer tant com volia.
    El mateix, ja ens explicaràs la teva versió!

  • Per una banda hi ha una sensació de renaixement, ja que el protagonista surt de l’hospital, és un dia primerenc, lluminós, hi ha alguna cosa a punt d’estrenar i diu que la vida sencera comença aquell dia. Per tant, aquell dia d’estiu fresc i lluminós entenc que és un símbol de renàixer, començar, inici. Després veig el símbol de les formigues, éssers petits, però treballadors, que funcionen en equip per aconseguir el seu bé comú. Entenc que tenen una connotació desagradable perquè són insectes (tot i que a mi particularment tots els animals m’agraden) i els insectes en massa causen generalment pànic. L’altre símbol deu ser l’ull. Pot ser que sigui interpretat com una entrada al cos (porta de gelatina translúcida)? I el que interpreto és que les formigues (monstre cuirassat) entren al cos com entra una malaltia, com entra la flebitis, en aquest cas. Hi ha com una por a que la malaltia entri dintre nostre i s’apoderi de nosaltres, i una por a l’envelliment i la mort. L’ull també es considera un símbol de saviesa, de poder veure el que tenim al davant i una mica més enllà. No sé si hi ha aquest missatge al text.
    La frase de “dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades” té alguna cosa a veure amb les monedes que els grecs posaven sobre els ulls del mort perquè pogués pagar el barquer, o és només una casualitat?
    M’agraden molt les expressions de porta de gelatina translúcida, referint-se a l’ull i monstre cuirassat, referint-se a les formigues.
    Una pregunta, algú dorm amb els ulls oberts?
    I finalment, m’agradaria que el Joan Albert ens expliqués si he encertat alguna cosa i tots els simbolismes que hi ha al text, perquè estic força encuriosida.

  • “La senyoreta Julia ens a dit que em descriure alguna cosa, com quan anavem a lescola.” Primer he pensat, per les faltes i el to, que el protagonista era un nen petit, però la frase “com quan anàvem a l'escola” m’ha fet pensar que era algú més gran però amb un certa discapacitat. És un relat inquietant, una persona que es veu clarament que necessita ajuda i que viu sol, i que va fent com pot, tot i les seves dificultats. Té com una obsessió a organitzar-se. La llista és allò que tothom utilitza quan ho vol tenir tot organitzat i controlat. La llista pot ser que simbolitzi la mare, la que tenia cura de tot? I com ara ja no hi és, el seu substitut i allò que li dona seguretat (perquè l’organització és seguretat) és la llista. La mare li va dir “només necessites la llista” i ell s’aferra a ella com l’únic que té i com l’únic que creu que necessita (perquè així li va dir la mare).
    Lluís, tinc ganes de saber la teva versió.

  • Entre el títol i aquest inici de relat sembla una història de mafiosos que apunta a que començaran a passar-hi mogudes il·legals i alguna acció violenta. Fas descripcions molt acurades, que ens situen molt bé en un escenari i uns personatges molt concrets, però com diu el Lluís trobo a faltar una mica més de ritme i acció, que de ben segur passarà més endavant per tal com s'encara el relat.

  • Descrius, en tercera persona, un personatge psicòtic i inquietant. M'agrada molt com fas anar trets característics com que el personatge repeteixi frases que fan veure clarament que és obsessiu i paranoic. I per si no queda clar, apuntes que va a un terapeuta, que té llibres i manuals d'autocontrol que estan disgustats i decebuts. L'únic que diria és que si has d'explicar tantes coses potser és que penses que al lector encara no li ha quedat clar que la noia té trets psicòtics.
    Està molt bé com introdueixes que a la família no és l'únic cas desequilibrat, això dóna una imatge d'una "casa de bojos" que fa que tot sigui encara més interessant.
    Generes molta intriga i sobretot al final quan dius que el cos no hi és.

  • El relat en primera persona on ens explica què fa i com ho fa ens descriu perfectament aquest personatge. D'entrada semblaria un personatge maniàtic, metòdic, matemàtic, escrupolós, però amb la normalitat de molts altres. Però, des del començament ens apuntes subtilment, fins al final que ja és més descarat, que hi ha alguna cosa que no és tan "normal": allunyar els mals pensaments, noiets i noietes temptadors, i els impulsos pecaminosos del final. Deduïm també algun problema amb la mare, qui sempre el va tractar com un nen.
    Genera, per tant, expectativa de saber què va passar, com va sortir el monstre que de ben segur que aquest home porta a dins i què va fer...

  • Esther Llombart Ramis | 16-05-2017 | Valoració: 10

    Ja ho pots ben dir, la nau en va plena, un vaixell cap a l'infern. Aquest barquer deu tenir molta feina.
    L'abraçada del silenci, poesia en un isard corrent per la muntanya...m'agrada...

  • Quatre coses per començar (ho havia penjat en un altre lloc, ho torno a afegir aquí):
    • El relat fet en primera persona i amb el to que utilitza ens descriu ja de per si la protagonista, una noia tímida, observadora, innocent. No cal que parli d’ella mateixa directament, tal i com explica les seves vivències, ja ens fem una idea de com és.
    • Fa unes descripcions molt acurades, que et fan veure el que descriu.
    • M’encanten les metàfores: les sabates com un glop de llet, uns ullets de mico.
    • Sembla que tot doni voltes: dona voltes al fet que no té mare i el seu pare casat amb una altra, la noia de la toia giravoltant, ballarem un vals de punta, volta que volta. I això dona un ritme accelerat que augmenta amb la utilització de “i” contínuament i amb el final que corren i corren.

  • Pobreta Laika. Sempre utilitzant als més dèbils i desfavorits.

  • Esther Llombart Ramis | 06-04-2017 | Valoració: 10

    Molt bo el paral·lelisme ;-)

  • Esther Llombart Ramis | 07-02-2017 | Valoració: 10

    Uau, quin final més inesperat! Passes de la llàstima a...potser ja li està bé...

  • Esther Llombart Ramis | 20-01-2017 | Valoració: 10

    Molt bo, m'ha fet riure...

  • Esther Llombart Ramis | 20-01-2017 | Valoració: 10

    L'he trobat molt poètic, molt bonic, molt agradable, m'ha fet somriure i somiar.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: