ASSASSINAT A LES FOSQUES

Des de molt petita que he estat molt poruga i he passat molta por, fins i tot por de mi, però ara no ho explicaré, potser agafaríeu por.

Les meves pors han estat molt diverses: la soledat, la foscor, el so del silenci...

Però el terror més fort que vaig passar, va ser una nit que havia plegat de la classe de secretariat. La meva mare sempre m’havia dit que no fes cas de ningú, que corrien homes que després de violar una noia l’esquarteraven i la feien a trossets i els repartien pel carrer, i els gossos o altres animals se’ls menjaven...

Aquella nit, a mig camí de casa, vaig sentir un crit esgarrifós que em va paralitzar, vaig veure una ombra llarga que corria com jo; el cor i el cap bategaven amb força, no em deixaven respirar. De sobte, una mà em frenà i un incipient crit va sortir de la meva gola resseca de tant respirar per la boca. Instintivament, vaig agafar la mà que em subjectava, tot va passar en uns moments...

La llum del fanal el va il•luminar: “Josep...!!!, burro, idiota! Una mica més i em mates de l’ensurt que m’has donat”.

Era el Josep, el meu veí!, aquell “nano” que li agradava espantar-me tot sovint. La por passada em va fer riure tota l’estona i a ell, també! Vam parlar fins que arribarem a la porta de l’escala i, amb un somriure maliciós, em va proposar anar a l’església, encara no havia acabat la missa i volia confessar-se. Mig en broma li vaig dir que faria bé confessar l’ensurt que m’havia donat. Una riallada li va sortir de dins. Ho vaig explicar a casa encara alterada. Els meus pares ja sabien que era un poca-solta.

L’endemà, encara dolguda per l’estat d’impotència, vaig comentar-ho a una veïna que es va estremir i a mi em sobtà; va contestar: “aquest noi acabarà malament..., a l’escala han trobat una camisa com la que ell porta, a dit la seva mare, tacada de sang. I el mossèn mort, amb un ganivet clavat, dins del confessionari.

Han passat molts anys i aquell crim encara no s’ha descobert.